Anvers 1922, Cambrils 2011
Un altre dia en aquesta habitació. He perdut el compte dels dies o dels anys que hi porto. Als llençols del llit hi diu Residència. Aquesta paraula la conec. Però no mentenc amb aquestes dones vestides de blanc que hi ha per aquí. Em sembla que parlen espanyol. Ja no men recordo de les quatre paraules que vaig aprendre quan vaig arribar a Cambrils. Aleshores sí que era feliç! Quan vam venir aquí amb la meva esposa, estàvem enamorats del sol, de les platges, de la tranquil·litat del nostre apartament. Era quan sonava allò de Spain is different i el Todo el mundo al suelo. Bé, no sé si té res a veure, la memòria no la tinc com aleshores. Però abans tot era més barat. Anàvem a comprar vi a una bodega que hi havia en una plaça porxada. Com són els espanyols... Aquest vi a Anvers valdria quatre vegades més.
Ara qui ve no és una dona, és un home vestit de blanc. És un negre que sempre està content i sempre es belluga, com si ballés. Li pengen uns cables blancs de les orelles, potser escolta alguna cosa. També parla com els altres. No hi ha manera dentendres. A lhabitació del costat hi ha el meu company de dòmino. Tampoc mhi entenc i mira que no calla. Crec que és de Cambrils de tota la vida, però parla un idioma diferent, no recordo com es diu. Em sembla que tampoc entén massa el castellà. Això em resulta familiar. Sóc flamenc i els meus pares i jo quan anàvem a Brussel·les teníem problemes per entendrens en francès. El company de dòmino i jo tirem les fitxes damunt la taula fins que ja no en tenim cap. Em sembla que guanya ell sempre. Com que només puc moure un braç és ell el que les recull. La veritat és que no em faig amb ningú més aquí. Com que no mentenen. Aquests que hi ha per aquí no porten bata blanca. Deuen venir a veure els altres. A mi no em ve a veure mai ningú. Com que els meus fills són a Bruixes... O a París?
A la televisió ara fan futbol. Potser juga aquest noi del Johan Cruyff. Arribarà lluny aquest xicot. Ja torna a venir aquella dona de blanc... Que pesada que és! Recordo quan, juntament amb altres parelles belgues, anàvem amb bicicleta per la platja, ens banyàvem al mar i quedàvem per dinar junts a casa i parlar de les nostres coses. Rèiem quan comparàvem coses dels espanyols amb com es viu a casa nostra. Com que teníem els apartaments a prop, quedàvem gairebé cada dia per fer la partida de cartes o jugar a la petanca.
Que no ve lhora de sopar? Quant hem desperar, doncs? Aquests espanyols sempre van tard. El company torna a recollir les fitxes de dòmino. A veure si ara guanyo. Potser després em deixaran trucar als meus fills a Amsterdam. O a Londres? No ho recordo. Els haig davisar. Han dit que els alemanys estan a prop. Que aquesta vegada Hitler ocuparà el país. Hauré de guardar el joc de petanca. I les cartes. Sobretot, el joc de cartes.
Ara qui ve no és una dona, és un home vestit de blanc. És un negre que sempre està content i sempre es belluga, com si ballés. Li pengen uns cables blancs de les orelles, potser escolta alguna cosa. També parla com els altres. No hi ha manera dentendres. A lhabitació del costat hi ha el meu company de dòmino. Tampoc mhi entenc i mira que no calla. Crec que és de Cambrils de tota la vida, però parla un idioma diferent, no recordo com es diu. Em sembla que tampoc entén massa el castellà. Això em resulta familiar. Sóc flamenc i els meus pares i jo quan anàvem a Brussel·les teníem problemes per entendrens en francès. El company de dòmino i jo tirem les fitxes damunt la taula fins que ja no en tenim cap. Em sembla que guanya ell sempre. Com que només puc moure un braç és ell el que les recull. La veritat és que no em faig amb ningú més aquí. Com que no mentenen. Aquests que hi ha per aquí no porten bata blanca. Deuen venir a veure els altres. A mi no em ve a veure mai ningú. Com que els meus fills són a Bruixes... O a París?
A la televisió ara fan futbol. Potser juga aquest noi del Johan Cruyff. Arribarà lluny aquest xicot. Ja torna a venir aquella dona de blanc... Que pesada que és! Recordo quan, juntament amb altres parelles belgues, anàvem amb bicicleta per la platja, ens banyàvem al mar i quedàvem per dinar junts a casa i parlar de les nostres coses. Rèiem quan comparàvem coses dels espanyols amb com es viu a casa nostra. Com que teníem els apartaments a prop, quedàvem gairebé cada dia per fer la partida de cartes o jugar a la petanca.
Que no ve lhora de sopar? Quant hem desperar, doncs? Aquests espanyols sempre van tard. El company torna a recollir les fitxes de dòmino. A veure si ara guanyo. Potser després em deixaran trucar als meus fills a Amsterdam. O a Londres? No ho recordo. Els haig davisar. Han dit que els alemanys estan a prop. Que aquesta vegada Hitler ocuparà el país. Hauré de guardar el joc de petanca. I les cartes. Sobretot, el joc de cartes.