Els bolets a la cuina
Encara que no en tinguem constància, és de suposar que els homes primitius no mejaven bolets. Les primeres notícies escrites sobre els bolets les tenim dels grecs, que en parlen en làmbit de la botànica i de la medicina. És Hipòcrates qui primer ens parla del seu ús en medicina.
Sabem que els grecs els van estudiar molt però que els van menjar poc. Malgrat tot, sabem que apreciaven la tòfona, ja que tenim referència dun concurs gastronòmic celebrat a Atenes el segle IV abans de Crist en el qual es va donar el primer premi a un timbal de picada de pit de faisà amb rodelles de tòfona tallades molt fines, amanit amb diverses espècies i cuit al forn.
Els romans van ser uns grans amants dels bolets, sobretot de la tòfona i de lou de reig, (Amanita caesarea), que lanomenaven menjar de cèsars i de déus. A la Toscana fan una amanida de tòfones i ous de reig que ha perdurat fins avui.
A la caiguda de lImperi de Roma i les invasions dels pobles bàrbars que venien de Mongòlia i que eren, tots ells, menjadors de carn, es perd per un llarg temps la literatura gastronòmica i el costum de menjar bolets.
No obstant, tant en aquesta època com després, en ledat mitjana, cal creure que els camperols i especialment els pobles de muntanya menjaven bolets ja que es tracta dun element que tenien al seu abast, encara que estigués envoltat duna aurèola de llegenda i superstició.
En la França de Lluís XIII (1601-1643) va tindre lloc un gran ressorgiment de la gastronomia boletaire. Es van posar de moda especialment a la cort les tòfones, els rovells dou, els ceps i, sobretot, les múrgoles.
Els cuiners reials creaven constantment nous plats de múrgoles per al rei Lluís XIII, del qual ens consta que quan estava a punt de morir, per combatre els seus dolors, procurava entretenir-se enfilant múrgoles per posar-les a assecar, però estant convençut que no se les arribaria a menjar.
Algunes receptes de múrgoles, dous de reig i tòfones que van veure la llum en aquells temps encara es troben intactes en els vells llibres de cuina de la Belle Époque. Hem dagrair, doncs, als cuiners i gurmets de la França del segle XVII no solament que els bolets no caiguessin en desús, sinó el fet de la seva sublimació com a element culinari.
La importància històrica dels bolets queda palesa en la següent llista de persontages que van morir enverinats per haver-ne menjat de metzinosos, en alguns casos fins i tot constatats:
La muller i les tres filles dEurípides, 500 anys abans de Crist
Lemperador Claudi I, segle I
El papa Climent VII, lany 1534
El tzar de Rússia Aleix Mijailovitx, lany 1676
Lemperador Carles VI dAlemanya, lany 1740.
Sabem que els grecs els van estudiar molt però que els van menjar poc. Malgrat tot, sabem que apreciaven la tòfona, ja que tenim referència dun concurs gastronòmic celebrat a Atenes el segle IV abans de Crist en el qual es va donar el primer premi a un timbal de picada de pit de faisà amb rodelles de tòfona tallades molt fines, amanit amb diverses espècies i cuit al forn.
Els romans van ser uns grans amants dels bolets, sobretot de la tòfona i de lou de reig, (Amanita caesarea), que lanomenaven menjar de cèsars i de déus. A la Toscana fan una amanida de tòfones i ous de reig que ha perdurat fins avui.
A la caiguda de lImperi de Roma i les invasions dels pobles bàrbars que venien de Mongòlia i que eren, tots ells, menjadors de carn, es perd per un llarg temps la literatura gastronòmica i el costum de menjar bolets.
No obstant, tant en aquesta època com després, en ledat mitjana, cal creure que els camperols i especialment els pobles de muntanya menjaven bolets ja que es tracta dun element que tenien al seu abast, encara que estigués envoltat duna aurèola de llegenda i superstició.
En la França de Lluís XIII (1601-1643) va tindre lloc un gran ressorgiment de la gastronomia boletaire. Es van posar de moda especialment a la cort les tòfones, els rovells dou, els ceps i, sobretot, les múrgoles.
Els cuiners reials creaven constantment nous plats de múrgoles per al rei Lluís XIII, del qual ens consta que quan estava a punt de morir, per combatre els seus dolors, procurava entretenir-se enfilant múrgoles per posar-les a assecar, però estant convençut que no se les arribaria a menjar.
Algunes receptes de múrgoles, dous de reig i tòfones que van veure la llum en aquells temps encara es troben intactes en els vells llibres de cuina de la Belle Époque. Hem dagrair, doncs, als cuiners i gurmets de la França del segle XVII no solament que els bolets no caiguessin en desús, sinó el fet de la seva sublimació com a element culinari.
La importància històrica dels bolets queda palesa en la següent llista de persontages que van morir enverinats per haver-ne menjat de metzinosos, en alguns casos fins i tot constatats:
La muller i les tres filles dEurípides, 500 anys abans de Crist
Lemperador Claudi I, segle I
El papa Climent VII, lany 1534
El tzar de Rússia Aleix Mijailovitx, lany 1676
Lemperador Carles VI dAlemanya, lany 1740.