Els bunyols
Ja estem en temps de Quaresma i, per tant, ens trobem a lèpoca dels bunyols; els ben fets, sigui dit de passada, són exquisits. Daquesta rebosteria, tot i haver-la vist fer a casa meva, a pagès, em sembla que hi ha dues classes de bunyols. Afegiré de seguida, i amb lesperança que no sofengui ningú, que per al meu gust són millors els de les cases particulars que els de les confiteries. Aquests últims solen ser, de vegades, massa greixosos i massa dolços. El bunyol de les cases particulars és més sec i el sucre intervé en la seva presentació, no és mai donat a mans plenes. Anys enrere, de bunyols, a les cases, sen feien en grans quantitats. Shavien de conservar sense que lexcés doli els convertís en humits i tous. El bunyol ha doposar a la queixalada una lleugera resistència sense exagerar. Aquesta és, potser, la característica més notòria del bunyol casolà. Ja sé que aquestes coses són molt difícils de discutir, perquè en aquest punt no hi ha dues persones iguals i menys quan es tracta de sensacions.
Tot això ens porta a una vella polèmica: la de saber quin grau de greix i densucrament han de tenir els bunyols. Per a moltes persones, la rebosteria sempre es perd per falta de sucre. Per a daltres, més aviat en sobra. En els països de pastisseria més intensa que la nostra són preferibles les pastes neutres, ni massa dolces ni massa toves. El bunyol és un producte dels vells convents i monestirs. El van convertir en unes postres de lèpoca quaresmal com una compensació dels dejunis que es practicaven en aquella època. Va ser el contrafort que en castellà en diuen tentempié.
Encara es fan bunyols en les famílies, sobretot, a pagès; molts menys que anys enrere. La cocció dels bunyols en les grans cassoles plenes doli roent era una petita festa en família que ha passat a la història, com tantes altres, per sempre més.
Tot això ens porta a una vella polèmica: la de saber quin grau de greix i densucrament han de tenir els bunyols. Per a moltes persones, la rebosteria sempre es perd per falta de sucre. Per a daltres, més aviat en sobra. En els països de pastisseria més intensa que la nostra són preferibles les pastes neutres, ni massa dolces ni massa toves. El bunyol és un producte dels vells convents i monestirs. El van convertir en unes postres de lèpoca quaresmal com una compensació dels dejunis que es practicaven en aquella època. Va ser el contrafort que en castellà en diuen tentempié.
Encara es fan bunyols en les famílies, sobretot, a pagès; molts menys que anys enrere. La cocció dels bunyols en les grans cassoles plenes doli roent era una petita festa en família que ha passat a la història, com tantes altres, per sempre més.