La rierada del 1994
La nit del 9 al 10 doctubre de 1994 va ploure moltíssim a les muntanyes de la meitat sud del país. I lendemà, des de primera hora de matí, les rieres, barrancs i torrents van començar a baixar cada cop més. Unes hores després, ja no hi havia dubte que ens trobàvem en una daquelles situacions de grans avingudes fluvials que es donen cada vint, trenta, quaranta o més anys, que els nostres avantpassats batejaven amb el nom del sant o santa del dia: la rierada de Sant Miquel o de Santa Teresa...
Aquests dies sha complert el desè aniversari daquesta rierada i la Revista ens ho ha recordat amb una producció audiovisual que, a banda de la projecció pública al cinema Rambla encara no realitzada en el moment descriure aquestes línies, us deu haver arribat també juntament amb aquest exemplar de la publicació.
La rierada del 1994 no va afectar només Cambrils on també va causar la pèrdua duna vida humana, sinó molts pobles daquesta part de Catalunya. A la ciutat de Tarragona, les destrosses van ser importantíssimes perquè la llera del riu Francolí, molt bruta i amb un revolt molt pronunciat quan és a punt darribar al mar, va ser incapaç dabsorbir la gran quantitat daigua que, curs amunt, li havien abocat els rius, rierols i torrents que li són tributaris. A banda de les pèrdues econòmiques, el resultat daquella catàstrofe va ser linici dun debat ciutadà i institucional sobre la necessitat de condicionar duna vegada per totes el tram final del riu feia cent anys que sen parlava i que ara, deu anys després, ha donat pas a una nova imatge del Francolí que, a més de convertir aquest espai en un parc urbà, lha deixat en bones condicions diuen per absorbir una altra avinguda de gran intensitat.
A Cambrils, i a banda de la mort duna persona, la rierada del 1994 també va causar importants destrosses, com segur que ens deu recordar el vídeo produït per la Revista. La imatge del carrer de lHospital i altres del nucli antic totalment enfangats encara persisteix en la retina. És cert que, a diferència de Tarragona, la riera dAlforja ja està canalitzada, i normalment sense obstacles a la llera, entre lautopista i la desembocadura. Però lexperiència del 1994 planteja, des del meu punt de vista, la qüestió de si aquesta canalització és suficient per resistir lembat de la natura quan aquesta es desferma amb totes les seves forces.
Tanmateix, els cambrilencs ens conformem en treure el fang i reparar les destrosses que la rierada produirà amb tota seguretat quan, cada quaranta o cinquanta anys, desbordi els seus murs de contenció. Si més no, aquesta és la impressió si observem amb perspectiva els darrers deu anys, en els quals no hi ha hagut cap plantejament de modificar, reforçar o variar les condicions de la canalització de la riera.
Loportunitat de refrescar la memòria que ens brinda ara el DVD de la Revista no shauria de desaprofitar per debatre la conveniència de fer alguna actuació a la riera que conjuri el perill dun nou i futur desbordament. I també es podria aprofitar per millorar-ne lestètica. Laprofitament dels darrers quilòmetres del Francolí a Tarragona pot servir dexemple.
Aquests dies sha complert el desè aniversari daquesta rierada i la Revista ens ho ha recordat amb una producció audiovisual que, a banda de la projecció pública al cinema Rambla encara no realitzada en el moment descriure aquestes línies, us deu haver arribat també juntament amb aquest exemplar de la publicació.
La rierada del 1994 no va afectar només Cambrils on també va causar la pèrdua duna vida humana, sinó molts pobles daquesta part de Catalunya. A la ciutat de Tarragona, les destrosses van ser importantíssimes perquè la llera del riu Francolí, molt bruta i amb un revolt molt pronunciat quan és a punt darribar al mar, va ser incapaç dabsorbir la gran quantitat daigua que, curs amunt, li havien abocat els rius, rierols i torrents que li són tributaris. A banda de les pèrdues econòmiques, el resultat daquella catàstrofe va ser linici dun debat ciutadà i institucional sobre la necessitat de condicionar duna vegada per totes el tram final del riu feia cent anys que sen parlava i que ara, deu anys després, ha donat pas a una nova imatge del Francolí que, a més de convertir aquest espai en un parc urbà, lha deixat en bones condicions diuen per absorbir una altra avinguda de gran intensitat.
A Cambrils, i a banda de la mort duna persona, la rierada del 1994 també va causar importants destrosses, com segur que ens deu recordar el vídeo produït per la Revista. La imatge del carrer de lHospital i altres del nucli antic totalment enfangats encara persisteix en la retina. És cert que, a diferència de Tarragona, la riera dAlforja ja està canalitzada, i normalment sense obstacles a la llera, entre lautopista i la desembocadura. Però lexperiència del 1994 planteja, des del meu punt de vista, la qüestió de si aquesta canalització és suficient per resistir lembat de la natura quan aquesta es desferma amb totes les seves forces.
Tanmateix, els cambrilencs ens conformem en treure el fang i reparar les destrosses que la rierada produirà amb tota seguretat quan, cada quaranta o cinquanta anys, desbordi els seus murs de contenció. Si més no, aquesta és la impressió si observem amb perspectiva els darrers deu anys, en els quals no hi ha hagut cap plantejament de modificar, reforçar o variar les condicions de la canalització de la riera.
Loportunitat de refrescar la memòria que ens brinda ara el DVD de la Revista no shauria de desaprofitar per debatre la conveniència de fer alguna actuació a la riera que conjuri el perill dun nou i futur desbordament. I també es podria aprofitar per millorar-ne lestètica. Laprofitament dels darrers quilòmetres del Francolí a Tarragona pot servir dexemple.