Làvia Roser feia de minyona a Cambrils
Els blogs personals ens regalen de tant en tant petites històries familiars que, malgrat puguin semblar banals, aporten petites engrunes al coneixement de la història social dels nostres pobles i ciutats. Molts de nosaltres hem sentit algun cop la necessitat de deixar constància escrita de vivències familiars que per llei de vida estan destinades a desaparèixer, el blog és un bon mecanisme per immortalitzar-les. Ben segur que amb aquest motiu el barceloní Joan Navarro, reconegut editor i crític literari, va transcriure el març de lany passat una entrevista a la seva iaia Roser.
Roser Sastre i Duró, nascuda el 1902, era natural de Sant Julià de Lòria, del país veí dAndorra. Filla de Francisco i Rosa, vivia amb la serva germana Antònia, els seus avis i una tieta sorda. Es dedicaven al cultiu i la producció de tabac. Va treballar durant un any a la fàbrica de tabac però ben aviat es va traslladar a viure a Barcelona per fer de minyona. Amb disset anys va fer de serventa a dues cases burgeses del passeig de Gràcia, però la gran ciutat no li agradava i cercant la tranquil·litat va fer cap a Cambrils com a serventa de la família Balcells. Cal esmentar que aquesta família era propietària de lantic local de la CEPAL, on actualment hi ha el Centre Cultural i Ocupacional del carrer de Sant Plàcid, i posseïa també una casa pairal rellevant a la plaça dEspanya coneguda com a cal Bru. A la transcripció de lentrevista la Roser afirma: a Cambrils hi vaig estar molt a gust. Com si estigués a casa. Estàvem a Cambrils nous mesos i veníem a Barcelona per Nadal, on ens quedàvem fins febrer. Em van tractar molt bé. Però no tot van ser flors i violes, i les coses es van girar amb el naixement de la primera filla dels senyors de la casa on servia, la senyora va dir que per criar era millor una castellana, i així va venir una ama seca, és a dir, que no donava el pit al nen, enseguida vaig veure que era una borratxa. Les coses es van complicar encara més amb larribada dun xofer de Sant Julià, era nebot dels de lhotel Pol, i aquell també era un cas, enseguida es va entendre amb lama.
De lestada a Cambrils la Roser en conservava una fotografia feta al Sorral, davant el port de Cambrils. La instantània recull un dia doci a la platja amb un grup de banyistes tapades de cap a peus. Al fons es pot observar clarament els vestidors, i les cases dels pescadors a primera línia de mar, amb la torre del Port al fons. Dels estius a Cambrils la Roser recorda dos pretendents cambrilencs mentre estava a Cambrils em van sortir dos pretendents. Un era vuit o nou anys més gran que jo, ric, de bona situació i era un tros de pa, però em va semblar massa gran. Va anar a demanar-me la mà per medi del senyor. Però jo li vaig dir que era massa jove encara i que no havia fet pensament de casar-me. Després vaig pensar que va ser una tonteria deixar-ho estar, doncs a Cambrils shi estava molt bé i amb la seva família... En fi, coses que es pensen... Laltre mempaitava per tot arreu i jo tenia que esquivar-lo... El lloc per trobar-se la joventut era a la font. Una gran font on tothom anava a buscar laigua. Ell sempre mesperava allà i em deia quatre coses... Però a aquell no em va fer res dir-li que no.
La Roser va decidir marxar daquella casa aprofitant les estades a Barcelona. La va substituir la filla de lama, que també es va enredar amb el xofer. Poc després van sortir tots els draps bruts, al senyor li havien robat trajes, roba, sabates, puros i diners. La filla va anar al reformatori, la mare a la presó i el xofer va tornar empaquetat cap a Andorra. Tot plegat sembla la trama dun culebron televisiu. Al blog trobareu més detalls si hi esteu interessats.
http://subiok.blogspot.com/
Roser Sastre i Duró, nascuda el 1902, era natural de Sant Julià de Lòria, del país veí dAndorra. Filla de Francisco i Rosa, vivia amb la serva germana Antònia, els seus avis i una tieta sorda. Es dedicaven al cultiu i la producció de tabac. Va treballar durant un any a la fàbrica de tabac però ben aviat es va traslladar a viure a Barcelona per fer de minyona. Amb disset anys va fer de serventa a dues cases burgeses del passeig de Gràcia, però la gran ciutat no li agradava i cercant la tranquil·litat va fer cap a Cambrils com a serventa de la família Balcells. Cal esmentar que aquesta família era propietària de lantic local de la CEPAL, on actualment hi ha el Centre Cultural i Ocupacional del carrer de Sant Plàcid, i posseïa també una casa pairal rellevant a la plaça dEspanya coneguda com a cal Bru. A la transcripció de lentrevista la Roser afirma: a Cambrils hi vaig estar molt a gust. Com si estigués a casa. Estàvem a Cambrils nous mesos i veníem a Barcelona per Nadal, on ens quedàvem fins febrer. Em van tractar molt bé. Però no tot van ser flors i violes, i les coses es van girar amb el naixement de la primera filla dels senyors de la casa on servia, la senyora va dir que per criar era millor una castellana, i així va venir una ama seca, és a dir, que no donava el pit al nen, enseguida vaig veure que era una borratxa. Les coses es van complicar encara més amb larribada dun xofer de Sant Julià, era nebot dels de lhotel Pol, i aquell també era un cas, enseguida es va entendre amb lama.
De lestada a Cambrils la Roser en conservava una fotografia feta al Sorral, davant el port de Cambrils. La instantània recull un dia doci a la platja amb un grup de banyistes tapades de cap a peus. Al fons es pot observar clarament els vestidors, i les cases dels pescadors a primera línia de mar, amb la torre del Port al fons. Dels estius a Cambrils la Roser recorda dos pretendents cambrilencs mentre estava a Cambrils em van sortir dos pretendents. Un era vuit o nou anys més gran que jo, ric, de bona situació i era un tros de pa, però em va semblar massa gran. Va anar a demanar-me la mà per medi del senyor. Però jo li vaig dir que era massa jove encara i que no havia fet pensament de casar-me. Després vaig pensar que va ser una tonteria deixar-ho estar, doncs a Cambrils shi estava molt bé i amb la seva família... En fi, coses que es pensen... Laltre mempaitava per tot arreu i jo tenia que esquivar-lo... El lloc per trobar-se la joventut era a la font. Una gran font on tothom anava a buscar laigua. Ell sempre mesperava allà i em deia quatre coses... Però a aquell no em va fer res dir-li que no.
La Roser va decidir marxar daquella casa aprofitant les estades a Barcelona. La va substituir la filla de lama, que també es va enredar amb el xofer. Poc després van sortir tots els draps bruts, al senyor li havien robat trajes, roba, sabates, puros i diners. La filla va anar al reformatori, la mare a la presó i el xofer va tornar empaquetat cap a Andorra. Tot plegat sembla la trama dun culebron televisiu. Al blog trobareu més detalls si hi esteu interessats.
http://subiok.blogspot.com/