Morir
Què ho deu fer que quan volem parlar de la mort costa tant començar? Potser és perquè no en sabem res, della. Com deia el poeta, cadascú duu dintre seu la seva mort i només en el moment en què morim sabrem què és.
La nostra cultura la tem, se noblida conscientment, en fuig, la divinitza, lomple de misteri o la justifica com a camí cap a un premi. Religió i tradició han convertit la mort en un acte transcendental. Tanta és la por de lésser humà de ser finalment tan sols un ésser viu més i desaparèixer sense altre futur que el record en algunes memòries.
Aquest mes he anat a lenterrament de la meva àvia. No he plorat gaire. Tanta perafernàlia que no tenia res a veure amb ella mha allunyat dallà i no he percebut tristesa en la seva mort, sinó alleujament, pau, el repòs dun cos cansat i vell, per fi. La naturalesa és sàvia i no fa miraments.
No crec que vagi al cel ni tampoc a linfern. El cel i linfern són aquí, entre nosaltres i també dintre nostre. Si de cas, la Juanita seguirà existint en pensaments, paraules, objectes, persones que hi han tingut a veure. Res de paradisos, ni dretes de pares.
Al cementiri, que ve de ciment, on enterraven els que no eren rics fora de les esglésies, se mha repetit lànsia de sortir corrents. Què hi fan tants ossos de fa més de cent anys en caixes? Per què sens fa tan necessari eternitzar la matèria? Quanta foscor en el cor dels vius! Quant de silenci entre les tombes...
Hem anat marxant quan han penjat les flors a la llosa. I ha començat a ploure i ens hem mullat una mica. Un xim-xim pausat, benèvol, sense malícia, al cap i a la fi. Com ella. Mai no volia faltar. Avui tampoc. He somrigut i he alçat la vista. Era allí, al mig, com sempre...
Aquest mes he anat al cinema i he plorat davant la impotència de decidir la pròpia mort. Leutanàsia és encara un delicte per llei i un acte inconcebible per a molts. Un cop més el cinema salça com a eina per canviar les coses donant un altre punt de vista i estovant consciències adormides.
Com és possible que viure sigui un dret i que morir no? Això vol dir que si no tenim dret a morir és que estem obligats a viure? És així de clar. En una societat que vol ser oberta, progressista, humana, aquesta mena de sil·logisme no em quadra. Les estructures, les lleis i també els sentits comuns són obsolets, carregats de valors rancis i de massa, massa supersticions religioses. La vida i la mort són nostres i hauríem de tenir llibertat per decidir si volem viure o morir. I és que no és viure tota manera destar viu.
Viure és un acte seriós. Morir també.
Morir és lúltim acte de la nostra vida i ha de ser un dret fer-ho dignament. No permetem que sens forci a viure si no ho volem, si no podem.
Amb 84 anys i mil dolències, la meva àvia volia viure, i per això va resistir-se fins que el seu cos va dir prou. Hi tenia dret, també.
La nostra cultura la tem, se noblida conscientment, en fuig, la divinitza, lomple de misteri o la justifica com a camí cap a un premi. Religió i tradició han convertit la mort en un acte transcendental. Tanta és la por de lésser humà de ser finalment tan sols un ésser viu més i desaparèixer sense altre futur que el record en algunes memòries.
Aquest mes he anat a lenterrament de la meva àvia. No he plorat gaire. Tanta perafernàlia que no tenia res a veure amb ella mha allunyat dallà i no he percebut tristesa en la seva mort, sinó alleujament, pau, el repòs dun cos cansat i vell, per fi. La naturalesa és sàvia i no fa miraments.
No crec que vagi al cel ni tampoc a linfern. El cel i linfern són aquí, entre nosaltres i també dintre nostre. Si de cas, la Juanita seguirà existint en pensaments, paraules, objectes, persones que hi han tingut a veure. Res de paradisos, ni dretes de pares.
Al cementiri, que ve de ciment, on enterraven els que no eren rics fora de les esglésies, se mha repetit lànsia de sortir corrents. Què hi fan tants ossos de fa més de cent anys en caixes? Per què sens fa tan necessari eternitzar la matèria? Quanta foscor en el cor dels vius! Quant de silenci entre les tombes...
Hem anat marxant quan han penjat les flors a la llosa. I ha començat a ploure i ens hem mullat una mica. Un xim-xim pausat, benèvol, sense malícia, al cap i a la fi. Com ella. Mai no volia faltar. Avui tampoc. He somrigut i he alçat la vista. Era allí, al mig, com sempre...
Aquest mes he anat al cinema i he plorat davant la impotència de decidir la pròpia mort. Leutanàsia és encara un delicte per llei i un acte inconcebible per a molts. Un cop més el cinema salça com a eina per canviar les coses donant un altre punt de vista i estovant consciències adormides.
Com és possible que viure sigui un dret i que morir no? Això vol dir que si no tenim dret a morir és que estem obligats a viure? És així de clar. En una societat que vol ser oberta, progressista, humana, aquesta mena de sil·logisme no em quadra. Les estructures, les lleis i també els sentits comuns són obsolets, carregats de valors rancis i de massa, massa supersticions religioses. La vida i la mort són nostres i hauríem de tenir llibertat per decidir si volem viure o morir. I és que no és viure tota manera destar viu.
Viure és un acte seriós. Morir també.
Morir és lúltim acte de la nostra vida i ha de ser un dret fer-ho dignament. No permetem que sens forci a viure si no ho volem, si no podem.
Amb 84 anys i mil dolències, la meva àvia volia viure, i per això va resistir-se fins que el seu cos va dir prou. Hi tenia dret, també.