El peix de platja
Nhi ha moltíssims, de tots els colors,
de tots els gustos, de totes les mides,
malgrat que tendeixen a una talla
petita. És el nostre peix senzill del
Mediterrani. Sol arribar als mercats i
peixateries amb el nom genèric de peix de platja. Tot i així,
molts són poc coneguts i, per tant, poc consumits. Parlem
de peixos amb noms estranys, que no es diuen igual dun
lloc a laltre, localismes creats pels nostres avantpassats. Els
més coneguts: maire, palaia, bruixa, lluerna... Daltres menys
freqüentats serien: palometa, xucla, sonso, capellà, burret,
cinta, clivalló... I encara més: rata, gat, mussola, congre, frenegal,
sèrvia, serrà. També podem citar el besuc, el sarg, el
pagell o el pagre, però aquests, si superen el quart de quilo,
adquireixen una categoria comercial superior. Tots comparteixen
el fet que arriben a diari a les llotges catalanes. Això
ens dóna loportunitat de comprar peix fresquíssim, saborós,
variat i barat. Amb tot, després de parlar amb pescadors,
peixaters i restauradors, la percepció que hem rebut com a
consumidors és que ens movem entre quatre o cinc peixos:
el rap, el lluç, el llenguado i un altre que es mou entre el
salmó i lorada en cultiu. Són fàcils de cuinar, de menjar i
nhi ha tot lany. Sen troben arreu i a bon preu, sense que
el consumidor sàpiga que, en molts casos, probablement no
seran del mar català. Però, qui ens ha ensenyat a diferenciar
un lluç mediterrani dun lluç de Namíbia o de Xile? Com podem
aprendre a triar amb criteri entre un peix filetejat i de
carn blanca que ve del Vietnam o un peixet petit de platja,
però fresquet i sortit de la barca del nostre poble només fa
unes hores? El peix més bo és
el que està menys temps fora
de laigua.
Quan la pesca era una activitat del tot artesanal i els pescadors feien olles i ranxets a bord; quan mares i àvies tenien temps per anar a comprar cada dia i a les cases es feien tres àpats asseguts a taula; quan potser podies triar menys i menjaves el que la terra i la mar et donava aquell dia i prou, aquells peixets de platja tenien un paper propi, més modest o més solemne, però tenien loportunitat dentrar en escena a la taula familiar. Em penso que tots plegats anem massa farts.
Quan la pesca era una activitat del tot artesanal i els pescadors feien olles i ranxets a bord; quan mares i àvies tenien temps per anar a comprar cada dia i a les cases es feien tres àpats asseguts a taula; quan potser podies triar menys i menjaves el que la terra i la mar et donava aquell dia i prou, aquells peixets de platja tenien un paper propi, més modest o més solemne, però tenien loportunitat dentrar en escena a la taula familiar. Em penso que tots plegats anem massa farts.