Zapatero, Pinotxo i Rajoy
José Luis Rodríguez Zapatero ja és història! Aquell venedor de fum i de progressia de cartró pedra sha retirat de la vida política i ha enviat el seu partit als llimbs. Ni Harry Potter, amb el seu arsenal destris màgics, podria fer cap ombra a aquest genial polític lleonès que ha estat capaç daplanar el camí a la Moncloa al gallec Mariano Rajoy, fer desaparèixer 4.000.000 de vots del PSOE i assolir la medalla dor europea en atur i malbaratament públic.
Mentre que milions de ciutadans han de tirar endavant amb uns sous migrats i unes retallades a tort i a dret, ell podrà escriure les seves memòries des de la modesta vivenda del barri pijo de Somosaguas. La casualitat, digna del millor guió de Berlanga, ha fet que ZP pagui un lloguer per lhabitatge on es va rodar una obra mestra del setè art, Torrente 4; per cert, un preu de 2.550 euros al mes, ben a labast de qualsevol treballador. També tindrà uns veïns discrets, com els que ens trobem tots cada dia al replà del pis: Cristiano Ronaldo, Emilio Botín, Fran Rivera, Ramón García, Ruiz Mateos, Lidia Bosch, Belinda Washingthon, Mabel Lozano, Álvarez Cascos... Alhora, la façana de pedra i els 260 metres quadrats del palauet familiar no són res de laltre món; qualsevol pis-niu parit amb la famosa bombolla immobiliària és molt més gran i amb acabados de primera calidad. Tampoc la piscina i els 250 metres quadrats de jardinet han descandalitzar cap seguidor dels postulats de Pablo Iglesias. El sou brut de 146.800 euros anuals de lexpresident no és res de laltre dijous en una Espanya on el salari mínim mensual és de 641euros amb 40 cèntims.
Aquest excepcional estadista, que va assegurar categòric que el sistema financer espanyol era dels més sòlids del món, ara podrà continuar prestant serveis impagables al benestar collectiu, des del despatx de la Fundació Ideas para el Progreso. De moment, qui ha progressat ha estat ell, perquè sestalviarà els maratonians debats sobre lestat de la nació, les baralles entre Chacón i Rubalcaba o les anades a les cimeres europees a fer de figurant.
Malgrat tot, el gran llegat daquest Mister Bean de la cosa pública és la seva habilitat en dir mentires i quedar-se tan ample. El mític Pasqual, apoyaré la reforma del Estatuto de Autonomía que apruebe el Parlamento de Cataluña proclamat un remot novembre de 2003 va posar el llistó molt alt a tots aquells que fan del cinisme, lamnèsia i la barra, llurs eines per triomfar en la política. Però com els grans atletes de latletisme, sempre disposats a millorar els rècords, ZP va ser capaç de superar-se. El 13 de març de 2010, en el congrés extraordinari del PSOE dAndalusia deia: Reafirmo: mientras yo sea presidente, las políticas sociales no tendrán recortes. Dos mesos després, el 12 de maig, retallava un 5% el salari dels funcionaris, congelava les pensions i impulsava altres mesures de reajustament (eufemisme molt emprat pels polítics per evitar termes més impopulars).
La capacitat daixecar la camisa al personal semblava esgotada després de vuit anys de Zapatero, però el capteniment inicial de Rajoy ha estat sense parió. No tocar els impostos i blasmar el PSOE per laugment de lIVA eren els mantres de largumentari del líder del PP en aqueixos temps. Fins i tot, en el debat dinvestidura del 19 de desembre passat afirmava: Mi intención es no subir los impuestos, porque creo que en un momento como este, y más a los pequeños y medianos empresarios ,y a las empresas, con las dificultades que están pasando, no me parece razonable.
Tan sols 10 dies després, en el primer consell de ministres del flamant govern del PP, allò poc raonable es va convertir en doloroso i imprescindible, emprant la terminologia de Don Mariano. El regal de cap dany: augment de lIRPF i de lIBI. Tot un rècord en incompliment de promeses.
