Calçots i calçotades
Anomenem calçot a cadascun dels grills de les cebes blanques conreats específicament per ser cuinats a la flama.
El nom calçot es troba constanment lligat a calçotada. Els elements bàsics de la calçotada són els calçots, amb una salsa especialment feta per acompanyar-los amb costelles de xai i llonganissa a la brasa, fesols, allioli, crema catalana i taronges de postres, vi, cava, cafè i licors. La calçotada no és només un àpat, és essencialment una festa, una festa que se celebra a laire lliure, a sota un porxo, en un mas i últimament al restaurant.
La història de la calçotada atribueix lorigen a la comarca de lAlt Camp a les darreries del segle XIX. Hom assegura que van ser inventades per un pagès solitari de les contrades de Valls, anomenat Benaiges, conegut com el xat de Benaiges, que va començar a coure a la brasa els grills tendres nascuts de la ceba vella, i que també va ser el que es va enginyar la salsa o amaniment que, amb algunes variants, avui mengem. La cosa deu anar per aquí, ja que, de fet, no es troben referències històriques en la premsa local. El que no presenta cap dubte és que des de les primeres dècades del segle XX, la calçotada es va convertir en una menja habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius de lhivern. Segons el vallenc Pere Vialet, les calçotades sempre shavien celebrat en la intimitat, però amb colla de convidats. De fet eren un pretext de reunió familiar i sota lègida de persones grans i assenyades, sagrupaven les parelles de jovenalla sempre disposada a la gresca i al platxeri. Daquestes calçotades familiars es passa a les menestrals i comença la divulgació a través de les famílies vallenques, que acostumaven a convidar amics forasters. Menjar a laire lliure, sense protocol i duna manera poc habitual; un pitet ben gros lligat al coll, mans i boca emmascarats, tolerant i fent bromes, va propiciar que els grups sampliessin a colles juvenils, les quals convertien la calçotada en una festa en què imperava el bon humor i lalegria.
Del complicat i laboriós conreu del calçot no hem trobat cap explicació prou precisa i clara del seu origen. És possible que sigui fruit de lobservació, lexperiència i la constància dels nostres pagesos. Tant les cebes com les patates, si en collir-les queda alguna mata a la terra, quan arriba el seu temps torna a brotar. Són plantes redivives. Tornen a viure. Quan grillen, surten ullets nous que seran noves cebes o noves patates. Aquest fet natural explica com es forma el calçot. Ara bé, el procés i cultiu del calçot tal i com el trobem al mercat o a la taula (gruixut, tendre, blanc i dolç) és molt llarg i laboriós. A tall de mostra només direm que ha destar un any a la terra, amb una dedicació molt constant i acurada.
El calçot, conreat i mimat com cal, es converteix en un regal per al paladar i, acompanyat amb la corresponent salsa i limprescindible vi de la terra, és capaç de satisfer el paladar més exigent i refinat.
Com diu lanònim: El calçot, el porró i els castellers | tres coses nostres que sempre mhan fascinat. | Surten de la terra i em fan mirar al cel.
El nom calçot es troba constanment lligat a calçotada. Els elements bàsics de la calçotada són els calçots, amb una salsa especialment feta per acompanyar-los amb costelles de xai i llonganissa a la brasa, fesols, allioli, crema catalana i taronges de postres, vi, cava, cafè i licors. La calçotada no és només un àpat, és essencialment una festa, una festa que se celebra a laire lliure, a sota un porxo, en un mas i últimament al restaurant.
La història de la calçotada atribueix lorigen a la comarca de lAlt Camp a les darreries del segle XIX. Hom assegura que van ser inventades per un pagès solitari de les contrades de Valls, anomenat Benaiges, conegut com el xat de Benaiges, que va començar a coure a la brasa els grills tendres nascuts de la ceba vella, i que també va ser el que es va enginyar la salsa o amaniment que, amb algunes variants, avui mengem. La cosa deu anar per aquí, ja que, de fet, no es troben referències històriques en la premsa local. El que no presenta cap dubte és que des de les primeres dècades del segle XX, la calçotada es va convertir en una menja habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius de lhivern. Segons el vallenc Pere Vialet, les calçotades sempre shavien celebrat en la intimitat, però amb colla de convidats. De fet eren un pretext de reunió familiar i sota lègida de persones grans i assenyades, sagrupaven les parelles de jovenalla sempre disposada a la gresca i al platxeri. Daquestes calçotades familiars es passa a les menestrals i comença la divulgació a través de les famílies vallenques, que acostumaven a convidar amics forasters. Menjar a laire lliure, sense protocol i duna manera poc habitual; un pitet ben gros lligat al coll, mans i boca emmascarats, tolerant i fent bromes, va propiciar que els grups sampliessin a colles juvenils, les quals convertien la calçotada en una festa en què imperava el bon humor i lalegria.
Del complicat i laboriós conreu del calçot no hem trobat cap explicació prou precisa i clara del seu origen. És possible que sigui fruit de lobservació, lexperiència i la constància dels nostres pagesos. Tant les cebes com les patates, si en collir-les queda alguna mata a la terra, quan arriba el seu temps torna a brotar. Són plantes redivives. Tornen a viure. Quan grillen, surten ullets nous que seran noves cebes o noves patates. Aquest fet natural explica com es forma el calçot. Ara bé, el procés i cultiu del calçot tal i com el trobem al mercat o a la taula (gruixut, tendre, blanc i dolç) és molt llarg i laboriós. A tall de mostra només direm que ha destar un any a la terra, amb una dedicació molt constant i acurada.
El calçot, conreat i mimat com cal, es converteix en un regal per al paladar i, acompanyat amb la corresponent salsa i limprescindible vi de la terra, és capaç de satisfer el paladar més exigent i refinat.
Com diu lanònim: El calçot, el porró i els castellers | tres coses nostres que sempre mhan fascinat. | Surten de la terra i em fan mirar al cel.