Opinió

Els càstigs, quan deixen de ser efectius?

Un dels pilars de l’educació són els límits. Aquests moltes vegades es tradueixen en càstigs perquè el nano prova fins on pot arribar. Amb aquest provar fa que els que intentem ensenyar de vegades perdem l’objectivitat de la situació, perquè pensem que no pot, o que no en sap, etc. Amb les presses perquè es resolgui la situació fem o prenem decisions que estan infravalorant el nen o al contrari. Així que posar uns límits clars per ensenyar per on ha de caminar el nen és una clau per ensenyar a créixer.
No és fàcil veure aquestes situacions amb claredat quan hi estem involucrats, ja que perdem la perspectiva, però jo sempre dic que el primer pensament és el que val, és a dir, seguir el criteri del primer que ve al cap. Quan ja comencem a plantejar-nos més coses i a donar tombs a la situació, ens compliquem la vida i no resolem, castiguem i prenem la responsabilitat de les accions dels nostres fills.
Quan una acció és castigada, ja està disculpada. Intento explicar-me: quan he fet una cosa malament i rebo un càstig, això vol dir que ja he pagat la meva pena i ja no tinc culpa de res. El que volem amb un càstig no és això, el que volem és aconseguir que la persona es faci responsable de les seves conductes i, per tant, que actuï en conseqüència. Per aconseguir això el que cal és posar càstigs conseqüents, és a dir, si un nano petit es dedica a pintar la paret no el castigarem tancat a l’habitació sinó que el que haurà de fer és rentar la paret amb aigua i sabó. Rectificar el que ha fet perquè coneixerà les conseqüències dels seus actes, sabrà el que costa desfer el que s’ha fet malament, a més també aprendrà que quan un s’equivoca pot rectificar, un no sempre ho fa tot bé a la primera!