Els tres pilars del creixement
Com a educadors, tant els pares i mares com els mestres, hem de tenir tres coses clares perquè els nostres alumnes o fills esdevinguin persones adultes i autònomes en un futur. La primera és tenir molta paciència. Avui dia, amb els temps tan accelerats que vivim, on lara ja és ahir, tenim molta pressa per fer-ho tot, fins i tot perquè creixin els nostres alumnes, però és un gran error, ja que si invertim i respectem el seu temps ‑això vol dir tenir paciència‑ rebrem els interessos abans del que ens pensem.
La segona són els límits. Vivim en una societat on tot ho tenim a la mà, no ens falta res i els nostres fills creuen que tot és fàcil i ràpid. Cal ensenyar-los que tot cal un esforç, cal treballar per aconseguir les coses i que tot no pot ser, que és més ric qui sap gaudir amb el que té i no qui més té.
Per acabar, el més important, saber valorar el que tenim davant en la justa mesura: acceptació. No deixar que el nen ens faci creure coses que no són, és a dir, no deixar que ens faci creure que no ho sap fer i així li ho demano jo, sinó que cal ajudar-lo a ser més conscient del que pot i el que no pot, i el que li queda per aprendre, però la peça més important en aquest trencaclosques comença primer per veure jo el que tinc davant i veure una persona amb totes les potencialitats per desenvolupar cadascú en la seva mesura.
Tot això farà que demanem el que cal en cada moment i ensenyem a treballar de forma endreçada i lassimilació de continguts vindrà conseqüentment a partir daquí. Tan senzill però alhora tan complicat. Ànim i a practicar!
La segona són els límits. Vivim en una societat on tot ho tenim a la mà, no ens falta res i els nostres fills creuen que tot és fàcil i ràpid. Cal ensenyar-los que tot cal un esforç, cal treballar per aconseguir les coses i que tot no pot ser, que és més ric qui sap gaudir amb el que té i no qui més té.
Per acabar, el més important, saber valorar el que tenim davant en la justa mesura: acceptació. No deixar que el nen ens faci creure coses que no són, és a dir, no deixar que ens faci creure que no ho sap fer i així li ho demano jo, sinó que cal ajudar-lo a ser més conscient del que pot i el que no pot, i el que li queda per aprendre, però la peça més important en aquest trencaclosques comença primer per veure jo el que tinc davant i veure una persona amb totes les potencialitats per desenvolupar cadascú en la seva mesura.
Tot això farà que demanem el que cal en cada moment i ensenyem a treballar de forma endreçada i lassimilació de continguts vindrà conseqüentment a partir daquí. Tan senzill però alhora tan complicat. Ànim i a practicar!