Costa amunt
Visc en un carrer que fa pujada. O baixada, segons si vas o tornes, esclar. Costes amunt, costes avall. La vida mateixa en el seu anar i venir, etern pèndol, ni sempre bé, ni sempre malament, al contrari, la inestabilitat, res no és per sempre, ja se sap.
Algunes vegades, però, som a dalt de tot, en un altiplà, que ni puja ni baixa. I respirem, descansem i assaborim un momentet de repòs.
Així, cada dia a les nou del vespre sé que tinc una treva amb la nòria on em vaig atrevir a pujar ara fa sis mesos. És quan la meva filla sadorm, neta, relaxada, tipa i diria que feliç.
És que és una feinada fer de mare.
Doncs què et pensaves, i més avui dia que teniu les criatures amb més de trenta anys... Això sha de fer als vint, que a la teva edat ja costa tot molt més, et diuen les dones de cinquanta.
Vull criar la meva filla fins que tingui un any.
Doncs tho pagues tu, que la llei només et dóna un permís de setze setmanes de maternitat pagada. Després que te la cuidi ta mare, ta sogra o qui puguis, que ets una mare moderna, tu, i has de tornar a la feina.
Però, jo li vull donar el pit més de setze setmanes...
No, dona, no, quina esclavitud! Ara hi ha unes llets boníssimes a les farmàcies i, a més, qui vol estar tot el dia amb els pits rajant com una vaca i enganxada a la criatura... Deixat estar! Biberó i que lhi doni son pare, que tu has danar a treballar, a realitzar-te com a dona...
Però, sóc mare o sóc treballadora?
Totes dues coses, tu treballa i així pots pagar perquè te la cuidin i ser mare quan arribis a casa. A més, això de quedar-se a casa ho feien les nostres mares, que no tenien estudis ni es podien mantenir elles soletes. Tu ets independent, ets una privilegiada.
I és així com la majoria de mares tornen a la feina després de la baixa maternal, ni quatre mesos tenen sons fills, deixats a tercers, pagant o no.
I és així com tot i saber dins seu que no és natural, ni bo per al fill ni per a elles, accedeixen sense queixa a aquesta manera de fer.
És una costa amunt que sha de viure per entendre-la. Cada mare està sola i la resta del món ja sha acostumat a aquesta dinàmica.
Si nhi ha alguna que vol criar el seu fill ha de ser rica o haver estalviat abans i tenir una feina on pugui tornar-hi quan vulgui: treballar per compte propi o ser funcionària. Si no, maca, agafa les setze setmanes, dóna les gràcies i després espavilat com puguis.
Cada cop que hi ha eleccions, els polítics ens prometen coses. Crec de veritat que ja és hora que les dones exigim un canvi de lleis a ladministració. Lopció de criar els fills, que ho són de tots, tant de temps com creguem convenient, un any com a mínim, sense perdre la feina i cobrant un sou, és el més lògic, natural i convenient.
Fer de mares és la feina més important, ningú no mho negarà.
Proposo que sortim al carrer, que omplim les bústies dels departaments i conselleries pertinents de queixes, dexigències, que ens plantem i diguem que no, que no deixarem de tenir fills, però que no els volem criar de pressa i corrents.
La dona es va rebel·lar i va aconseguir ser lliure i independent al segle XX. Ara, cal que ho faci la dona que, a més, vulgui ser mare.
Jo ja ho he començat a fer.
Algunes vegades, però, som a dalt de tot, en un altiplà, que ni puja ni baixa. I respirem, descansem i assaborim un momentet de repòs.
Així, cada dia a les nou del vespre sé que tinc una treva amb la nòria on em vaig atrevir a pujar ara fa sis mesos. És quan la meva filla sadorm, neta, relaxada, tipa i diria que feliç.
És que és una feinada fer de mare.
Doncs què et pensaves, i més avui dia que teniu les criatures amb més de trenta anys... Això sha de fer als vint, que a la teva edat ja costa tot molt més, et diuen les dones de cinquanta.
Vull criar la meva filla fins que tingui un any.
Doncs tho pagues tu, que la llei només et dóna un permís de setze setmanes de maternitat pagada. Després que te la cuidi ta mare, ta sogra o qui puguis, que ets una mare moderna, tu, i has de tornar a la feina.
Però, jo li vull donar el pit més de setze setmanes...
No, dona, no, quina esclavitud! Ara hi ha unes llets boníssimes a les farmàcies i, a més, qui vol estar tot el dia amb els pits rajant com una vaca i enganxada a la criatura... Deixat estar! Biberó i que lhi doni son pare, que tu has danar a treballar, a realitzar-te com a dona...
Però, sóc mare o sóc treballadora?
Totes dues coses, tu treballa i així pots pagar perquè te la cuidin i ser mare quan arribis a casa. A més, això de quedar-se a casa ho feien les nostres mares, que no tenien estudis ni es podien mantenir elles soletes. Tu ets independent, ets una privilegiada.
I és així com la majoria de mares tornen a la feina després de la baixa maternal, ni quatre mesos tenen sons fills, deixats a tercers, pagant o no.
I és així com tot i saber dins seu que no és natural, ni bo per al fill ni per a elles, accedeixen sense queixa a aquesta manera de fer.
És una costa amunt que sha de viure per entendre-la. Cada mare està sola i la resta del món ja sha acostumat a aquesta dinàmica.
Si nhi ha alguna que vol criar el seu fill ha de ser rica o haver estalviat abans i tenir una feina on pugui tornar-hi quan vulgui: treballar per compte propi o ser funcionària. Si no, maca, agafa les setze setmanes, dóna les gràcies i després espavilat com puguis.
Cada cop que hi ha eleccions, els polítics ens prometen coses. Crec de veritat que ja és hora que les dones exigim un canvi de lleis a ladministració. Lopció de criar els fills, que ho són de tots, tant de temps com creguem convenient, un any com a mínim, sense perdre la feina i cobrant un sou, és el més lògic, natural i convenient.
Fer de mares és la feina més important, ningú no mho negarà.
Proposo que sortim al carrer, que omplim les bústies dels departaments i conselleries pertinents de queixes, dexigències, que ens plantem i diguem que no, que no deixarem de tenir fills, però que no els volem criar de pressa i corrents.
La dona es va rebel·lar i va aconseguir ser lliure i independent al segle XX. Ara, cal que ho faci la dona que, a més, vulgui ser mare.
Jo ja ho he començat a fer.