Indignem-nos
Si al començament de la crisi es parlava de la necessitat de replantejar el capitalisme, passat un temps, no se nha sentit a parlar més. Vivim en un món molt complex, en què leconomia mundial dicta el ritme de les vides de tota la humanitat. Els grans amos del capital juguen a enriquir-se encara més i imposen les seves regles de joc per continuar exercint el seu poder, sense que els importi gaire què passa amb el desigual repartiment de la riquesa i, per tant, amb tot el que té a veure amb les vides de les persones, ni tan sols si tenim les necessitats bàsiques cobertes (si tenim menjar i si tenim assistència mèdica). I seria interessant saber exactament quin paper hi juguen els governs en tot això. De moment, hi ha la percepció que la classe política en general està cada vegada més lluny de la ciutadania, que cada vegada sent menys interès per la política, perquè no hi confia, perquè creu que els polítics són corruptes i que només volen ocupar la cadira per exercir el seu poder.
En uns temps tan difícils com aquests, va sorgir el moviment de protesta 15-M o dels indignats arran de les manifestacions prèvies a les eleccions municipals de 2011, convocades per Democràcia Real Ja. Aquest moviment defensa que les prioritats de la societat han de ser, entre daltres, la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, el benestar i la felicitat de les persones, i reclama els drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats, com el dret a lhabitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a leducació o a la participació política. El moviment també condemna lactitud de la classe política, que sembla que no atén les necessitats de la ciutadania sinó dels grans interessos, i reclama que el poble tingui dret a exercir una democràcia real, és a dir, participar activament en les decisions que ens afecten a tots. No sé per què daquest moviment tan divers, en què a banda dels antisistema, també hi ha gent daltres ideologies, professionals de tots els àmbits, aturats, jubilats... alguns només siguin capaços de fixar-se en els de les crestes, les rastes i els sarrons? De moment tota aquesta gent de tota mena està fent més que molts de nosaltres, que només sabem queixar-nos, i està dedicant el seu temps a protestar i demanar una societat més justa, un nou ordre en què allò que compti siguem les persones i no els diners.
Però cal que aquest moviment es concreti en alguna cosa, que no serveixi només per enderrocar un govern i posar-ne un altre, sinó per començar a parlar de com volem funcionar com a societat, de quin tipus de govern volem, poder dir-hi la nostra. Hi tenim tot el dret com a poble. La sobirania nacional resideix en el poble, del qual emanen els poders de lEstat, diu larticle primer de la Constitució. Si no es vol canalitzar com a partit polític, perquè hi podria haver gent que se sentís estafada (i no tindria per què sentir-shi, perquè només hi ha dues alternatives per canviar les coses: o la via de la política o la via de la violència, i la segona opció mai shauria de contemplar), podria promoure iniciatives legislatives populars per poder començar a canviar les coses. Necessitem un ordre nou, en què es retorni a lésser humà la seva dignitat com a persona i deixi de ser esclau del sistema.
Que cadascú pensi de quina part està: del capital o de les persones.
Valgui per qui li valgui!
En uns temps tan difícils com aquests, va sorgir el moviment de protesta 15-M o dels indignats arran de les manifestacions prèvies a les eleccions municipals de 2011, convocades per Democràcia Real Ja. Aquest moviment defensa que les prioritats de la societat han de ser, entre daltres, la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, el benestar i la felicitat de les persones, i reclama els drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats, com el dret a lhabitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a leducació o a la participació política. El moviment també condemna lactitud de la classe política, que sembla que no atén les necessitats de la ciutadania sinó dels grans interessos, i reclama que el poble tingui dret a exercir una democràcia real, és a dir, participar activament en les decisions que ens afecten a tots. No sé per què daquest moviment tan divers, en què a banda dels antisistema, també hi ha gent daltres ideologies, professionals de tots els àmbits, aturats, jubilats... alguns només siguin capaços de fixar-se en els de les crestes, les rastes i els sarrons? De moment tota aquesta gent de tota mena està fent més que molts de nosaltres, que només sabem queixar-nos, i està dedicant el seu temps a protestar i demanar una societat més justa, un nou ordre en què allò que compti siguem les persones i no els diners.
Però cal que aquest moviment es concreti en alguna cosa, que no serveixi només per enderrocar un govern i posar-ne un altre, sinó per començar a parlar de com volem funcionar com a societat, de quin tipus de govern volem, poder dir-hi la nostra. Hi tenim tot el dret com a poble. La sobirania nacional resideix en el poble, del qual emanen els poders de lEstat, diu larticle primer de la Constitució. Si no es vol canalitzar com a partit polític, perquè hi podria haver gent que se sentís estafada (i no tindria per què sentir-shi, perquè només hi ha dues alternatives per canviar les coses: o la via de la política o la via de la violència, i la segona opció mai shauria de contemplar), podria promoure iniciatives legislatives populars per poder començar a canviar les coses. Necessitem un ordre nou, en què es retorni a lésser humà la seva dignitat com a persona i deixi de ser esclau del sistema.
Que cadascú pensi de quina part està: del capital o de les persones.
Valgui per qui li valgui!