Opinió

Recerca, divulgació i acció

Publicat el Dimecres, 31 d'agost de 2011 02:00h

Manel Tarés

Sota el títol d’estudis locals, s’encabeix un conjunt variat de disciplines del coneixement que tenen com a base de treball un territori reduït, sovint d’extensió municipal, a vegades comarcal. Molts investigadors importants han començat la seva carrera afrontant la tesi de llicenciatura o doctorat amb recerques centrades en àrees locals determinades. Els estudis que neixen des de l’àmbit estrictament acadèmic solen tenir, doncs, una acceptació incondicional. Altres vegades, però, la investigació sobre un àmbit local és promocionada des d’entitats, centres d’estudis, ajuntaments i altres institucions, i, encara moltes vegades, neix directament de l’interès i la vocació de particulars moguts per una curiositat intel·lectual. En algunes ocasions, la designació de local té un to marcadament pejoratiu i es relaciona amb una categoria de treballs mediocres, deslligats de les institucions acadèmiques o les iniciatives de grans editorials. En el cas concret dels treballs d’història, una monografia local pot caure en el defecte d’una mera col·lecció d’esdeveniments sense cap rellevància historiogràfica, que només confirma a escala reduïda allò que ja diuen les històries generals. Tanmateix, és enormement gratificant descobrir treballs magnífics que, per manca de recursos o per poca vista, han quedat relegats en publicacions molt difícils de trobar, en formats documentals estranys o que no s’han sabut col·locar dins dels principals dipòsits de recerca del país.
No és motiu d’aquest article, però, discutir sobre l’interès de la historiografia local, un tema sobre el qual ja s’ha debatut molt. Actualment, es pot afirmar que està superada la distinció entre història local i història general, acadèmica, del país o de la capital. El malaguanyat Pere Anguera, un reusenc que va treballar tant l’una com l’altra, deia que l’única divisió admissible era aquella que separava els bons estudis d’aquells que no es podien aprofitar, independentment de l’àmbit d’anàlisi. I de bons estudis, avui en dia, se’n fan per tot arreu. També a Cambrils, malgrat que sempre hem anat una mica endarrerits respecte d’altres ciutats similars en aquest aspecte. El model català d’història local i comarcal ha funcionat, fins ara, a través de l’edició de publicacions periòdiques de caràcter més o menys científic, promogudes des d’entitats culturals, les quals, a més, organitzaven seminaris i cursos, i emprenien projectes d’estudi i publicaven monografies. La revista-llibre Camins del Museu d’Història de Cambrils ocupa, en part, aquest buit de publicació científica local. Fa uns mesos, va treure el segon número dedicat monogràficament als mestres d’aixa, a càrrec de l’antropòleg Joan Arca. Altres institucions, especialment l’Ajuntament, han promogut diferents recerques històriques i arqueològiques sobre el nostre municipi.
Ara bé, la recerca –que sempre ha de ser rigorosa i hem de reclamar que sigui així– ha d’anar acompanyada d’activitats de divulgació, formació i difusió entre la ciutadania. Aquí rau el pont entre la marginalitat de la recerca científica especialitzada i l’aprofitament i el gaudi per part dels ciutadans. La Revista Cambrils, per exemple, és un mitjà que aposta decididament per la recerca divulgativa. Altres projectes, en canvi, se centren en el públic infantil, com l’excel·lent llibret dedicat a les festes populars que han preparat recentment Marcel Blàzquez, Ignasi Martí i Joan Tarés. Dins les disciplines relacionades amb la història, és fàcil trobar recerques que ja es plantegen d’antuvi per ser divulgades directament al públic general. Un cas que ha mobilitzat molts esforços és la investigació sobre l’hospital de sang que va funcionar a Cambrils durant l’última guerra. L’Arxiu Municipal va saber impulsar un projecte ambiciós que aglutinava tècnics, historiadors, testimonis i altres persones. Els productes obtinguts d’aquell treball al llarg d’un parell d’anys van ser alguns articles, un llibre, un munt de gravacions de testimonis, una ruta comentada, una exposició, diverses conferències i un ambient de commemoració que es podia ensumar. En aquest cas, la recerca de base i la difusió divulgativa no estaven pas renyides.
En general, la resposta de la població a aquesta mena d’activitats és molt bona. De fet, cal entendre-les més enllà d’activitats culturals d’oci. És a dir, no s’investiga només perquè fa gràcia, sinó perquè es construeix coneixement i, a la llarga, acció. La recerca és una activitat bàsica dins les societats contemporànies de qualsevol magnitud. Els historiadors i els divulgadors són considerats autèntics agents socials que generen reflexió sobre la identitat col·lectiva i la natura humana, aporten elements de judici per interpretar el present i informen i denuncien situacions desfavorables. Aquestes són les veritables raons per les quals no hem de desatendre la recerca en l’àmbit local i hem de ser exigents respecte dels mètodes que s’empren i els resultats que se n’obtenen.