Teledeixalla
Fa uns quants anys la proliferació de programes del cor a les cadenes televisives alimenta un encès debat, augmentat per la irrupció de curiosos concursos que generen famosets danar per casa. Es parla duna modalitat televisiva denominada teleescombraries. Curiosament, malgrat les desqualificacions de crítics i analistes, són subproductes audiovisuals que gaudeixen duna excel·lent posició en els rànquings daudiència. Per quedar bé, tothom pot dir que sengles sobretaules estan ben acompanyades amb els documentals danimals de TV2 o el Canal 33, però la realitat dels estudis de mercat albiren una realitat amb Tomate i altres condiments cutres. Si les audiències es desesperessin per seguir el previsible final del pobre nyu, berenar de cocodrils del riu Mara o lleons del Serengueti, els documentals omplirien les graelles de les grans empreses televisives. Laugment dels espais de safareig ha estat inqüestionable des del mític Tómbola, macroprograma de format simple en què la pornografia sentimental esdevé leix conductor del guió: un famós o pretès famós, a canvi de sucosos emoluments, permet lallau acarnissat duna colla de periodistes (si bé aquest digne terme potser no seria el més escaient). En el fons, Tómbola i les seves rèpliques ens recorden els grans reportatges de la BBC sobre els voltors africans devorant les sagnants despulles de qualsevol herbívor africà.
Ara bé, el baix ventre de les audiències no té aturador. En horari infantil, en lloc de la ingènua Abella Maia hi ha un allau de gent desconeguda, esbombant intimitats, que semblen haver-se begut lenteniment pel conegut tòpic dun minut de glòria televisiva. Curiosos programes, de pressupost ínfim, que omplen la tarda de les cadenes privades i esdevenen una mena dentremès per als grans plats nocturns.
Aquest estiu, amb la mort de la reina del cotarro, els carronyaires del cor shan superat amb escreix. Sorprèn veure com la Carmina Ordóñez, doctorada en viure del cuento, ha ocupat i encara ocupa hores i més hores de programació. Per reblar el clau, gairebé sha produït un xocant efecte de beatificació duna professional de les exclusives i els escàndols.
Tot plegat fa que es plantegi si cal posar aturadors a aquesta mena despais que acaparen moltes hores. Alguns reclamen límits, per protegir mainada i jovenalla dels antivalors que fomenta tanta teledeixalla; les cadenes privades no tenen les mans lliures perquè, en darrer terme, gaudeixen duna concessió del govern central per poder emetre. Altres, invocant el sagrat dret de la llibertat informativa, normalment productors o empresaris dels esmentats programes, consideren que lúnic que pot decidir és el dit del teleespectador. Un tercer grup afirma que hi ha una voluntat deliberada de promoure tanta frivolitat per idiotitzar el públic i manipular-lo a lestil de lImperi Romà amb allò tan conegut de pa i circ. També hi ha qui assegura que els telediaris de lera Urdaci i Aznar eren més nocius per a la salut mental de lespectador que el més estripat dels Crónicas Marcianas.
Finalment, hi ha qui formula la qüestió duna altra manera, políticament poc correcta, però molt incisiva. El doctor Manuel Delgado, prestigiós antropòleg de la Universitat de Barcelona, es preguntava a les beceroles de la polèmica: hi ha telebrossa o, tal volta, hi ha gent brossa?
Ara bé, el baix ventre de les audiències no té aturador. En horari infantil, en lloc de la ingènua Abella Maia hi ha un allau de gent desconeguda, esbombant intimitats, que semblen haver-se begut lenteniment pel conegut tòpic dun minut de glòria televisiva. Curiosos programes, de pressupost ínfim, que omplen la tarda de les cadenes privades i esdevenen una mena dentremès per als grans plats nocturns.
Aquest estiu, amb la mort de la reina del cotarro, els carronyaires del cor shan superat amb escreix. Sorprèn veure com la Carmina Ordóñez, doctorada en viure del cuento, ha ocupat i encara ocupa hores i més hores de programació. Per reblar el clau, gairebé sha produït un xocant efecte de beatificació duna professional de les exclusives i els escàndols.
Tot plegat fa que es plantegi si cal posar aturadors a aquesta mena despais que acaparen moltes hores. Alguns reclamen límits, per protegir mainada i jovenalla dels antivalors que fomenta tanta teledeixalla; les cadenes privades no tenen les mans lliures perquè, en darrer terme, gaudeixen duna concessió del govern central per poder emetre. Altres, invocant el sagrat dret de la llibertat informativa, normalment productors o empresaris dels esmentats programes, consideren que lúnic que pot decidir és el dit del teleespectador. Un tercer grup afirma que hi ha una voluntat deliberada de promoure tanta frivolitat per idiotitzar el públic i manipular-lo a lestil de lImperi Romà amb allò tan conegut de pa i circ. També hi ha qui assegura que els telediaris de lera Urdaci i Aznar eren més nocius per a la salut mental de lespectador que el més estripat dels Crónicas Marcianas.
Finalment, hi ha qui formula la qüestió duna altra manera, políticament poc correcta, però molt incisiva. El doctor Manuel Delgado, prestigiós antropòleg de la Universitat de Barcelona, es preguntava a les beceroles de la polèmica: hi ha telebrossa o, tal volta, hi ha gent brossa?