Scala Dei
Recordo que el primer cop que vaig visitar la cartoixa dEscaladei va ser durant una sortida organitzada pel col·legi Vedruna quan estudiava quart dEGB. Aleshores tenia uns deu anys i la germana Valerosa Llop ens va deixar jugar al cuca amagar sota aquelles ruïnes farcides de vegetació. La cartoixa aleshores no estava protegida amb la tanca actual i qualsevol podia caminar-hi lliurement. Recordo que prop de lantiga església hi havia una estança amb unes grans escales per on baixava un riu daigua provinent duna sèquia. També recordo que en algunes sales shavien perforat rases que permetien veure els paviments originals. A lesglésia, al voltant de laltar major, es veien clarament els marbres desencaixats que conformaven la pavimentació original. Als sostres, sota les restes dalgunes voltes, encara es podien llegir paraules en llatí. Mho vaig passar pipa i, malgrat la inconsciència de joventut, les restes van quedar gravades a la meva memòria per sempre. Més tard, el mateix estiu vaig repetir estada al poble dEscaladei durant les colònies destiu que organitzava la germana Maria Aixalà, coneguda popularment com lhermana pimpoia. El sobrenom era al·lusiu a la manera com anomenava carinyosament els seus alumnes, érem els seus pimpoios. Van ser unes colònies genials, amb visites a les bodegues del poble, remullades en una gran bassa que hi havia a prop del monestir, i alguna missa kumbaiana a la muntanya.
Malgrat que pugui semblar inversemblant, per la llunyania que ens separa, Cambrils va tenir relació amb la cartoixa dEscaladei. Ens ho explica Josep Salceda i Castells en una estampa publicada el febrer de 1973. Segons un llibre de capbreus, el monestir era senyor del terme de Vilagrassa. Aquest fet aclaria la troballa que va fer Serra i Dalmau molts anys enrere al subterrani duna de les torres del Mas den Piqué. Dalmau afirmava haver trobat lany 1905 una pedra que reproduïa un gravat duna escala rematada per una creu, anagrama de la Cartoixa.
A la Viquipèdia trobem força informació històrica del recinte i algunes dades curioses. La història dEscaladei comença el 1163 quan el rei Alfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà amb monjos provinent de Provença. Lesglésia, que és una de les estances més ben conservades, es va construir durant el segle xiii i primera meitat del xiv. El monestir va arribar a tenir tres claustres. Malgrat que el seu estat actual fa pensar en un abandó molt llunyà, els monjos van abandonar la cartoixa el 1835 amb la desamortització de Mendizábal. Amb només dos anys, el recinte va caure en la ruïna a causa del saqueig dels pagesos cansats de la submissió als monjos i lobligació de pagar delmes. El contingut de la seva biblioteca es conserva al seminari de Tarragona i lArchivo Histórico Nacional de Madrid. El 1990 la cartoixa pertanyia a una família de viticultors i en va fer donació a la Generalitat, moment en que va començar la rehabilitació. Actualment es pot visitar una reconstrucció molt minuciosa duna cel·la, element clau de les cartoixes. Podria ser que el popular menjar blanc, postres de quaresma, fos creat o popularitzat per un monjo daquesta cartoixa. Però això ho posem entre parèntesi perquè ja sabem que tot el que sexplica a la Viquipèdia no ha de ser necessàriament veritable.
http://ca.wikipedia.org/
Malgrat que pugui semblar inversemblant, per la llunyania que ens separa, Cambrils va tenir relació amb la cartoixa dEscaladei. Ens ho explica Josep Salceda i Castells en una estampa publicada el febrer de 1973. Segons un llibre de capbreus, el monestir era senyor del terme de Vilagrassa. Aquest fet aclaria la troballa que va fer Serra i Dalmau molts anys enrere al subterrani duna de les torres del Mas den Piqué. Dalmau afirmava haver trobat lany 1905 una pedra que reproduïa un gravat duna escala rematada per una creu, anagrama de la Cartoixa.
A la Viquipèdia trobem força informació històrica del recinte i algunes dades curioses. La història dEscaladei comença el 1163 quan el rei Alfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà amb monjos provinent de Provença. Lesglésia, que és una de les estances més ben conservades, es va construir durant el segle xiii i primera meitat del xiv. El monestir va arribar a tenir tres claustres. Malgrat que el seu estat actual fa pensar en un abandó molt llunyà, els monjos van abandonar la cartoixa el 1835 amb la desamortització de Mendizábal. Amb només dos anys, el recinte va caure en la ruïna a causa del saqueig dels pagesos cansats de la submissió als monjos i lobligació de pagar delmes. El contingut de la seva biblioteca es conserva al seminari de Tarragona i lArchivo Histórico Nacional de Madrid. El 1990 la cartoixa pertanyia a una família de viticultors i en va fer donació a la Generalitat, moment en que va començar la rehabilitació. Actualment es pot visitar una reconstrucció molt minuciosa duna cel·la, element clau de les cartoixes. Podria ser que el popular menjar blanc, postres de quaresma, fos creat o popularitzat per un monjo daquesta cartoixa. Però això ho posem entre parèntesi perquè ja sabem que tot el que sexplica a la Viquipèdia no ha de ser necessàriament veritable.
http://ca.wikipedia.org/