El balcóning, icona dun model turístic
Portem anys i panys parlant que cal assolir una
oferta turística de més categoria per fugir dels
tòpics que tant han malmès la imatge del litoral
mediterrani, de la Costa Brava a Benidorm.
A casa nostra cal reconèixer que sha fet un considerable esforç per potenciar uns atractius que vagin més enllà del sol, la platja, lalcohol de garrafa, la sangria cutre i la paella infecta. LEscola dHoteleria de la nostra vila és un exemple fefaent daquesta voluntat; també els estudis de Turisme, oferts des de fa anys per iniciativa privada i consolidats ara amb laposta de la URV a Vila-seca palesen lesforç per garantir una professionalitat en un sector que continua sent el motor econòmic de moltes localitats catalanes. La proliferació datractius lligats a descobrir uns paratges naturals molt valuosos, ja sigui al cor del Priorat, els Ports de Tortosa o el Delta de lEbre, han contribuït a ampliar el gran potencial turístic de les comarques del Sud de Catalunya.
Malauradament sembla que pesi massa el model Lloret del segle passat. Aleshores la nostra costa era sovint el gran reclam per a una colla de guiris que simplement cercaven la farra contínua a baix preu i acabar dormint la mona vora la piscina dhotels, perquè ja anaven massa mamats per arribar a la platja.
A les beceroles de la temporada, després de la Setmana Santa, Salou va acollir milers de joves universitaris anglesos. Però no venien pas a gaudir dels encants ocults del Priorat o del Patrimoni de la Humanitat romà o de la majestuosa arquitectura del cenobi de Poblet, el conjunt cistercenc més monumental de tot Europa, o de la bona cuina de Cambrils. Lexplicació políticament correcta era que havien triat la capital de la Costa Daurada per motius esportius. Aviat, però, es va saber que practicaven una mena desports, almenys no homologats internacionalment, com beure sangria en immersió marítima. Lògicament, els resultats de tant desforç competitiu implicaven danys col·laterals entre el veïnat daquests abnegats esportistes etílics. Les queixes pels saraus i la cridòria daquesta jovenalla van arribar als mitjans informatius, però la dita de pagant sant Pere canta va fer-se realitat. Tot un alt càrrec polític manifestava, sense cap mena de rubor, que els hotels de Salou es beneficiaven de les bondats econòmiques de lallau daquests nous bàrbars del Nord i que res de malmetre el prestigi turístic de lindret.
Tanmateix, un nou esport turístic, endegat a les Balears, pot acabar convertint aquests brètols britànics en autèntics gentlemans; es tracta del balcóning, modalitat desport de risc, i mai tan ben dit, que no és altra cosa que tirar-se a la piscina des de lhabitació dun tercer o quart pis de lhotel. Normalment, anar ben trompa és limpuls que requereix el practicant per llançar-se al buit. Però no sempre es guanya lor olímpic i més dun practicant ja està a lOlimp perquè sha matat en lintent. Els resultats fatals daquest nou esport sí que han alarmat hotelers i autoritats, preocupats per la projecció negativa daquesta activitat deixelebrats.
A desgrat dels planys per les morts absurdes de set joves a lestiu, els mals vénen de lluny. El sector encara pateix una dependència crònica del turisme de sol i platja massificat que col·lapsa les platges i sentafora en hotels i apartaments de pèssim gust urbanístic, sovint autèntics atemptats a lentorn. Els resultats es fonamenten en aconseguir un increment de visitants any rere any, una cosa totalment insostenible i contradictòria amb la pretesa política dassolir un turisme més selecte i de major poder adquisitiu.
Mentre els responsables del sector, amb lexcusa de fer calaix, vagin minimitzant els recurrents saraus i pixades de quatre guiris ebris al Saloufest o a Calella, el balcóning pot esdevenir la darrera icona dun model turístic tan tronat com els barrets mexicans.
A casa nostra cal reconèixer que sha fet un considerable esforç per potenciar uns atractius que vagin més enllà del sol, la platja, lalcohol de garrafa, la sangria cutre i la paella infecta. LEscola dHoteleria de la nostra vila és un exemple fefaent daquesta voluntat; també els estudis de Turisme, oferts des de fa anys per iniciativa privada i consolidats ara amb laposta de la URV a Vila-seca palesen lesforç per garantir una professionalitat en un sector que continua sent el motor econòmic de moltes localitats catalanes. La proliferació datractius lligats a descobrir uns paratges naturals molt valuosos, ja sigui al cor del Priorat, els Ports de Tortosa o el Delta de lEbre, han contribuït a ampliar el gran potencial turístic de les comarques del Sud de Catalunya.
Malauradament sembla que pesi massa el model Lloret del segle passat. Aleshores la nostra costa era sovint el gran reclam per a una colla de guiris que simplement cercaven la farra contínua a baix preu i acabar dormint la mona vora la piscina dhotels, perquè ja anaven massa mamats per arribar a la platja.
A les beceroles de la temporada, després de la Setmana Santa, Salou va acollir milers de joves universitaris anglesos. Però no venien pas a gaudir dels encants ocults del Priorat o del Patrimoni de la Humanitat romà o de la majestuosa arquitectura del cenobi de Poblet, el conjunt cistercenc més monumental de tot Europa, o de la bona cuina de Cambrils. Lexplicació políticament correcta era que havien triat la capital de la Costa Daurada per motius esportius. Aviat, però, es va saber que practicaven una mena desports, almenys no homologats internacionalment, com beure sangria en immersió marítima. Lògicament, els resultats de tant desforç competitiu implicaven danys col·laterals entre el veïnat daquests abnegats esportistes etílics. Les queixes pels saraus i la cridòria daquesta jovenalla van arribar als mitjans informatius, però la dita de pagant sant Pere canta va fer-se realitat. Tot un alt càrrec polític manifestava, sense cap mena de rubor, que els hotels de Salou es beneficiaven de les bondats econòmiques de lallau daquests nous bàrbars del Nord i que res de malmetre el prestigi turístic de lindret.
Tanmateix, un nou esport turístic, endegat a les Balears, pot acabar convertint aquests brètols britànics en autèntics gentlemans; es tracta del balcóning, modalitat desport de risc, i mai tan ben dit, que no és altra cosa que tirar-se a la piscina des de lhabitació dun tercer o quart pis de lhotel. Normalment, anar ben trompa és limpuls que requereix el practicant per llançar-se al buit. Però no sempre es guanya lor olímpic i més dun practicant ja està a lOlimp perquè sha matat en lintent. Els resultats fatals daquest nou esport sí que han alarmat hotelers i autoritats, preocupats per la projecció negativa daquesta activitat deixelebrats.
A desgrat dels planys per les morts absurdes de set joves a lestiu, els mals vénen de lluny. El sector encara pateix una dependència crònica del turisme de sol i platja massificat que col·lapsa les platges i sentafora en hotels i apartaments de pèssim gust urbanístic, sovint autèntics atemptats a lentorn. Els resultats es fonamenten en aconseguir un increment de visitants any rere any, una cosa totalment insostenible i contradictòria amb la pretesa política dassolir un turisme més selecte i de major poder adquisitiu.
Mentre els responsables del sector, amb lexcusa de fer calaix, vagin minimitzant els recurrents saraus i pixades de quatre guiris ebris al Saloufest o a Calella, el balcóning pot esdevenir la darrera icona dun model turístic tan tronat com els barrets mexicans.