Evo Morales, la dignitat dels humils
Per primer cop en la història de Bolívia, paupèrrim país, però farcit de recursos naturals: gas natural, petroli, estany... un indígena aimara ha assolit la presidència de la República. Pocs dies després de les eleccions, el president Evo Morales visitava les autoritats espanyoles abillat amb un senzill jersei de llana. Potser sota els efectes del malbaratament consumista nadalenc, més dun analista va fer xacota de la indumentària del mandatari, força informal enmig dels encorbatats amfitrions, el rei Juan Carlos I i el president Zapatero.
En temps del llunyà Imperio Español de Felipe II donde nunca se ponía el sol les mines dargent de laltiplà bolivià van farcir les arques de la monarquia hispana; a canvi, els bondadosos colonitzadors van obsequiar els natius a picar pedra a la llegendària Potosí en un règim dexplotació absolut. Ara bé, els gentils conqueridors castellans van tenir la gentilesa de batejar-los i regalar-los la llengua de Cervantes. Curiosament, els milers de tones de metall preciós arrencades de les profunditats amb la sang dels natius tampoc van servir de gaire per enriquir les terres de Don Quijote: forassenyades campanyes militars van esgotar la demografia i la butxaca de la Corona.
Amb lalliberament del poder espanyol, les coses van anar de mal borràs per a la jove república. Seguint la millor tradició política de la mare pàtria España, dirigents ineptes i corruptes van portar la desfeta en absurdes guerres contra països veïns; en un daquests conflictes contra el Perú i Xile, els bolivians van perdre els territoris de loceà Pacífic, patint des daleshores tots els greus inconvenients de ser un país sense sortida al mar.
Bolívia té el rècord absolut planetari de cops destat, des de la seva independència amb el mític Simón Bolívar i el general Sucre. La inestabilitat política i la marginació total de la majoria de la població, dètnia índia, han estat unes constants històriques en la desventurada història daquest gran país dels Andes. Les grans riqueses naturals només han atipat una minoria privilegiada i, darrerament, multinacionals energètiques bavegen per clavar queixalada als fabulosos recursos del subsòl. Un dels reptes urgents de Morales és posar aturador a la golafreria dunes corporacions que massa sovint shan comportat com dignes alumnes de Francisco de Pizarro o Hernán Cortés (entesos com models de saquejadors sense escrúpols i no pas com els heroics conqueridors de la història de tota la vida).
Més enllà del comentari simplista relatiu a la vestimenta del senyor Evo Morales, potser calia fer el simple esforç intel·lectual dentendre què significa per a la maltractada societat boliviana aquest canvi polític. Després de 500 anys de menyspreu, abús i exclusió, els indígenes, hereus de la cultura inca, que constitueixen el gran gruix de la població, poden albirar alguna possibilitat de progrés i de gaudir dun legítim orgull nacional.
Tanmateix, Rajoy va renunciar a trobar-se amb el president electe indígena; segurament si hagués aterrat lamic George Bush hauria fet mans i mànigues per fer unes quantes reverències. Per això, ja gaudia del mestratge de Josep Piqué.
Tal volta, la metàfora de la dignitat dels humils que calia veure en el jersei dEvo Morales potser era massa incòmoda per a Don Mariano i el Partit Popular, acostumats a la roba pija i al servilisme amb els poderosos de tota mena.
En temps del llunyà Imperio Español de Felipe II donde nunca se ponía el sol les mines dargent de laltiplà bolivià van farcir les arques de la monarquia hispana; a canvi, els bondadosos colonitzadors van obsequiar els natius a picar pedra a la llegendària Potosí en un règim dexplotació absolut. Ara bé, els gentils conqueridors castellans van tenir la gentilesa de batejar-los i regalar-los la llengua de Cervantes. Curiosament, els milers de tones de metall preciós arrencades de les profunditats amb la sang dels natius tampoc van servir de gaire per enriquir les terres de Don Quijote: forassenyades campanyes militars van esgotar la demografia i la butxaca de la Corona.
Amb lalliberament del poder espanyol, les coses van anar de mal borràs per a la jove república. Seguint la millor tradició política de la mare pàtria España, dirigents ineptes i corruptes van portar la desfeta en absurdes guerres contra països veïns; en un daquests conflictes contra el Perú i Xile, els bolivians van perdre els territoris de loceà Pacífic, patint des daleshores tots els greus inconvenients de ser un país sense sortida al mar.
Bolívia té el rècord absolut planetari de cops destat, des de la seva independència amb el mític Simón Bolívar i el general Sucre. La inestabilitat política i la marginació total de la majoria de la població, dètnia índia, han estat unes constants històriques en la desventurada història daquest gran país dels Andes. Les grans riqueses naturals només han atipat una minoria privilegiada i, darrerament, multinacionals energètiques bavegen per clavar queixalada als fabulosos recursos del subsòl. Un dels reptes urgents de Morales és posar aturador a la golafreria dunes corporacions que massa sovint shan comportat com dignes alumnes de Francisco de Pizarro o Hernán Cortés (entesos com models de saquejadors sense escrúpols i no pas com els heroics conqueridors de la història de tota la vida).
Més enllà del comentari simplista relatiu a la vestimenta del senyor Evo Morales, potser calia fer el simple esforç intel·lectual dentendre què significa per a la maltractada societat boliviana aquest canvi polític. Després de 500 anys de menyspreu, abús i exclusió, els indígenes, hereus de la cultura inca, que constitueixen el gran gruix de la població, poden albirar alguna possibilitat de progrés i de gaudir dun legítim orgull nacional.
Tanmateix, Rajoy va renunciar a trobar-se amb el president electe indígena; segurament si hagués aterrat lamic George Bush hauria fet mans i mànigues per fer unes quantes reverències. Per això, ja gaudia del mestratge de Josep Piqué.
Tal volta, la metàfora de la dignitat dels humils que calia veure en el jersei dEvo Morales potser era massa incòmoda per a Don Mariano i el Partit Popular, acostumats a la roba pija i al servilisme amb els poderosos de tota mena.