Els altres atletes
Laltre dia, vaig llegir en un diari de premsa general un article dun periodista que reconeixia que ni el seu diari ni els mateixos diaris de premsa esportiva, ni els noticiaris de la tele, ni els de la ràdio, feien massa cas de tot allò que passava a Atenes en relació als jocs paralímpics.
És cert que avui en dia les persones anònimes no som ningú, i això sentén en un món vist per nosaltres mateixos, però ens estem acostumant, malacostumant diria jo, al fet que una persona sense cap tipus de mèrits ni de qualitats de cap classe es converteixi en famós per obra i gràcia de la tele o les revistes del cor.
En el món de lesport passa el mateix. Si un cap de setmana no hi ha lliga de Primera Divisió, per mi és una manca de rigor informatiu que els principals diaris esportius de Catalunya obrin portada amb qualsevol notícia relacionada amb els astres blaugrana i no pas amb els esdeveniments esportius prou importants que han passat durant el cap de setmana.
Evidentment les vendes són les que determinen allò que es publica i desgraciadament els atletes paralímpics no venen. Aquestes persones, normalment amb una història humana al darrere, normalment amb un sacrifici, dedicació i il·lusió incomparables per al seu esport, passen desapercebuts completament. Ja no cal dir si lEstat espanyol és o no una potència mundial, que ho és, sinó el que hauríem de dir és que lesport paralímpic té tant o més mèrit que lesport normal, almenys pel que fa a les vivències del seus esportistes.
Jo sempre dic als meus alumnes que siguin molt crítics amb tot lesport dalta competició, sobretot amb el futbol, ja que ens el venen duna forma que sembla que els futbolistes pateixen greus conseqüències dels entrenaments o dels partits. Ens diuen que si un o laltre equip està cansat el diumenge perquè va jugar el dimecres. És increïble! Si ens adonéssim del que guanyen aquesta gent i del que treballen cada dia, potser canviaríem una mica la nostra visió de les coses. Compte, jo no em poso amb la sort o la gràcia que ha permès a cadascun daquests personatges ser allà on és. El que jo critico és la manca de sensibilitat dels mitjans al parlar i escriure de determinada forma sobre determinades persones.
Els atletes paralímpics, almenys, ens demostren una mica millor els valors que tot esportista hauria de portar com a bandera. Dins de les seves discapacitats físiques o psíquiques, molts cops trobem gent que gràcies a lentrenament i a la competició han pogut arribar a sortir dun túnel del qual semblava que no hi havia sortida. De vegades el costum o la rutina duna malaltia la fan quotidiana i la convivència amb ella és relativament normalitzada. Però altres cops, la vida ofereix la seva cara més amarga a unes persones que, sense voler-ho, shan trobat en una situació límit, lluitant amb la mort i patint la mort de familiars o amics. En aquests casos es fa molt difícil sortir endavant. Si la persona era esportista li cal una gran voluntat i valentia per seguir en lesport amb una disminució.
Un dels casos més coneguts és el de Javier Ochoa, que havent guanyat una etapa dalta muntanya al Tour de França com a ciclista professional (es tracta duna de les màximes aspiracions que pot tenir un ciclista) va patir un atropellament entrenant en què va morir el seu germà. Laltre dia explicava que ell no satreveix a entrenar sol perquè es desorienta tant que de vegades no sabria tornar a casa. Va estar molt de temps en coma i encara li costa parlar i moures amb normalitat. Malgrat tot això, ha volgut participar en els jocs paralímpics, amb èxit, per cert.
Com la seva, cadascuna de les històries daquestes persones ens posarien la pell de gallina i ens ensenyarien molt més que no pas saber quants cotxes té en Beckam i si la seva casa de no sé quants mils de metres quadrats se li ha quedat petita. Això és traslladable a la premsa especialitzada, ja que són ells qui provoquen situacions de vegades irrisòries. Ja vaig comentar fa temps que un estudi de mitjans escrits va atorgar molta més qualitat informativa als esports de la premsa generalista que als de la premsa esportiva, amb tots els meus respectes per als professionals que hi treballen.
Els altres atletes han donat un gran nombre de medalles a la selecció espanyola, amb la qual cosa lhan situat entre els deu primers països del món. La llàstima és que això sigui una notícia de pàgines interiors i de titulars radiofònics, però, és clar, aquests no manegen milions i milions, només compten amb la dedicació, il·lusió, sacrifici, voluntat, superació i moltes ganes de viure. Quasi res.
