Ha passat un altre tren
Mentre no acaba de fer-se realitat aquest projecte de traslladar la via fora del casc urbà, no ens queda altra opció que veure passar, resignadament, els trens. I ves què hi farem, observador i curiós de naixement, sóc dels que maturo a observar-los. La majoria daquests trens són ben lletjos: vells, antics, de només tres vagons i finestres brutes, pintades amb grafittis destètica inexistent; shi entreveu gent dreta, suada, impacient. Altres són de càrrega, i passen clandestinament, de nit, fent un soroll desagradable. Nhi ha alguns, però, que fan tant goig com terror, en veurels passar tan lluents i majestuosos però tan ràpids i sense aturar-se.
Disculpeu-me la llicència dhaver començat parlant de trens quan, en realitat, volia parlar de cultura i de Cambrils, o dalguna cosa propera a la cultura i a Cambrils. Però per raons laborals sóc usuari del tren, i cada vegada que arribo a lestació, veig a laltre costat de la via com una ferida al bell mig del poble- aquest enorme edifici que ara ha quedat definitivament paralitzat. El projecte que havia de dir-se Cambrils Teatre Auditori.
És evident que la situació econòmica obliga a començar un segurament llarg- període auster. La conseqüència positiva que sen pot derivar és que dara endavant sactuï amb major racionalització econòmica. Tant de bo. I entenc que tots hem de collaborar per superar aquesta situació. Tanmateix, magradaria poder iniciar una reflexió molt seriosa sobre què significa paralitzar aquest projecte, quines perspectives culturals futures podem esperar a partir dara i, en definitiva, com reconduir la situació actual amb la màxima racionalitat.
Dentrada magradaria recordar lefemèride dun episodi molt oportú: i és que aquest no és el primer projecte per a construir un auditori. El precedent a què em refereixo és el famós auditori que havia de construir-se i ser inaugurat ni més ni menys que pels Rolling Stones. Enguany en commemoraríem 35 anys, que es diu ràpid. Resumit ràpidament ( la Revista Cambrils ja en va dedicar un reportatge el juliol de 1996) els Rolling Stones havien de fer la que hauria estat la seva primera actuació a lestat espanyol a Cambrils, i que havia de fer-se en un auditori que havia començat a construir-se quina coincidència, no?- prop de la Torre del Mas den Bisbe. Finalment, simposà un temor popular i el projecte trobà la sortida legal per paralitzar lobra, i els Rolling Stones van passar de llarg.
Així que ara és des de la nostra situació que podem actuar. Quin model de creixement i projecció ens interessa al nostre poble, ubicat en un indret geogràficament privilegiat, en plena Costa Daurada? A quin model de ciutat ens ve més de gust sentir-nos propers? Proposo, per entendrens i tot salvantne les distàncies- dos models ben allunyats lun de laltre: els de Salou i Lloret de Mar? O els de Salzburg i la Toscana?
Ambdues opcions poden ser extremes, dacord. Però són exemples vàlids perquè la diferència entre un i altre és la qualitat del visitant que hi arriba per passar uns dies de vacances. I el que hi deixa. Però també el que se li ofereix: la vinculació entre turisme i oferta cultural no és un vincle casual. És una possibilitat sostenible, de qualitat i de futur.
Així de sortida, sembla arriscat apostar per un model que no segueixi la tendència de mantenir una activitat cultural mínima, i sense risc de perdre taquillatge (artista conegut a preus desorbitats), que es tradueix en una programació destricta finalitat comercial. Però on deriva això? Doncs a uns festivals de teatre, música o dansa en què tots programen els mateixos noms o tipus molt similars de proposta. Poca activitat, i sempre la mateixa. La cultura estiuenca, al litoral català, any rere any repeteix la mateixa tònica: festivals que volen mudar, que passen per exquisits, la política dels quals és tan sols programar grans noms que no aporten res de nou. Bé, sí que aporten: una foto al menjador particular dels patrocinadors del festival en qüestió, que assisteixen a les primeres files del concert, que després tenen accés també pactat, no es pensin vostès- a una zona vip on el cigala de torn es deixa pacientment retratar. I, mentre els uns pensen que durant aquells eterns instants són els collegues de lartista, lartista pensa que aquells instants es fan eterns i que sort que al cap duns dies el seu compte corrent sengreixarà substancialment. I el concert en sí sen veu afectat: lartista, sabedor que a lestiu es fa lagost, va festival rere festival, complint maquinalment lexpedient (i no sempre!), i para la mà. I això, que jo sàpiga, té molt poc a veure amb la cultura, amb el teatre, amb la dansa, la música que són llenguatges per emocionar, per explicar coses, per debatre idees, per crear un imaginari collectiu.
