La Disputa dAnselm Turmeda
http://www.endrets.cat/
Anselm Turmeda va néixer a la ciutat de Mallorca lany 1355 i va morir a Tunis el 1423. Inicialment va ser frare franciscà, però, desenganyat del cristianisme, es va convertir a lIslam, va viure com a musulmà i va escriure diverses obres en català i àrab. Actualment és un clàssic en ambdues llengües. Diu la llegenda que va fugir del convent de Montblanc amb Pere Marginet, monjo de Poblet, i Elienor, una monja de lorde de les Clarisses. Lany 1417 va escriure la Disputa de lase, on cita diverses ciutats del Camp de Tarragona que lliguen lautor a la nostra província i donen versemblança a la seva fugida de Montblanc. La novel·la original en català no ha arribat fins als nostres dies, la inquisició espanyola la va catalogar com a llibre prohibit pel seu caràcter anticlerical, però sí sen conserva una traducció francesa de lany 1544. Lobra ens parla de la disputa entre els animals i lhome per veure qui és lésser superior. Fra Anselm, defensor de la primacia humana, és rebatut fins a divuit vegades per un ase. Finalment la victòria és per al frare quan argumenta lencarnació de Déu en home.
Curiosament, Anselm Turmeda exemplifica el pecat de la gola (golafreria) a casa nostra. Lase, representant dels animals, indica al frare que al Camp de Tarragona hi ha un bon i gran poble anomenat Cambrils, que és de propietat reial, on per festes prediquen alternativament framenors i frares predicadors. El dia de Nadal un frare predicador visita el nostre poble. Lendemà emprèn el camí de tornada a Tarragona i es troba passant el riu Francolí amb dos framenors que van de camí cap a Tortosa. El frare que havia pernoctat a Cambrils explica les excel·lències del tracte rebut pel rector del nostre poble i la seva amiga, el rector ens ha honorablement festejat amb força cabrits rostits i carn de moltó bullida, amb llurs salses i bon vi vermell, i després, tortorelles i coloms amb bella pebrada; de manera que em semblava ésser al Paradís Terrenal. Per acabar-ho de rematar també els explica que el rector havia comprat set lliures dun congre gros com una cama i havia demanat a la seva amiga Caterina que cuinés un pastís al forn, i els recomana que passin per aquella casa i gaudeixin daquesta menjada.
Els frares en sentir tot això acceleren la marxa per arribar a lhora de dinar. A casa del rector, la Caterina cuina el pastís i vol avançar el dinar per evitar que algú pugui gaudir daquella vianda. Ella està en contra dels religiosos perquè parlen malament de la seva relació amb el rector, però els frares arriben a temps i la minyona amaga el pastís. El rector sexcusa amb els nous hostes i els diu que només els pots donar per dinar sardines. Asseguts a taula, el frare sap que lestan enganyant i fa veure que parla amb el cap de la sardina. Això desperta la curiositat del rector i la seva amiga, però el frare es fa linteressant i es nega a dir-los la confidència que ha mantingut amb la sardina. Finalment arriben a un acord: si la sardina diu veritat el rector i lamiga no podran negar-ho. Llavors el frare els confessa haver preguntat a la sardina quin era el peix més gros que havia vist al mar abans de ser capturat. La sardina li havia contestat que no ho sabia perquè feia molts dies que era fora de laigua però que ho podien preguntar a un congre molt gros i fresc que hi havia a la casa. Llavors, el rector amb una gran rialla va exclamar: Pel cos de Tal, la sardina diu veritat. Lleveu-vos, Caterina, i porteu el pastís. Lamiga del rector no va tenir més remei que compartir el pastís amb els frares sent víctima de les seves pròpies paraules. Aquell dia tots plegats van tenir un bon dinar.
Anselm Turmeda va néixer a la ciutat de Mallorca lany 1355 i va morir a Tunis el 1423. Inicialment va ser frare franciscà, però, desenganyat del cristianisme, es va convertir a lIslam, va viure com a musulmà i va escriure diverses obres en català i àrab. Actualment és un clàssic en ambdues llengües. Diu la llegenda que va fugir del convent de Montblanc amb Pere Marginet, monjo de Poblet, i Elienor, una monja de lorde de les Clarisses. Lany 1417 va escriure la Disputa de lase, on cita diverses ciutats del Camp de Tarragona que lliguen lautor a la nostra província i donen versemblança a la seva fugida de Montblanc. La novel·la original en català no ha arribat fins als nostres dies, la inquisició espanyola la va catalogar com a llibre prohibit pel seu caràcter anticlerical, però sí sen conserva una traducció francesa de lany 1544. Lobra ens parla de la disputa entre els animals i lhome per veure qui és lésser superior. Fra Anselm, defensor de la primacia humana, és rebatut fins a divuit vegades per un ase. Finalment la victòria és per al frare quan argumenta lencarnació de Déu en home.
Curiosament, Anselm Turmeda exemplifica el pecat de la gola (golafreria) a casa nostra. Lase, representant dels animals, indica al frare que al Camp de Tarragona hi ha un bon i gran poble anomenat Cambrils, que és de propietat reial, on per festes prediquen alternativament framenors i frares predicadors. El dia de Nadal un frare predicador visita el nostre poble. Lendemà emprèn el camí de tornada a Tarragona i es troba passant el riu Francolí amb dos framenors que van de camí cap a Tortosa. El frare que havia pernoctat a Cambrils explica les excel·lències del tracte rebut pel rector del nostre poble i la seva amiga, el rector ens ha honorablement festejat amb força cabrits rostits i carn de moltó bullida, amb llurs salses i bon vi vermell, i després, tortorelles i coloms amb bella pebrada; de manera que em semblava ésser al Paradís Terrenal. Per acabar-ho de rematar també els explica que el rector havia comprat set lliures dun congre gros com una cama i havia demanat a la seva amiga Caterina que cuinés un pastís al forn, i els recomana que passin per aquella casa i gaudeixin daquesta menjada.
Els frares en sentir tot això acceleren la marxa per arribar a lhora de dinar. A casa del rector, la Caterina cuina el pastís i vol avançar el dinar per evitar que algú pugui gaudir daquella vianda. Ella està en contra dels religiosos perquè parlen malament de la seva relació amb el rector, però els frares arriben a temps i la minyona amaga el pastís. El rector sexcusa amb els nous hostes i els diu que només els pots donar per dinar sardines. Asseguts a taula, el frare sap que lestan enganyant i fa veure que parla amb el cap de la sardina. Això desperta la curiositat del rector i la seva amiga, però el frare es fa linteressant i es nega a dir-los la confidència que ha mantingut amb la sardina. Finalment arriben a un acord: si la sardina diu veritat el rector i lamiga no podran negar-ho. Llavors el frare els confessa haver preguntat a la sardina quin era el peix més gros que havia vist al mar abans de ser capturat. La sardina li havia contestat que no ho sabia perquè feia molts dies que era fora de laigua però que ho podien preguntar a un congre molt gros i fresc que hi havia a la casa. Llavors, el rector amb una gran rialla va exclamar: Pel cos de Tal, la sardina diu veritat. Lleveu-vos, Caterina, i porteu el pastís. Lamiga del rector no va tenir més remei que compartir el pastís amb els frares sent víctima de les seves pròpies paraules. Aquell dia tots plegats van tenir un bon dinar.