La Canonja independent
El passat 30 doctubre, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la independència definitiva del poble de la Canonja, segregat del terme municipal de Tarragona. Daquesta manera, es constituïa aquest nou municipi amb una població de 5.000 habitants i poc més de 7 quilòmetres quadrats (quatre vegades menys que Cambrils), encaixonat entre les ciutats de Reus, Tarragona i Vila-seca. Ja pocs recorden, però, que la Canonja havia estat un municipi autònom fins a lany 1965, en què va ser traspassat a Tarragona per decret. Aquell esdeveniment, que anava lligat amb el desembarcament de la indústria química a la capital del Camp, representa una de les pàgines fosques de la història de les nostres comarques durant lúltima dictadura, uns fets, encara ara, poc coneguts. De fet, la història de la Canonja sinicia durant lèpoca de la colonització del Camp de Tarragona, però mai no va arribar a ser un poble gaire gran. A mitjan segle xix, es van fusionar la Canonja i el terme despoblat de Masricart, el castell del qual encara existeix dins de la trama urbana actual, així com també el terme veí de la Boella. En aquell temps, una ordre governativa va liquidar molts termes rònecs per annexionar-los als municipis veïns que disposaven duna població estable: aquest va ser el cas, també, de Vilafortuny respecte de Cambrils.
Al començament de la darrera dècada dels seixanta, mentre que el municipi de Cambrils començava a créixer urbanísticament en pro del turisme, la ciutat de Tarragona feia els primers passos per atreure el pol dindústria química més important del sud dEuropa. El consistori tarragoní va projectar la ubicació de la nova indústria més enllà del riu Francolí i va imposar la qualificació de sòl industrial duna part del territori de la Canonja, aleshores encara un municipi independent, situat a 10 quilòmetres del nucli urbà de la capital. Vers el 1962, el governador civil de Tarragona i lalcalde daquesta ciutat, Benigne Dalmau, van instar el batlle de la Canonja, Josep Rion, lannexió del poble. Sota fortes pressions i un procés irregular, lAjuntament de la Canonja va accedir-hi. Els mètodes de gestió del sòl imperants durant la dictadura es basaven, sovint, en lespeculació i les operacions poc transparents. Sobre això, ha escrit lhistoriador canongí Josep Llop: Estàvem en ple franquisme, les oligarquies ostentaven un poder gairebé absolut, la societat civil estava dominada [...] i el procés industrialitzador va estar envoltat de secretisme i va ser cosa de poques persones. De fet, lalcalde Dalmau va ser denunciat pels mateixos regidors de lAjuntament, que sospitaven que comprava terres a baix preu als pagesos i senriquia amb la revenda a preus assequibles a les grans empreses químiques. Per aquests fets, lalcalde de Tarragona va ser condemnat a 7 anys de presó per delicte dapropiació indeguda. En canvi, el governador civil, Rafael Fernández, que estava al corrent de tot, només va ser rellevat del càrrec.
Al mateix temps, les perspectives de treball van generar larribada dun nombrós contingent de mà dobra immigrant a una ciutat que patia una manca crònica dhabitatge (una de les conseqüències dels intensos bombardejos aeris als quals va estar sotmesa durant la Guerra Civil). Va ser en aquells moments quan es van crear els barris de lextraradi tarragoní, ben lluny del centre de la ciutat, entre els quals Bonavista, dins del terme històric de la Canonja. Però també Sant Salvador, que trepitjava terme dels Pallaresos i de Constantí, i que es va solucionar amb un rearranjament dels límits municipals a favor de Tarragona. Totes aquestes operacions van comportar promeses per a la dotació de serveis municipals (pavimentació de carrers, conducció daigües, etc.) als barris més desafavorits. Com que això no es complia, els canongins, que no havien perdut els seus signes didentitat, aquells que els definien com una comunitat local diferenciada, van iniciar els primers passos per retornar a lautonomia anterior una vegada assolida la democràcia. Daquesta manera, el 1982, la Canonja es constituïa com una Entitat Local Menor (després, Entitat Municipal Descentralitzada), gràcies al moviment veïnal organitzat. Aquest es facultava el nomenament duna junta de veïns encapçalada per un president i sels transferia algunes competències municipals.
No seria fins al canvi de segle que semprendria de nou el tema de la segregació de la Canonja i, aquesta vegada, es va aconseguir la implicació de Tarragona. Ara bé, el procés ha estat lent a causa de lincompliment dun dels preceptes bàsics que exigeix la llei per a la creació dun nou municipi: la distància mínima entre les zones urbanes dels dos municipis ha de ser, almenys, 3 quilòmetres, cosa que la Canonja no compleix respecte del barri de Bonavista, que, tot i trobar-se en terme històric canongí, sempre es va comptar que restaria amb Tarragona. Aleshores, la Generalitat es va comprometre a desencallar el procés amb la redacció duna llei específica per a la Canonja. Existia el precedent del municipi de Badia del Vallès, creat el 1994, que no complia els requisits de caire econòmic. En canvi, la Canonja no ha de preocupar-se per això, ja que el nou municipi incorpora el 85% de les indústries del polígon sud de Tarragona (com BASF, Bayer o DOW), que generen uns tres milions deuros a les arques canongines (representen una mica menys de la meitat del pressupost per càpita cambrilenc). Ben a prop de la Canonja, també Salou va obtenir la independència no fa pas gaires anys i, daleshores ençà, ha experimentat un desenvolupament econòmic ascendent, gràcies al sector de la construcció dhabitatges. Com afectarà la crisi econòmica a la gran indústria química? Quin model de desenvolupament seguirà la Canonja? Els donem lenhorabona i els desitgem tota la prosperitat del món.
