El paradís perdut
Tot va començar en un paradís. Tant si ho expliquen les religions com si ho fa la ciència, lhome va formar part duna comunitat salvatge déssers vius. Durant milions danys les espècies i les formes de vida primigènies van anar evolucionant. Algunes van adaptar-se als canvis climàtics, altres van desaparèixer, incapaces de sobreviure en un món canviant. Llei de vida.
Lésser humà prové duna daquestes espècies privilegiades que va saber enginyar-se-les per seguir existint.
La vida era lluita, però també respecte pels altres éssers. Només cal que observem com els animals i totes les formes de vida vegetal actuen. Són dos els principis bàsics que els mouen: aconseguir aliment i continuar lespècie. Però ningú no mata ni destrueix per gust o altre interès que no sigui el de sobreviure o defensar-se.
Lhome és lésser més intel·ligent, el que ha desenvolupat uns mecanismes mentals més sofisticats: pot raonar, parlar, teoritzar i expressar-se de mil maneres. Ha creat la música i tota forma dart. És un ésser superior. O això li sembla.
Quina llàstima que en lloc de fer servir tantes qualitats i experiència per millorar i preservar el paradís que sens va donar com a hàbitat, shagi fet tot el contrari.
Quina llàstima que, en lloc dadonar-nos que sense la resta déssers vius acabarem extingint-nos, no fem res més que manipular-los i experimentar en benefici propi.
Penso que ja nhi ha prou de fer veure que no passa res i que un o altre enterrarà el darrer. Cal que hi hagi un canvi de pensament, ferm i valent. No shi val a deixar que els governs prenguin decisions i facin lleis prohibint accions o que pensem que ja hi ha grups ecologistes que vetllen per tot això...
Cal que aquest paradís torni a ser part del nostre dia a dia i això només serà possible amb una conscienciació personal i activa de cada un de nosaltres. Actituds com la no-violència comporta molt més que anar a una manifestació col·lectiva contra una guerra.
Cal dir que no volem que ens maltractin pel fet de ser dones. I ho ha de dir cada dona maltractada.
Cal denunciar actituds de prepotència diària, de falta de respecte cap a tot ésser viu, sigui humà o no.
Cal educar els propis fills en la tolerància i en el diàleg, en lobertura de pensament i donar-los eines perquè tinguin una opinió pròpia.
Cal tornar a lessència de la vida: lharmonia amb lentorn i amb naltros mateixos.
Cal respirar més. Caminar, passejar, aturar-nos, sentir el vent, el mar, els moixons, la pluja...
Cal que ens despreocupem de tantes coses supèrflues que només ens fan ser esclaus de les circumstàncies exteriors: tenir diners, cases, cotxes, comprar, vendre, invertir, tenir, posseir...
Cal veure tota vida com un regal, que ens ensenya i ens fa sentir.
Estic convençuda que aquest canvi sestà produint ja: estils de vida naturistes, vegetarians, no-violents, teràpies alternatives, respecte mediambiental, conscienciació holística de lésser humà, tècniques orientals. Som prou intel·ligents i podem recuperar el paradís que gairebé hem perdut. Ho tenim tot, si volem.
Només els que ho fem així serem feliços de veritat i només aquests evolucionarem en una espècie superior de veritat. La resta no sadaptarà i desapareixerà. Llei de vida.
Lésser humà prové duna daquestes espècies privilegiades que va saber enginyar-se-les per seguir existint.
La vida era lluita, però també respecte pels altres éssers. Només cal que observem com els animals i totes les formes de vida vegetal actuen. Són dos els principis bàsics que els mouen: aconseguir aliment i continuar lespècie. Però ningú no mata ni destrueix per gust o altre interès que no sigui el de sobreviure o defensar-se.
Lhome és lésser més intel·ligent, el que ha desenvolupat uns mecanismes mentals més sofisticats: pot raonar, parlar, teoritzar i expressar-se de mil maneres. Ha creat la música i tota forma dart. És un ésser superior. O això li sembla.
Quina llàstima que en lloc de fer servir tantes qualitats i experiència per millorar i preservar el paradís que sens va donar com a hàbitat, shagi fet tot el contrari.
Quina llàstima que, en lloc dadonar-nos que sense la resta déssers vius acabarem extingint-nos, no fem res més que manipular-los i experimentar en benefici propi.
Penso que ja nhi ha prou de fer veure que no passa res i que un o altre enterrarà el darrer. Cal que hi hagi un canvi de pensament, ferm i valent. No shi val a deixar que els governs prenguin decisions i facin lleis prohibint accions o que pensem que ja hi ha grups ecologistes que vetllen per tot això...
Cal que aquest paradís torni a ser part del nostre dia a dia i això només serà possible amb una conscienciació personal i activa de cada un de nosaltres. Actituds com la no-violència comporta molt més que anar a una manifestació col·lectiva contra una guerra.
Cal dir que no volem que ens maltractin pel fet de ser dones. I ho ha de dir cada dona maltractada.
Cal denunciar actituds de prepotència diària, de falta de respecte cap a tot ésser viu, sigui humà o no.
Cal educar els propis fills en la tolerància i en el diàleg, en lobertura de pensament i donar-los eines perquè tinguin una opinió pròpia.
Cal tornar a lessència de la vida: lharmonia amb lentorn i amb naltros mateixos.
Cal respirar més. Caminar, passejar, aturar-nos, sentir el vent, el mar, els moixons, la pluja...
Cal que ens despreocupem de tantes coses supèrflues que només ens fan ser esclaus de les circumstàncies exteriors: tenir diners, cases, cotxes, comprar, vendre, invertir, tenir, posseir...
Cal veure tota vida com un regal, que ens ensenya i ens fa sentir.
Estic convençuda que aquest canvi sestà produint ja: estils de vida naturistes, vegetarians, no-violents, teràpies alternatives, respecte mediambiental, conscienciació holística de lésser humà, tècniques orientals. Som prou intel·ligents i podem recuperar el paradís que gairebé hem perdut. Ho tenim tot, si volem.
Només els que ho fem així serem feliços de veritat i només aquests evolucionarem en una espècie superior de veritat. La resta no sadaptarà i desapareixerà. Llei de vida.