El sorbet
En molts restaurants, després de làpat, solen oferir als clients
un sorbet, cosa que sempre sagraeix. La paraula sorbet (que
no apareix a la Gran Enciclopèdia Catalana; al nostre país,
llengua i gastronomia solen anar renyits) hem de considerar-
la legítima. Per tant, són inacceptables les pintoresques
i benintencionades denominacions utilitzades per restauradors
i elaboradors de xarrups o xarrupets, assessorats, a
vegades, per inexperts en català gastronòmic.
Sorbet ve, remotament, del turc çorbet i de làrab xarbat, mots que volen dir beguda fresca o gelada. Lús de la neu aromatitzada amb algun suc de fruita és una pràctica popular, probablement dorigen daquests països esmentats i que està perfectament documentada al País Valencià com a refrescos de neu o daigua-neu. A Sicília, es va mantenir el nom turcoàrab, donant lloc a sorbettu, recollit per litalià sorbetto i passat al francès com a sorbet. Justament va ser un sicilià, Francesco Procopio dei Cotteli, qui, lany 1631, va obrir a París el seu Café Procope, avui restaurant en funcionament com el més antic de França. Va ser allí on, i per tot Europa, es va donar a conèixer el sorbet, fet amb gel triturat i suc de fruites, similars als granissats valencians ja tradicionals en aquest país. Tornant als àrabs, malgrat que les preparacions gelades ja eren conegudes pels romans a les tabernes pompeianes shan trobat recipients per refrigerar gel, van ser, sens dubte, els reintroductors de les begudes gelades via al-Àndalus i València, amb Nàpols i Sicília com a líders indiscutibles. La cassata gelata, gelat típicament sicilià, ostenta també un nom dorigen àrab que en aquests moments no recordo. Al País Valencià i a les Illes shan conservat alguns daquests preparats, que podríem definir com a pregelats o clarament gelats.
Per tant, el mot sorbet ve de làrab, del turc i de litalià, no pas del castellà sorber o del català xarrupar.
Sorbet ve, remotament, del turc çorbet i de làrab xarbat, mots que volen dir beguda fresca o gelada. Lús de la neu aromatitzada amb algun suc de fruita és una pràctica popular, probablement dorigen daquests països esmentats i que està perfectament documentada al País Valencià com a refrescos de neu o daigua-neu. A Sicília, es va mantenir el nom turcoàrab, donant lloc a sorbettu, recollit per litalià sorbetto i passat al francès com a sorbet. Justament va ser un sicilià, Francesco Procopio dei Cotteli, qui, lany 1631, va obrir a París el seu Café Procope, avui restaurant en funcionament com el més antic de França. Va ser allí on, i per tot Europa, es va donar a conèixer el sorbet, fet amb gel triturat i suc de fruites, similars als granissats valencians ja tradicionals en aquest país. Tornant als àrabs, malgrat que les preparacions gelades ja eren conegudes pels romans a les tabernes pompeianes shan trobat recipients per refrigerar gel, van ser, sens dubte, els reintroductors de les begudes gelades via al-Àndalus i València, amb Nàpols i Sicília com a líders indiscutibles. La cassata gelata, gelat típicament sicilià, ostenta també un nom dorigen àrab que en aquests moments no recordo. Al País Valencià i a les Illes shan conservat alguns daquests preparats, que podríem definir com a pregelats o clarament gelats.
Per tant, el mot sorbet ve de làrab, del turc i de litalià, no pas del castellà sorber o del català xarrupar.