No dic que les Anabelén i Víctorsmanuels o els ballets nacionals russos (un qualsevol dels mil que existeixen) no hagin de poder fer calaix a lestiu. En tenen tot el dret. Però demanaria que això no ho assumissin les aportacions públiques. Demanaria que els artistes que es programen amb subvencions públiques, aquests que amb el nom ja és suficient per repercutir sobre el preu de les entrades i situar-les a nivells desorbitats (i gens populars), que no es programin amb diner públic sinó amb privat.
Perquè aquesta és lautèntica despesa de la cultura. Una despesa que no té cap contraprestació sobre la població. Perquè és un tipus de cultura que acaba funcionant de manera elitista. Els que podrien pagar-ho, van convidats (i no, molts dells no han estat patrocinadors directes, no val aquest argument). I la majoria de la gent no assisteix perquè no ho pot pagar. I els que fan lesforç i ho paguen assisteixen a un concert deslluït perquè lartista actua amb desgana. Lalternativa és que ladministració pública inverteixi en oferir creacions de qualitat, dI+D (que no tan sols és empresarial o científica), o de pensament, o de valors socials, històrics, humanístics múltiples de possibilitats. Però que inverteixi en futur. Daquest model de festival en tenim de molt propers i, per tant, no té sentit competir-hi: Salou o Lloret de Mar ja tenen ofertes no només molt semblants sinó que fins i tot molt més potents; els Festivals de Peralada o de la Portaferrissa tenen també una llarga trajectòria i compten, encara com un valor afegit, amb la implicació de tot el sector turístic de la Costa Brava. La difusió que sen fa, daquests, és inigualable.
En el cas del teatre ha passat una cosa similar. Després duns darrers anys en què el territori havia recuperat activitat teatral (Reus, Girona, Salt, Terrassa, Lleida, Sant Cugat, Vilanova i la Geltrú ) els Centres dArts Escèniques estan reduint totalment lactivitat degut a les retallades. Tan sols subsisteixen aquells que tenien uns trets marcadament singulars. Cas modèlic és el treball que es porta fent, amb discreció però amb persistència, des de Girona / Salt, on el Festival Temporada Alta és a hores dara un punt de referència al sud dEuropa. Per la singularitat de la línia artística. Tot el sector turístic gironí, quan arriba la tardor, està encantat amb la proposta cultural, perquè els omple dactivitats la ciutat doctubre a gener.
Darrerament Reus havia estat treballant en aquesta línia. Del treball persistent shan consolidat dues cites anuals com són el Festival COS i el Festival Trapezi, vinculades ambdues al CAER. I darrerament en lactivitat estrictament teatral Reus estava esdevenint també un punt de referència en apostar per fer coproduccions amb directors emergents i teatres com el Lliure o el TNC. I això era independent de la situació econòmica perquè es pot mantindre una línia artística amb més o menys diners.
Aprofitant aquesta bona conjuntura, Cambrils podia trobar-se al bell mig daquest teixit cultural. I Cambrils té prou valors per esdevenir singular dins daquesta oferta: el clima, la situació geogràfica, lentorn. I amb el projecte de Teatre Auditori, que se sumaria a altres espais excellents com el de la Cripta de lermita, Cambrils també podria esdevenir singular pel que fa a equipaments. Aquí és on ens tornem a trobar amb una altra cruïlla. Esperem que no sens torni a escapar, aquest tren que passa com un dia va passar el dels Rolling.
