Mongetes, fesols i bajoques
De les mongetes els romans en deien faseolus i les menjaven verdes (bajoques) i seques (fesols). Segons sembla, aquestes formes de mongeta romana van degenerar o van desaparèixer quasi per complet; potser es va deure al fet de resultar poc rendible la seva producció. Avui dia sen coneixen unes 150 espècies, però només sen consumeix el 40%, tirant llarg. Com a llegum sec, les faves, els cigrons i els pèsols van fer oblidar les mongetes, encara que en algunes regions sen van conservar alguna mena que es cultivava com un llegum de molt poca entitat. El fet és que les mongetes, tal com les coneixem ara, van arribar el segle xvi, portades dAmèrica; dEspanya van passar a Itàlia i daquí, a França. La mongeta va ser un menjar habitual en el segle xviii; a la cuina catalana han tingut una gran importància, sobretot les fregides amb llard, especialitat que es pot dir que ens és ben pròpia. Daquí vénen les excel·lències de les mongetes ben cuites, sense pell i gens odioses, i àdhuc dun plat que només tenim nosaltres, que és la truita de mongetes.
De mongetes, en la meva infantesa, nhi havia de moltes varietats. Cada comarca, cada poble, molt sovint cada pagès, tenia les seves especialitats. En recordo algunes: de la mantega, del cuc, les setsetmaneres, la mongeta banyolina o la perona (que avui és la més coneguda). Com a llegum sec, lextraordinària del ganxet, de Santa Pau, del carall, de la mitja lluna i la gran varietat de les pigallades, la mora de gra vermellós, les de genoll de Cristo, les del confit blanc i del confit vermell, i moltes més que ara no em vénen a la memòria, definitivament perdudes. Avui totes aquestes delícies shan esvaït. Tot ens arriba embossat i enllaunat, sanitós i vulgaríssim.
Les mongetes poden ser de vegades horribles i daltres, excel·lents. Les mongetes mal cuites, de pell dull de pell, són immenjables. En canvi, quan tenen la pell fina, que no es troba a la boca, és un dels menjars més fins i delicats i no cal dir substanciosos que poden ser presentats en una taula.
De mongetes, en la meva infantesa, nhi havia de moltes varietats. Cada comarca, cada poble, molt sovint cada pagès, tenia les seves especialitats. En recordo algunes: de la mantega, del cuc, les setsetmaneres, la mongeta banyolina o la perona (que avui és la més coneguda). Com a llegum sec, lextraordinària del ganxet, de Santa Pau, del carall, de la mitja lluna i la gran varietat de les pigallades, la mora de gra vermellós, les de genoll de Cristo, les del confit blanc i del confit vermell, i moltes més que ara no em vénen a la memòria, definitivament perdudes. Avui totes aquestes delícies shan esvaït. Tot ens arriba embossat i enllaunat, sanitós i vulgaríssim.
Les mongetes poden ser de vegades horribles i daltres, excel·lents. Les mongetes mal cuites, de pell dull de pell, són immenjables. En canvi, quan tenen la pell fina, que no es troba a la boca, és un dels menjars més fins i delicats i no cal dir substanciosos que poden ser presentats en una taula.