Les llenties
No podria pas oblidar un llegum que ha estat fonamental en lalimentació humana, sobretot a Occident. Em refereixo a la humil i calumniada llentia. La llentia, paraula que ve del llatí lentícula, va ser un dels aliments predilectes dEgipte. DEgipte va passar a Roma i va ser molt apreciada pels antics poetes. Sembla ser que, segons els clàssics, la llentia era el plat fonamental dels sopars funeraris, perquè tenia una curiosa condició. Segons Apià dAlexandria, si es mengen llenties dEgipte, lhome es torna alegre i divertit. Apià pensava que aquesta virtut dalegrar els deprimits, ploraires i desesperats va ser la que va iniciar els romans a servir-les als sopars de la taula del dol familiar. Actualment a Itàlia, pel sopar de Cap dAny, es mengen llenties poques en memòria dels difunts de la família. Per altra banda, Gabriel Alonso de Herrera, en el seu llibre Obra de Agricultura, de 1513, afirma: Malmeten la vista, produeixen estrenyiment i converteixen els homes més virils en estovades femelletes. Tot això, que són falòrnies sense el més petit fonament, va ser acceptat al peu de la lletra per la medicina antiga.
Per cert, sobre les llenties es recorda una anècdota del mâitre i renovador del restaurant La Tour dArgent de París Frèdéric Delair. Abans de la Primera Guerra Mundial, el gran duc Vladimir de Rússia, acompanyat dun impressionant seguici, va anar a sopar a La Tour dArgent amb la seva dona. Van demanar el puré de llenties, que Frèdéric, el mâitre, considerava com una de les coses més excelses que havien sortit dels seus fogons. El gran duc sembla que ho va apreciar amb un silenci admiratiu, però la gran duquessa en va tastar una cullerada, el devia trobar groller i indigne del seu paladar i, deixant la cullera a dins del plat, va començar a garlar com un lloro amb els seus acompanyants de taula. Llavors, davant de lesgarrifament de tots, shi va acostar Frèdéric, el mâitre, i retirant el plat de la duquessa va dir enravenat i glacial: Altesa, quan no se sap menjar una sopa com aquesta, amb el respecte que li és degut, millor és no demanar-la. Es va fer un silenci sepulcral. El gran duc, amb una rialleta discreta, va estossegar com un búfal. La gran duquessa semblava dubtar entre fer matar a vergassades el mâitre insolent o fer veure que no lhavia sentit; però Frèdéric ja sallunyava. La gran duquessa va mirar de reüll el seu marit, va acotxar el cap i no sen va parlar més.
Per cert, sobre les llenties es recorda una anècdota del mâitre i renovador del restaurant La Tour dArgent de París Frèdéric Delair. Abans de la Primera Guerra Mundial, el gran duc Vladimir de Rússia, acompanyat dun impressionant seguici, va anar a sopar a La Tour dArgent amb la seva dona. Van demanar el puré de llenties, que Frèdéric, el mâitre, considerava com una de les coses més excelses que havien sortit dels seus fogons. El gran duc sembla que ho va apreciar amb un silenci admiratiu, però la gran duquessa en va tastar una cullerada, el devia trobar groller i indigne del seu paladar i, deixant la cullera a dins del plat, va començar a garlar com un lloro amb els seus acompanyants de taula. Llavors, davant de lesgarrifament de tots, shi va acostar Frèdéric, el mâitre, i retirant el plat de la duquessa va dir enravenat i glacial: Altesa, quan no se sap menjar una sopa com aquesta, amb el respecte que li és degut, millor és no demanar-la. Es va fer un silenci sepulcral. El gran duc, amb una rialleta discreta, va estossegar com un búfal. La gran duquessa semblava dubtar entre fer matar a vergassades el mâitre insolent o fer veure que no lhavia sentit; però Frèdéric ja sallunyava. La gran duquessa va mirar de reüll el seu marit, va acotxar el cap i no sen va parlar més.