Existeixen arguments raonables de laltíssima despesa que suposava acabar aquest equipament, i del sobrecost existent el finançament del Cambrils Teatre Auditori era (i és) responsabilitat exclusiva de lAjuntament. Em consta que una de les tasques que realitzava el director del teatre era cercar noves fórmules per la sostenibilitat futura de lequipament, i penso que estava iniciant un projecte singular. Aquest era un bon camí, perquè el cert és que cal canviar els models de gestió cultural, i el Fernando Cuadrado participava daquest canvi. Se lha qüestionat excessivament i la majoria de vegades duna manera gens raonada. I no em refereixo al cessament, que quedi clar.
Tampoc no calia que arquitectònicament el Teatre Auditori fos tant desmesurat (com també ho són tants altres equipaments que shan construït els darrers anys arreu del territori), però renunciar definitivament al projecte significaria renunciar al futur. Ara mateix a Cambrils existeixen algunes companyies i persones dedicades a la música, la dansa o el teatre. No en són gaires, perquè aquest és un treball que costa anys. Làmbit de la música és potser on hi ha més cambrilencs que shi dediquin professionalment. No és casualitat que faci més de trenta anys que existeix la possibilitat destudiar música a Cambrils. La ininterrompuda i pacient tasca de lEscola de Municipal de Música i de la Coral Verge del Camí des de fa una trentena danys (pel cap baix) és la prova que un treball similar en altres disciplines integraria la població en aquestes activitats duna manera natural. I el Teatre Auditori seria un equipament destinat a realitzar també aquesta funció integradora, educativa i social, més enllà de lestrictament artístic.
Hi ha tot un ampli sector de població estable a Cambrils i pobles del voltant que són potencials consumidors. És el mateix públic que assisteix a Festivals veïns com el COS o el Trapezi. O a funcions de teatre que es realitzen puntualment i amb regularitat al nostre poble mateix. És un públic que garanteix estabilitat i que ara mateix es desaprofita. I és la base duna activitat cultural que a mig termini, a ple rendiment duna activitat cultural singular, atorgaria valor al poble i a la zona, que sumaria el valor cultural als altres valors (clima, geolocalització ) pels quals Cambrils podria ser un lloc privilegiat de la Mediterrània.
Ara paguem les desmesures doblement: hipotecant els quartos i també el futur cultural. Però ho congelem indefinidament o provem dencaminar-ho ben aviat? Magradaria que aquesta reflexió fos recollida, ampliada i contrastada per altres veus, així que des daquí quedo a disposició per a seguir-ne parlant. Tenim quatre anys per endavant.
Iban Beltran Pallarés
Director descena
Disculpeu-me la llicència dhaver començat parlant de trens quan, en realitat, volia parlar de cultura i de Cambrils, o dalguna cosa propera a la cultura i a Cambrils. Però per raons laborals sóc usuari del tren, i cada vegada que arribo a lestació, veig a laltre costat de la via com una ferida al bell mig del poble- aquest enorme edifici que ara ha quedat definitivament paralitzat. El projecte que havia de dir-se Cambrils Teatre Auditori.
És evident que la situació econòmica obliga a començar un segurament llarg- període auster. La conseqüència positiva que sen pot derivar és que dara endavant sactuï amb major racionalització econòmica. Tant de bo. I entenc que tots hem de collaborar per superar aquesta situació. Tanmateix, magradaria poder iniciar una reflexió molt seriosa sobre què significa paralitzar aquest projecte, quines perspectives culturals futures podem esperar a partir dara i, en definitiva, com reconduir la situació actual amb la màxima racionalitat.
Dentrada magradaria recordar lefemèride dun episodi molt oportú: i és que aquest no és el primer projecte per a construir un auditori. El precedent a què em refereixo és el famós auditori que havia de construir-se i ser inaugurat ni més ni menys que pels Rolling Stones. Enguany en commemoraríem 35 anys, que es diu ràpid. Resumit ràpidament ( la Revista Cambrils ja en va dedicar un reportatge el juliol de 1996) els Rolling Stones havien de fer la que hauria estat la seva primera actuació a lestat espanyol a Cambrils, i que havia de fer-se en un auditori que havia començat a construir-se quina coincidència, no?- prop de la Torre del Mas den Bisbe. Finalment, simposà un temor popular i el projecte trobà la sortida legal per paralitzar lobra, i els Rolling Stones van passar de llarg.
