La revolució de lArgan
Sha aixecat Tunísia i lha seguit Egipte. Ara bé, tothom sestà preguntant sobre el que passa en aquests països nord-africans. Però la pregunta seria què està passant als països veïns: Marroc, Algèria i Líbia ja que sabem que al conjunt daquests països fa decennis que hi perduren les dictadures.
Al principi de la revolució del gessamí a Tunísia vaig trucar a una coneguda preguntant-li sobre la seva família i el seu país. Vam xerrar una mica i el que em va cridar latenció va ser el que em va comentar sobre la situació del país. Entre altres coses, em va dir que Zine el Abidine Ben Ali, malgrat que va ser un dictador, va ser ruc perquè havia promocionat lensenyament de la població i això s'havia tornat contra ell. Ara que el poble sap els seus drets, sha revolucionat. Aquest comentari sembla ser una clau. Un poble mai es manifestarà si no ha tingut una preparació prèvia.
Alguns intel·lectuals al Marroc diuen que nosaltres no necessitem manifestar-nos ni copiar dels nostres veïns perquè el nostre país va conèixer un auge en tot els sectors: econòmic, social, polític i dels drets humans. Això ho diuen ells. Però la realitat és radicalment diferent del que es pretén. Hi ha unes xifres molt altes danalfabetisme que és el motiu pel qual el Marroc ha obtingut un estatut avançat de part de la Unió Europea, terra fèrtil per les precarietats socials: pobresa, corrupció, pedofília, addicció a les drogues i estupefaents, prostitució, arribisme, promiscuïtat, pressió dopinions....etc.
Al creuar lestret de Gibraltar, hem pensat en oblidar tots els defectes del nostre país dorigen. Però com? Tot els tràmits dels nostres papers han de passar pel nostre honorable consolat. El veritable mirall del país, la xifra de les baralles que shi han reproduït superen els nombres dels mesos de la seva inauguració. A vegades no sé si el nostre destí és el nostre país que portem dins del nostre cor o és el mateix país que ens va rebutjar fora, però ens persegueix en els nostres somnis i a cada moment de destresa. No, nosaltres no vam fugir del nostre país, el nostre acte de migrar és una voluntat dobertura al món i oblidar les pressions i les injustícies socials que ara mateix sóc incapaç denumerar-les.
Estem esperant la revolució de lArgan un eslògan que Egipte diu a Moubarek la terra, els arbres i els humans volen que marxis. Però nosaltres, al Marroc, quan de temps ens faltarà per arribar on han arribat els nostres veïns.
Al principi de la revolució del gessamí a Tunísia vaig trucar a una coneguda preguntant-li sobre la seva família i el seu país. Vam xerrar una mica i el que em va cridar latenció va ser el que em va comentar sobre la situació del país. Entre altres coses, em va dir que Zine el Abidine Ben Ali, malgrat que va ser un dictador, va ser ruc perquè havia promocionat lensenyament de la població i això s'havia tornat contra ell. Ara que el poble sap els seus drets, sha revolucionat. Aquest comentari sembla ser una clau. Un poble mai es manifestarà si no ha tingut una preparació prèvia.
Alguns intel·lectuals al Marroc diuen que nosaltres no necessitem manifestar-nos ni copiar dels nostres veïns perquè el nostre país va conèixer un auge en tot els sectors: econòmic, social, polític i dels drets humans. Això ho diuen ells. Però la realitat és radicalment diferent del que es pretén. Hi ha unes xifres molt altes danalfabetisme que és el motiu pel qual el Marroc ha obtingut un estatut avançat de part de la Unió Europea, terra fèrtil per les precarietats socials: pobresa, corrupció, pedofília, addicció a les drogues i estupefaents, prostitució, arribisme, promiscuïtat, pressió dopinions....etc.
Al creuar lestret de Gibraltar, hem pensat en oblidar tots els defectes del nostre país dorigen. Però com? Tot els tràmits dels nostres papers han de passar pel nostre honorable consolat. El veritable mirall del país, la xifra de les baralles que shi han reproduït superen els nombres dels mesos de la seva inauguració. A vegades no sé si el nostre destí és el nostre país que portem dins del nostre cor o és el mateix país que ens va rebutjar fora, però ens persegueix en els nostres somnis i a cada moment de destresa. No, nosaltres no vam fugir del nostre país, el nostre acte de migrar és una voluntat dobertura al món i oblidar les pressions i les injustícies socials que ara mateix sóc incapaç denumerar-les.
Estem esperant la revolució de lArgan un eslògan que Egipte diu a Moubarek la terra, els arbres i els humans volen que marxis. Però nosaltres, al Marroc, quan de temps ens faltarà per arribar on han arribat els nostres veïns.