Malgrat els encomiables afanys de Zapatero per esdevenir Pinotxo, Rajoy lha guanyat amb escreix. I sense que li creixi el nas!
Il·lustració: Dani Uzquiano
Mentre que milions de ciutadans han de tirar endavant amb uns sous migrats i unes retallades a tort i a dret, ell podrà escriure les seves memòries des de la modesta vivenda del barri pijo de Somosaguas. La casualitat, digna del millor guió de Berlanga, ha fet que ZP pagui un lloguer per lhabitatge on es va rodar una obra mestra del setè art, Torrente 4; per cert, un preu de 2.550 euros al mes, ben a labast de qualsevol treballador. També tindrà uns veïns discrets, com els que ens trobem tots cada dia al replà del pis: Cristiano Ronaldo, Emilio Botín, Fran Rivera, Ramón García, Ruiz Mateos, Lidia Bosch, Belinda Washingthon, Mabel Lozano, Álvarez Cascos... Alhora, la façana de pedra i els 260 metres quadrats del palauet familiar no són res de laltre món; qualsevol pis-niu parit amb la famosa bombolla immobiliària és molt més gran i amb acabados de primera calidad. Tampoc la piscina i els 250 metres quadrats de jardinet han descandalitzar cap seguidor dels postulats de Pablo Iglesias. El sou brut de 146.800 euros anuals de lexpresident no és res de laltre dijous en una Espanya on el salari mínim mensual és de 641euros amb 40 cèntims.
Aquest excepcional estadista, que va assegurar categòric que el sistema financer espanyol era dels més sòlids del món, ara podrà continuar prestant serveis impagables al benestar collectiu, des del despatx de la Fundació Ideas para el Progreso. De moment, qui ha progressat ha estat ell, perquè sestalviarà els maratonians debats sobre lestat de la nació, les baralles entre Chacón i Rubalcaba o les anades a les cimeres europees a fer de figurant.
Malgrat tot, el gran llegat daquest Mister Bean de la cosa pública és la seva habilitat en dir mentires i quedar-se tan ample. El mític Pasqual, apoyaré la reforma del Estatuto de Autonomía que apruebe el Parlamento de Cataluña proclamat un remot novembre de 2003 va posar el llistó molt alt a tots aquells que fan del cinisme, lamnèsia i la barra, llurs eines per triomfar en la política. Però com els grans atletes de latletisme, sempre disposats a millorar els rècords, ZP va ser capaç de superar-se. El 13 de març de 2010, en el congrés extraordinari del PSOE dAndalusia deia: Reafirmo: mientras yo sea presidente, las políticas sociales no tendrán recortes. Dos mesos després, el 12 de maig, retallava un 5% el salari dels funcionaris, congelava les pensions i impulsava altres mesures de reajustament (eufemisme molt emprat pels polítics per evitar termes més impopulars).
La capacitat daixecar la camisa al personal semblava esgotada després de vuit anys de Zapatero, però el capteniment inicial de Rajoy ha estat sense parió. No tocar els impostos i blasmar el PSOE per laugment de lIVA eren els mantres de largumentari del líder del PP en aqueixos temps. Fins i tot, en el debat dinvestidura del 19 de desembre passat afirmava: Mi intención es no subir los impuestos, porque creo que en un momento como este, y más a los pequeños y medianos empresarios ,y a las empresas, con las dificultades que están pasando, no me parece razonable.
Tan sols 10 dies després, en el primer consell de ministres del flamant govern del PP, allò poc raonable es va convertir en doloroso i imprescindible, emprant la terminologia de Don Mariano. El regal de cap dany: augment de lIRPF i de lIBI. Tot un rècord en incompliment de promeses.
Malgrat els encomiables afanys de Zapatero per esdevenir Pinotxo, Rajoy lha guanyat amb escreix. I sense que li creixi el nas!
Il·lustració: Dani Uzquiano