A Jokin C.
Per què un noi decideix suicidar-se? La pregunta ha acompanyat aquests dies lopinió pública, commoguda per la tragèdia de Jokin C., que va llevar-se la vida incapaç de suportar les vexacions i agressions a linstitut. Hi va haver responsabilitats directes i indirectes: companys que es dedicaven a martiritzar-lo, omissions dauxili per part dels docents. Malgrat tot, caldria anar més enllà i fer una reflexió molt seriosa. Durant anys, ladministració ha negat que la violència fos un element distorsionador de la tasca escolar. La cançó era coneguda: un fet aïllat. Resposta genial que palesa una acreditada incompetència dels gestors de la cosa pública. Fa temps, professionals de lensenyament ja venien denunciant un deteriorament continuat del clima de convivència als centres, curiosament accentuat amb linvent de lESO. Lany 2002 Bárbara Pastor es preguntava en un llibre ¿Qué pasa en las aulas? Crónica de un desastre. Aquesta filòloga mallorquina confirmava, amb dades i arguments, un estat de degeneració del sistema públic densenyament que ja havia apuntat Toni Sala en la celebrada Petita crònica dun professor a secundària. Ambdós autors assenyalaven que el nou model educatiu, la coneguda LOGSE, havia convertit els col·legis de secundària en immensos xiquiparcs on conceptes com respecte i ordre semblaven propis del Florido Pensil. Dissortadament, un estol dintel·lectuals orgànics, desertors del guix i ben aclofats en despatxos oficials, aules universitàries o alguns diaris de progressisme de cartró pedra, han tendit a menysprear les veus discordants, ja titllant-los dalarmistes o penjant-los la llufa de nostàlgics de lescola franquista.
Darrerament, quan shan incrementat els casos de conflictivitat de lalumnat i ja no sha pogut amagar més el cap sota lala, sorgeix un rosari de propostes, sovint impulsades pels mateixos brillants cervells grisos del desori educatiu. Gent amb un desconeixement galàctic de lactual món escolar inventa la sopa dall i parla del mediador escolar i altres meravelles. Hom sospita que al marge de la presumible incompetència dalguns (això sí, camuflada sota una xerrameca petulant) també sinsinua aquella bonhomia rousseauniana de la bondat natural de lhome i la perversitat de la societat.
Cal considerar la manca dautoritat a les aules, on impera, manta vegades, un darwinisme primari. Cal deixar la sobreprotecció ridícula dun jovent que acaba tiranitzant els grans i humiliant companys més febles. Cal insistir en la responsabilitat personal sobre els actes: Jokin C. no va ser víctima de la societat, els seus botxins tenien nom i cognoms. El director del malaguanyat centre dHondarribia els qualificava sense embuts com una quadrilla de mafiosos.
Una societat madura ha dexigir més rigor en leducació de les noves generacions, sense caure en la inhibició familiar o la fàcil acusació als professionals de lensenyament. Lescolarització obligatòria i gratuïta fins als 16 anys no és un dret de cuixa que converteix lalumne en una mena de senyor feudal, sense cap tipus de deure amb la comunitat de contribuents. En darrer terme, lesforç daquests fa possible el sistema públic densenyament. Urgeix intervenir ja! Lespai escolar, lloc daprenentatge privilegiat de valors cívics, no ha de ser cau dimpunitat per a quatre matons barbamecs. És un imperatiu ètic i social acabar amb el bullying.
Per les víctimes silencioses, per la memòria de Jokin C.
Darrerament, quan shan incrementat els casos de conflictivitat de lalumnat i ja no sha pogut amagar més el cap sota lala, sorgeix un rosari de propostes, sovint impulsades pels mateixos brillants cervells grisos del desori educatiu. Gent amb un desconeixement galàctic de lactual món escolar inventa la sopa dall i parla del mediador escolar i altres meravelles. Hom sospita que al marge de la presumible incompetència dalguns (això sí, camuflada sota una xerrameca petulant) també sinsinua aquella bonhomia rousseauniana de la bondat natural de lhome i la perversitat de la societat.
Cal considerar la manca dautoritat a les aules, on impera, manta vegades, un darwinisme primari. Cal deixar la sobreprotecció ridícula dun jovent que acaba tiranitzant els grans i humiliant companys més febles. Cal insistir en la responsabilitat personal sobre els actes: Jokin C. no va ser víctima de la societat, els seus botxins tenien nom i cognoms. El director del malaguanyat centre dHondarribia els qualificava sense embuts com una quadrilla de mafiosos.
Una societat madura ha dexigir més rigor en leducació de les noves generacions, sense caure en la inhibició familiar o la fàcil acusació als professionals de lensenyament. Lescolarització obligatòria i gratuïta fins als 16 anys no és un dret de cuixa que converteix lalumne en una mena de senyor feudal, sense cap tipus de deure amb la comunitat de contribuents. En darrer terme, lesforç daquests fa possible el sistema públic densenyament. Urgeix intervenir ja! Lespai escolar, lloc daprenentatge privilegiat de valors cívics, no ha de ser cau dimpunitat per a quatre matons barbamecs. És un imperatiu ètic i social acabar amb el bullying.
Per les víctimes silencioses, per la memòria de Jokin C.