Així que ara és des de la nostra situació que podem actuar. Quin model de creixement i projecció ens interessa al nostre poble, ubicat en un indret geogràficament privilegiat, en plena Costa Daurada? A quin model de ciutat ens ve més de gust sentir-nos propers? Proposo, per entendrens i tot salvantne les distàncies- dos models ben allunyats lun de laltre: els de Salou i Lloret de Mar? O els de Salzburg i la Toscana?
Ambdues opcions poden ser extremes, dacord. Però són exemples vàlids perquè la diferència entre un i altre és la qualitat del visitant que hi arriba per passar uns dies de vacances. I el que hi deixa. Però també el que se li ofereix: la vinculació entre turisme i oferta cultural no és un vincle casual. És una possibilitat sostenible, de qualitat i de futur.
Així de sortida, sembla arriscat apostar per un model que no segueixi la tendència de mantenir una activitat cultural mínima, i sense risc de perdre taquillatge (artista conegut a preus desorbitats), que es tradueix en una programació destricta finalitat comercial. Però on deriva això? Doncs a uns festivals de teatre, música o dansa en què tots programen els mateixos noms o tipus molt similars de proposta. Poca activitat, i sempre la mateixa. La cultura estiuenca, al litoral català, any rere any repeteix la mateixa tònica: festivals que volen mudar, que passen per exquisits, la política dels quals és tan sols programar grans noms que no aporten res de nou. Bé, sí que aporten: una foto al menjador particular dels patrocinadors del festival en qüestió, que assisteixen a les primeres files del concert, que després tenen accés també pactat, no es pensin vostès- a una zona vip on el cigala de torn es deixa pacientment retratar. I, mentre els uns pensen que durant aquells eterns instants són els collegues de lartista, lartista pensa que aquells instants es fan eterns i que sort que al cap duns dies el seu compte corrent sengreixarà substancialment. I el concert en sí sen veu afectat: lartista, sabedor que a lestiu es fa lagost, va festival rere festival, complint maquinalment lexpedient (i no sempre!), i para la mà. I això, que jo sàpiga, té molt poc a veure amb la cultura, amb el teatre, amb la dansa, la música que són llenguatges per emocionar, per explicar coses, per debatre idees, per crear un imaginari collectiu.
No dic que les Anabelén i Víctorsmanuels o els ballets nacionals russos (un qualsevol dels mil que existeixen) no hagin de poder fer calaix a lestiu. En tenen tot el dret. Però demanaria que això no ho assumissin les aportacions públiques. Demanaria que els artistes que es programen amb subvencions públiques, aquests que amb el nom ja és suficient per repercutir sobre el preu de les entrades i situar-les a nivells desorbitats (i gens populars), que no es programin amb diner públic sinó amb privat.
Perquè aquesta és lautèntica despesa de la cultura. Una despesa que no té cap contraprestació sobre la població. Perquè és un tipus de cultura que acaba funcionant de manera elitista. Els que podrien pagar-ho, van convidats (i no, molts dells no han estat patrocinadors directes, no val aquest argument). I la majoria de la gent no assisteix perquè no ho pot pagar. I els que fan lesforç i ho paguen assisteixen a un concert deslluït perquè lartista actua amb desgana. Lalternativa és que ladministració pública inverteixi en oferir creacions de qualitat, dI+D (que no tan sols és empresarial o científica), o de pensament, o de valors socials, històrics, humanístics múltiples de possibilitats. Però que inverteixi en futur. Daquest model de festival en tenim de molt propers i, per tant, no té sentit competir-hi: Salou o Lloret de Mar ja tenen ofertes no només molt semblants sinó que fins i tot molt més potents; els Festivals de Peralada o de la Portaferrissa tenen també una llarga trajectòria i compten, encara com un valor afegit, amb la implicació de tot el sector turístic de la Costa Brava. La difusió que sen fa, daquests, és inigualable.
