Revolucionat en maig
Fa uns dies em sentia embriagada per la nostra particular revolució primaveral i em venien ganes dembolicar-me amb una bandera (no sé ben bé quina) i alçar-me amb el moviment dels indignats a les places del 15-M. Remeno per la cuina buscant una cassola abonyegada (com nhi ha que tenen la de fer les truites, aviat haurem de reservar la de les cassolades) per sortir al balcó cada vespre. De tant en tant em prenc la llicència de frivolitzar amb #acampadapedralbes. Per cert, lacampada de Cambrils és al Pòsit o a lAjuntament?
Com a sociòloga em dic que estic vivint uns moments històrics, i ja em veig amb batalleta assegurada per explicar als néts a la vora del foc. No obstant, la meva generació ja lhan etiquetada com a perduda: atur estratosfèric, sous mileuristes (els qui els tenen), hipoteques asfixiants... i tot el que hi vulgueu ajuntar. Enmig de tanta eufòria col·lectiva, tot i que participant en una comissió vas agafant color, una cita ineludible: per a mi votar és sagrat. Em crec tant responsable que em dic que he de jugar les regles del joc. La nit electoral, per ser la municipal, la visc a la Revista (una feina excel·lent de tot lequip i col·laboradors, a qui felicito).
Lendemà estic esfereïda per una participació que ratlla el 50% (no magrada creurem els pronòstics, per molt que tothom ja sabés què acabaria passant). Quina validesa tenen uns resultats que només són representatius de la meitat de la població? Amb tanta gent al carrer mai hagués pronosticat aquest gir a la dreta i la desfeta de les esquerres. Aquesta divisió social em fa pensar en temps grisos. Em plantejo presentar la dimissió com a sociòloga davant de la incompetència demostrada per interpretar què passa davant dels meus nassos.
Amb el pas dels dies lefervescència primaveral se mesvaeix. Estic decebuda perquè no sé explicar-me per què la necessitat davançar els campaments destiu a la primavera (el canvi climàtic?) no és compatible amb les responsabilitats com a membres duna societat. Em moro denveja saníssima pels resultats a Euskadi, ells sí que ho tenen clar i saben cap a on van. Em sorprèn que, a lhora dexercir el dret a vot, lúnica via per demostrar la nostra desafecció sigui labstenció. A mi no em representa ningú millor que jo mateixa i per això considero fonamental no deixar el meu esdevenir en mans dalgú que jo no he escollit. Ens toca ser creatius perquè la democràcia i lestat del benestar en què hem viscut són la recompensa de les lluites dels qui ens precedeixen, no la nostra herència de futur. Així que, aixecat i mou-te.
Com a sociòloga em dic que estic vivint uns moments històrics, i ja em veig amb batalleta assegurada per explicar als néts a la vora del foc. No obstant, la meva generació ja lhan etiquetada com a perduda: atur estratosfèric, sous mileuristes (els qui els tenen), hipoteques asfixiants... i tot el que hi vulgueu ajuntar. Enmig de tanta eufòria col·lectiva, tot i que participant en una comissió vas agafant color, una cita ineludible: per a mi votar és sagrat. Em crec tant responsable que em dic que he de jugar les regles del joc. La nit electoral, per ser la municipal, la visc a la Revista (una feina excel·lent de tot lequip i col·laboradors, a qui felicito).
Lendemà estic esfereïda per una participació que ratlla el 50% (no magrada creurem els pronòstics, per molt que tothom ja sabés què acabaria passant). Quina validesa tenen uns resultats que només són representatius de la meitat de la població? Amb tanta gent al carrer mai hagués pronosticat aquest gir a la dreta i la desfeta de les esquerres. Aquesta divisió social em fa pensar en temps grisos. Em plantejo presentar la dimissió com a sociòloga davant de la incompetència demostrada per interpretar què passa davant dels meus nassos.
Amb el pas dels dies lefervescència primaveral se mesvaeix. Estic decebuda perquè no sé explicar-me per què la necessitat davançar els campaments destiu a la primavera (el canvi climàtic?) no és compatible amb les responsabilitats com a membres duna societat. Em moro denveja saníssima pels resultats a Euskadi, ells sí que ho tenen clar i saben cap a on van. Em sorprèn que, a lhora dexercir el dret a vot, lúnica via per demostrar la nostra desafecció sigui labstenció. A mi no em representa ningú millor que jo mateixa i per això considero fonamental no deixar el meu esdevenir en mans dalgú que jo no he escollit. Ens toca ser creatius perquè la democràcia i lestat del benestar en què hem viscut són la recompensa de les lluites dels qui ens precedeixen, no la nostra herència de futur. Així que, aixecat i mou-te.