El gall i la gallina estaven al balcó
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Hi ha una cançó infantil que sento per casa, amb un text que no puc evitar traslladar a interpretacions sobre la classe política. La cançó explica que un gall i una gallina estaven en un balcó, i mentre la gallina sadormia, el gall aprofita per fer-li un petó. Vivim immersos en època electoral i mig endormiscats, com la gallina, no parem de rebre intents de fer-nos petons interessats dels polítics, que no paren de gallejar amb inauguracions, presentacions, primeres pedres, proclamacions de candidats o elaboracions de programes electorals. I és que ens inunden i ens atabalen en una època en què no hi ha prou espai al corral per assumir tanta activitat gallinàcia.
Dir que algunes daquestes demostracions són prescindibles és com clamar al cel. No canviarem lactitud dels polítics ni els seus hàbits interessats. Però, a nivell municipal, si hi ha un fet que cada quatre anys hem sobta des que tinc ús de raó crítica és la reiterada publicació duna memòria de legislatura, que val una pasta, que es recrea com a propaganda política del govern, però que paguem entre tots. Enguany la xifra ha estat duns 15.000 euros per imprimir-la i duns 12.000 per repartir-la, i ens afirmen que aquests 27.000 són una despesa moderada perquè el disseny ha tingut un cost 0, ja que sha assumit des del departament de premsa. Home, moderada, moderada, tot i que jo no voldria anar contra el gremi que em dóna de menjar, tampoc no mho sembla en els moments que corren. I que el cost del disseny ha estat inexistent, també magradaria posar-ho en dubte. Si realment sha assumit des del gabinet de premsa, dentrada algú ha hagut de deixar la seva feina habitual i dedicar-se a maquetar les 124 pàgines de la memòria de legislatura, i això considero que també suposa una despesa.
Crec que la llei hauria de prohibir taxativament fer publicitat de lacció de govern. És a dir, els ajuntaments i les institucions públiques sí que han de destinar recursos públics a fer publicitat dels serveis, però no propaganda de les fites aconseguides, perquè és una perversió de la finalitat informativa al ciutadà. Les memòries de legislatura mai no ens ensenyen aquells projectes que no han sortit bé, tampoc les propostes que han estat un bluf, ni fets com els augments de sou dels polítics a inici de legislatura, la contractació de càrrecs tècnics de dubtós rendiment, els moviments de regidors que han passat al grup dels no adscrits. Això també és informació, també incideix en el balanç i ajuda a modelar la imatge del darrer mandat. Però, precisament, sembla que el que és dolent és la informació, i mentre es manté la despesa de la memòria de legislatura, de la televisió i del butlletí municipal, a qui retallen el suport econòmic és als mitjans de comunicació privats que compensen tanta informació oficial.
Per molt que ens exclamem, el mal ja està fet i no podem més que resignar-nos davant les amples espatlles del poder. Al final de la cançó infantil, la gallina li diu al gall que és un dolent: Dolent, dolent, què dirà la gent? I el gall li contesta, com si hagués fet un curs avançat dhipocresia: Que diguin el que vulguin, que jo ja estic content!.
Dir que algunes daquestes demostracions són prescindibles és com clamar al cel. No canviarem lactitud dels polítics ni els seus hàbits interessats. Però, a nivell municipal, si hi ha un fet que cada quatre anys hem sobta des que tinc ús de raó crítica és la reiterada publicació duna memòria de legislatura, que val una pasta, que es recrea com a propaganda política del govern, però que paguem entre tots. Enguany la xifra ha estat duns 15.000 euros per imprimir-la i duns 12.000 per repartir-la, i ens afirmen que aquests 27.000 són una despesa moderada perquè el disseny ha tingut un cost 0, ja que sha assumit des del departament de premsa. Home, moderada, moderada, tot i que jo no voldria anar contra el gremi que em dóna de menjar, tampoc no mho sembla en els moments que corren. I que el cost del disseny ha estat inexistent, també magradaria posar-ho en dubte. Si realment sha assumit des del gabinet de premsa, dentrada algú ha hagut de deixar la seva feina habitual i dedicar-se a maquetar les 124 pàgines de la memòria de legislatura, i això considero que també suposa una despesa.
Crec que la llei hauria de prohibir taxativament fer publicitat de lacció de govern. És a dir, els ajuntaments i les institucions públiques sí que han de destinar recursos públics a fer publicitat dels serveis, però no propaganda de les fites aconseguides, perquè és una perversió de la finalitat informativa al ciutadà. Les memòries de legislatura mai no ens ensenyen aquells projectes que no han sortit bé, tampoc les propostes que han estat un bluf, ni fets com els augments de sou dels polítics a inici de legislatura, la contractació de càrrecs tècnics de dubtós rendiment, els moviments de regidors que han passat al grup dels no adscrits. Això també és informació, també incideix en el balanç i ajuda a modelar la imatge del darrer mandat. Però, precisament, sembla que el que és dolent és la informació, i mentre es manté la despesa de la memòria de legislatura, de la televisió i del butlletí municipal, a qui retallen el suport econòmic és als mitjans de comunicació privats que compensen tanta informació oficial.
Per molt que ens exclamem, el mal ja està fet i no podem més que resignar-nos davant les amples espatlles del poder. Al final de la cançó infantil, la gallina li diu al gall que és un dolent: Dolent, dolent, què dirà la gent? I el gall li contesta, com si hagués fet un curs avançat dhipocresia: Que diguin el que vulguin, que jo ja estic content!.