Al començament de la darrera dècada dels seixanta, mentre que el municipi de Cambrils començava a créixer urbanísticament en pro del turisme, la ciutat de Tarragona feia els primers passos per atreure el pol dindústria química més important del sud dEuropa. El consistori tarragoní va projectar la ubicació de la nova indústria més enllà del riu Francolí i va imposar la qualificació de sòl industrial duna part del territori de la Canonja, aleshores encara un municipi independent, situat a 10 quilòmetres del nucli urbà de la capital. Vers el 1962, el governador civil de Tarragona i lalcalde daquesta ciutat, Benigne Dalmau, van instar el batlle de la Canonja, Josep Rion, lannexió del poble. Sota fortes pressions i un procés irregular, lAjuntament de la Canonja va accedir-hi. Els mètodes de gestió del sòl imperants durant la dictadura es basaven, sovint, en lespeculació i les operacions poc transparents. Sobre això, ha escrit lhistoriador canongí Josep Llop: Estàvem en ple franquisme, les oligarquies ostentaven un poder gairebé absolut, la societat civil estava dominada [...] i el procés industrialitzador va estar envoltat de secretisme i va ser cosa de poques persones. De fet, lalcalde Dalmau va ser denunciat pels mateixos regidors de lAjuntament, que sospitaven que comprava terres a baix preu als pagesos i senriquia amb la revenda a preus assequibles a les grans empreses químiques. Per aquests fets, lalcalde de Tarragona va ser condemnat a 7 anys de presó per delicte dapropiació indeguda. En canvi, el governador civil, Rafael Fernández, que estava al corrent de tot, només va ser rellevat del càrrec.
Al mateix temps, les perspectives de treball van generar larribada dun nombrós contingent de mà dobra immigrant a una ciutat que patia una manca crònica dhabitatge (una de les conseqüències dels intensos bombardejos aeris als quals va estar sotmesa durant la Guerra Civil). Va ser en aquells moments quan es van crear els barris de lextraradi tarragoní, ben lluny del centre de la ciutat, entre els quals Bonavista, dins del terme històric de la Canonja. Però també Sant Salvador, que trepitjava terme dels Pallaresos i de Constantí, i que es va solucionar amb un rearranjament dels límits municipals a favor de Tarragona. Totes aquestes operacions van comportar promeses per a la dotació de serveis municipals (pavimentació de carrers, conducció daigües, etc.) als barris més desafavorits. Com que això no es complia, els canongins, que no havien perdut els seus signes didentitat, aquells que els definien com una comunitat local diferenciada, van iniciar els primers passos per retornar a lautonomia anterior una vegada assolida la democràcia. Daquesta manera, el 1982, la Canonja es constituïa com una Entitat Local Menor (després, Entitat Municipal Descentralitzada), gràcies al moviment veïnal organitzat. Aquest es facultava el nomenament duna junta de veïns encapçalada per un president i sels transferia algunes competències municipals.
No seria fins al canvi de segle que semprendria de nou el tema de la segregació de la Canonja i, aquesta vegada, es va aconseguir la implicació de Tarragona. Ara bé, el procés ha estat lent a causa de lincompliment dun dels preceptes bàsics que exigeix la llei per a la creació dun nou municipi: la distància mínima entre les zones urbanes dels dos municipis ha de ser, almenys, 3 quilòmetres, cosa que la Canonja no compleix respecte del barri de Bonavista, que, tot i trobar-se en terme històric canongí, sempre es va comptar que restaria amb Tarragona. Aleshores, la Generalitat es va comprometre a desencallar el procés amb la redacció duna llei específica per a la Canonja. Existia el precedent del municipi de Badia del Vallès, creat el 1994, que no complia els requisits de caire econòmic. En canvi, la Canonja no ha de preocupar-se per això, ja que el nou municipi incorpora el 85% de les indústries del polígon sud de Tarragona (com BASF, Bayer o DOW), que generen uns tres milions deuros a les arques canongines (representen una mica menys de la meitat del pressupost per càpita cambrilenc). Ben a prop de la Canonja, també Salou va obtenir la independència no fa pas gaires anys i, daleshores ençà, ha experimentat un desenvolupament econòmic ascendent, gràcies al sector de la construcció dhabitatges. Com afectarà la crisi econòmica a la gran indústria química? Quin model de desenvolupament seguirà la Canonja? Els donem lenhorabona i els desitgem tota la prosperitat del món.