En el cas del teatre ha passat una cosa similar. Després duns darrers anys en què el territori havia recuperat activitat teatral (Reus, Girona, Salt, Terrassa, Lleida, Sant Cugat, Vilanova i la Geltrú ) els Centres dArts Escèniques estan reduint totalment lactivitat degut a les retallades. Tan sols subsisteixen aquells que tenien uns trets marcadament singulars. Cas modèlic és el treball que es porta fent, amb discreció però amb persistència, des de Girona / Salt, on el Festival Temporada Alta és a hores dara un punt de referència al sud dEuropa. Per la singularitat de la línia artística. Tot el sector turístic gironí, quan arriba la tardor, està encantat amb la proposta cultural, perquè els omple dactivitats la ciutat doctubre a gener.
Darrerament Reus havia estat treballant en aquesta línia. Del treball persistent shan consolidat dues cites anuals com són el Festival COS i el Festival Trapezi, vinculades ambdues al CAER. I darrerament en lactivitat estrictament teatral Reus estava esdevenint també un punt de referència en apostar per fer coproduccions amb directors emergents i teatres com el Lliure o el TNC. I això era independent de la situació econòmica perquè es pot mantindre una línia artística amb més o menys diners.
Aprofitant aquesta bona conjuntura, Cambrils podia trobar-se al bell mig daquest teixit cultural. I Cambrils té prou valors per esdevenir singular dins daquesta oferta: el clima, la situació geogràfica, lentorn. I amb el projecte de Teatre Auditori, que se sumaria a altres espais excellents com el de la Cripta de lermita, Cambrils també podria esdevenir singular pel que fa a equipaments. Aquí és on ens tornem a trobar amb una altra cruïlla. Esperem que no sens torni a escapar, aquest tren que passa com un dia va passar el dels Rolling.
Existeixen arguments raonables de laltíssima despesa que suposava acabar aquest equipament, i del sobrecost existent el finançament del Cambrils Teatre Auditori era (i és) responsabilitat exclusiva de lAjuntament. Em consta que una de les tasques que realitzava el director del teatre era cercar noves fórmules per la sostenibilitat futura de lequipament, i penso que estava iniciant un projecte singular. Aquest era un bon camí, perquè el cert és que cal canviar els models de gestió cultural, i el Fernando Cuadrado participava daquest canvi. Se lha qüestionat excessivament i la majoria de vegades duna manera gens raonada. I no em refereixo al cessament, que quedi clar.
Tampoc no calia que arquitectònicament el Teatre Auditori fos tant desmesurat (com també ho són tants altres equipaments que shan construït els darrers anys arreu del territori), però renunciar definitivament al projecte significaria renunciar al futur. Ara mateix a Cambrils existeixen algunes companyies i persones dedicades a la música, la dansa o el teatre. No en són gaires, perquè aquest és un treball que costa anys. Làmbit de la música és potser on hi ha més cambrilencs que shi dediquin professionalment. No és casualitat que faci més de trenta anys que existeix la possibilitat destudiar música a Cambrils. La ininterrompuda i pacient tasca de lEscola de Municipal de Música i de la Coral Verge del Camí des de fa una trentena danys (pel cap baix) és la prova que un treball similar en altres disciplines integraria la població en aquestes activitats duna manera natural. I el Teatre Auditori seria un equipament destinat a realitzar també aquesta funció integradora, educativa i social, més enllà de lestrictament artístic.
Hi ha tot un ampli sector de població estable a Cambrils i pobles del voltant que són potencials consumidors. És el mateix públic que assisteix a Festivals veïns com el COS o el Trapezi. O a funcions de teatre que es realitzen puntualment i amb regularitat al nostre poble mateix. És un públic que garanteix estabilitat i que ara mateix es desaprofita. I és la base duna activitat cultural que a mig termini, a ple rendiment duna activitat cultural singular, atorgaria valor al poble i a la zona, que sumaria el valor cultural als altres valors (clima, geolocalització ) pels quals Cambrils podria ser un lloc privilegiat de la Mediterrània.
Ara paguem les desmesures doblement: hipotecant els quartos i també el futur cultural. Però ho congelem indefinidament o provem dencaminar-ho ben aviat? Magradaria que aquesta reflexió fos recollida, ampliada i contrastada per altres veus, així que des daquí quedo a disposició per a seguir-ne parlant. Tenim quatre anys per endavant.
Iban Beltran Pallarés
Director descena