Aquí queda aquesta gent
Diuen que totes les coses bones es fan esperar. I de la que avui us parlo no és una excepció. Finalment ha vist la llum el disc del Carlos Rom al qual ja hi he fet alguna referència anteriorment però que no podia explotar per no rebentar-ne la seva presentació i restar-li emoció i protagonisme. Ara, finalment (ha costat, xiquets!), ja el podeu comprar i disfrutar-lo, perquè el resultat és, sobretot, un treball musical per gaudir escoltant-lo. És daquells CD que portes al cotxe i que escoltes sovint i tho passes bé. Són coses de casa, cantades per gent de casa que et fan passar una bona estona. Aquest, però, és el final del producte, al darrere hi ha molt més que un disc compacte i un llibret divertit i del tot recomanable.
I així va quedar ben clar a la festa que vam viure al Casal Parroquial el 12 de desembre. Perquè lacte de presentació del disc va anar més enllà de la posada de llarg dun treball discogràfic. I on millor per engegar la trajectòria pública del disc que al lloc on el Carlos, el Pep Pellicer i lAlbert Piqué, i molts de nosaltres, hem passat tantes hores desenvolupant diferents activitats? Quin millor lloc per parlar dun treball que porta per títol Aquí queda aquesta gent, un recull de cançons i rondalles marineres, que al cor de la Platja de Cambrils. Però no hi érem només mariners, també un bon grapat de vileros, daquells que no ens fallen mai, daquells que ens estimem i ens entenem, daquells que els uns sense els altres no sabríem viure.
La sortida del disc és una bona oportunitat per deixar clares algunes coses. Crec que la primera és la continuïtat de la tasca del Josep Lluís Savall. Ell estarà orgullós de veure que a banda de laprofundiment i ampliació dels seus treballs des de làmbit acadèmic, com lanhelada beca del Pere Navarro, hi ha mariners (pescadors, mestres, restauradors) que de forma autodidacta es dediquen a recuperar, a preservar, a mantenir, el ric patrimoni cultural del món de la mar i del que lenvolta. Lamentablement, a la Platja de patrimoni arquitectònic per recuperar no en tenim gaire, val més que no hi aprofundim avui, però en canvi sí que disposem daquest altre patrimoni cultural, intangible, que ens aporta la nostra gent, que hem de procurar que no es perdi. La feina del Carlos, amb la col·laboració de molta altra gent, iniciada a la Revista amb la secció marinera que feien amb lAlexis, ha de ser només un pas. Ell mateix explicava que la seva intenció inicial era fer un llibre, una idea que el dia de la presentació li vaig demanar que no abandoni, que insisteixi, que perseveri. Que ara segurament no són bons moments per a inversions i per a ajuts públics, però que algun dia passarà la crisi i aleshores la feina de recerca, dinvestigació, de pacient treball de parlar amb les fonts orals que encara queden vives podran rebre la recompensa de poder ser compartides amb la resta de convilatans.
El que sí que no cal que esperi períodes de bonança econòmica és la difusió, no del disc en si, sinó del que hi ha al darrere. Lexplicació de les nostres tradicions, de la manera com es pesca ara a Cambrils i com es feia abans, de la nostra parla característica. Això és una tasca que no requereix grans quantitats de diners, sinó voluntat i decisió de les nostres institucions per portar-ho a les escoles cambrilenques i a altres entitats, perquè els nostres xiquets i xiquetes sàpiguen qui som i don venim. En definitiva, que puguin pegar fanalada als nostres orígens.
I així va quedar ben clar a la festa que vam viure al Casal Parroquial el 12 de desembre. Perquè lacte de presentació del disc va anar més enllà de la posada de llarg dun treball discogràfic. I on millor per engegar la trajectòria pública del disc que al lloc on el Carlos, el Pep Pellicer i lAlbert Piqué, i molts de nosaltres, hem passat tantes hores desenvolupant diferents activitats? Quin millor lloc per parlar dun treball que porta per títol Aquí queda aquesta gent, un recull de cançons i rondalles marineres, que al cor de la Platja de Cambrils. Però no hi érem només mariners, també un bon grapat de vileros, daquells que no ens fallen mai, daquells que ens estimem i ens entenem, daquells que els uns sense els altres no sabríem viure.
La sortida del disc és una bona oportunitat per deixar clares algunes coses. Crec que la primera és la continuïtat de la tasca del Josep Lluís Savall. Ell estarà orgullós de veure que a banda de laprofundiment i ampliació dels seus treballs des de làmbit acadèmic, com lanhelada beca del Pere Navarro, hi ha mariners (pescadors, mestres, restauradors) que de forma autodidacta es dediquen a recuperar, a preservar, a mantenir, el ric patrimoni cultural del món de la mar i del que lenvolta. Lamentablement, a la Platja de patrimoni arquitectònic per recuperar no en tenim gaire, val més que no hi aprofundim avui, però en canvi sí que disposem daquest altre patrimoni cultural, intangible, que ens aporta la nostra gent, que hem de procurar que no es perdi. La feina del Carlos, amb la col·laboració de molta altra gent, iniciada a la Revista amb la secció marinera que feien amb lAlexis, ha de ser només un pas. Ell mateix explicava que la seva intenció inicial era fer un llibre, una idea que el dia de la presentació li vaig demanar que no abandoni, que insisteixi, que perseveri. Que ara segurament no són bons moments per a inversions i per a ajuts públics, però que algun dia passarà la crisi i aleshores la feina de recerca, dinvestigació, de pacient treball de parlar amb les fonts orals que encara queden vives podran rebre la recompensa de poder ser compartides amb la resta de convilatans.
El que sí que no cal que esperi períodes de bonança econòmica és la difusió, no del disc en si, sinó del que hi ha al darrere. Lexplicació de les nostres tradicions, de la manera com es pesca ara a Cambrils i com es feia abans, de la nostra parla característica. Això és una tasca que no requereix grans quantitats de diners, sinó voluntat i decisió de les nostres institucions per portar-ho a les escoles cambrilenques i a altres entitats, perquè els nostres xiquets i xiquetes sàpiguen qui som i don venim. En definitiva, que puguin pegar fanalada als nostres orígens.