És cert que avui en dia les persones anònimes no som ningú, i això sentén en un món vist per nosaltres mateixos, però ens estem acostumant, malacostumant diria jo, al fet que una persona sense cap tipus de mèrits ni de qualitats de cap classe es converteixi en famós per obra i gràcia de la tele o les revistes del cor.
En el món de lesport passa el mateix. Si un cap de setmana no hi ha lliga de Primera Divisió, per mi és una manca de rigor informatiu que els principals diaris esportius de Catalunya obrin portada amb qualsevol notícia relacionada amb els astres blaugrana i no pas amb els esdeveniments esportius prou importants que han passat durant el cap de setmana.
Evidentment les vendes són les que determinen allò que es publica i desgraciadament els atletes paralímpics no venen. Aquestes persones, normalment amb una història humana al darrere, normalment amb un sacrifici, dedicació i il·lusió incomparables per al seu esport, passen desapercebuts completament. Ja no cal dir si lEstat espanyol és o no una potència mundial, que ho és, sinó el que hauríem de dir és que lesport paralímpic té tant o més mèrit que lesport normal, almenys pel que fa a les vivències del seus esportistes.
Jo sempre dic als meus alumnes que siguin molt crítics amb tot lesport dalta competició, sobretot amb el futbol, ja que ens el venen duna forma que sembla que els futbolistes pateixen greus conseqüències dels entrenaments o dels partits. Ens diuen que si un o laltre equip està cansat el diumenge perquè va jugar el dimecres. És increïble! Si ens adonéssim del que guanyen aquesta gent i del que treballen cada dia, potser canviaríem una mica la nostra visió de les coses. Compte, jo no em poso amb la sort o la gràcia que ha permès a cadascun daquests personatges ser allà on és. El que jo critico és la manca de sensibilitat dels mitjans al parlar i escriure de determinada forma sobre determinades persones.
Els atletes paralímpics, almenys, ens demostren una mica millor els valors que tot esportista hauria de portar com a bandera. Dins de les seves discapacitats físiques o psíquiques, molts cops trobem gent que gràcies a lentrenament i a la competició han pogut arribar a sortir dun túnel del qual semblava que no hi havia sortida. De vegades el costum o la rutina duna malaltia la fan quotidiana i la convivència amb ella és relativament normalitzada. Però altres cops, la vida ofereix la seva cara més amarga a unes persones que, sense voler-ho, shan trobat en una situació límit, lluitant amb la mort i patint la mort de familiars o amics. En aquests casos es fa molt difícil sortir endavant. Si la persona era esportista li cal una gran voluntat i valentia per seguir en lesport amb una disminució.
Un dels casos més coneguts és el de Javier Ochoa, que havent guanyat una etapa dalta muntanya al Tour de França com a ciclista professional (es tracta duna de les màximes aspiracions que pot tenir un ciclista) va patir un atropellament entrenant en què va morir el seu germà. Laltre dia explicava que ell no satreveix a entrenar sol perquè es desorienta tant que de vegades no sabria tornar a casa. Va estar molt de temps en coma i encara li costa parlar i moures amb normalitat. Malgrat tot això, ha volgut participar en els jocs paralímpics, amb èxit, per cert.
Com la seva, cadascuna de les històries daquestes persones ens posarien la pell de gallina i ens ensenyarien molt més que no pas saber quants cotxes té en Beckam i si la seva casa de no sé quants mils de metres quadrats se li ha quedat petita. Això és traslladable a la premsa especialitzada, ja que són ells qui provoquen situacions de vegades irrisòries. Ja vaig comentar fa temps que un estudi de mitjans escrits va atorgar molta més qualitat informativa als esports de la premsa generalista que als de la premsa esportiva, amb tots els meus respectes per als professionals que hi treballen.
Els altres atletes han donat un gran nombre de medalles a la selecció espanyola, amb la qual cosa lhan situat entre els deu primers països del món. La llàstima és que això sigui una notícia de pàgines interiors i de titulars radiofònics, però, és clar, aquests no manegen milions i milions, només compten amb la dedicació, il·lusió, sacrifici, voluntat, superació i moltes ganes de viure. Quasi res.