Lempobriment de la llengua
Després que el meu col·lega Marcel Blàzquez (Langle mort) expliqués la dificultat per fer-se entendre en una fleca quan hi va demanar un llengüet i un xusco, mhe decidit de parlar, aquest mes, de lempobriment de la llengua, un tema difícil dencarar que em rondava llargament pel cap. Lassumpte és tan summament complex que podria merèixer un espai fix en qualsevol revista o diari sense por dexhaurir-lo. Es tracta dun fenomen motivat, almenys, per dues causes diferents. Duna banda, la poca cura en lús de la llengua parlada i escrita, fins i tot en àmbits en què es requereixen registres normalitzats i formals. Sigui per mandra, ignorància, desídia o menyspreu, és ben cert que sha perdut riquesa de vocabulari respecte dels nostres avis. En cap cas no ha de ser pas deplorable que les generacions actuals amb prou feines sapiguem els significats de cofí o estrop, que corresponen a objectes ara poc comuns, perquè, en canvi, estem molt més familiaritzats amb un píxel o un zombi (encara que, daquest, no nhaguem vist mai cap). Em referia, més aviat, al fet que sestan estretint dràsticament els camps semàntics i, en conseqüència, perdem riquesa lèxica. Mantenim latent i arraconat el coneixement de moltes paraules i ens limitem a lús de mots comodí (fer, cosa), massa genèrics i buits. És un problema no pas únic del català ni altres llengües minoritzades, sinó que es detecta a tot arreu. Ja sen dolia el gramàtic espanyol Fernando Lázaro-Carreter quan afirmava que ja ningú diferencia entre oír i escuchar. També en francès es cometen errors gramaticals freqüents i es considera un problema relacionat amb lexclusió social. A més, els mitjans de comunicació i les elits culturals ajuden a imposar un model determinat de llengua i uniformitzar les variants regionals, i això es percep, fins i tot, en les pronunciacions.
El coneixement profund dun idioma, independentment de quina extensió mundial tingui, permet capturar amb més claredat els diferents matisos de la realitat. Cada llengua és una eina que ens permet crear un mapa tan precís del món com vulguem. En aquest sentit, langlès sha guanyat la fama de disposar dun immens bagatge de matisos lèxics. Precisament, ha estat aquesta llengua la que sha acabat convertint en un estàndard internacional. Alhora, alguns països hi veuen una amenaça per a les seves llengües estatals. A França, shan aprovat lleis que prohibeixen lús danglicismes en documents oficials i restringeixen lús de langlès científic en territori nacional. En el cas del català, la intrusió de langlès ha de conviure amb la forta pressió del castellà. El complex panorama sociolingüístic que tenim comporta que els mateixos catalanoparlants emprem paraules, expressions i elements gramaticals copiats o inspirats literalment del castellà, de manera que es perden girs propis i únics. En molts casos, els calcs són del tot incorrectes, ja que no tenen raó de ser (per què tamany si sempre sha dit mida?). En altres, es prefereixen paraules i frases que sassemblin al castellà, malgrat no ser del tot incorrectes (guardar, preocupar, ofegar-se, vivenda) en detriment de les formes més pròpies (desar, amoïnar, negar-se, habitatge). Sovint es fa per facilitar la comprensió del català a altres persones que lentenen amb dificultat o, almenys, això pensem massa sovint, bo i menystenint la capacitat i la competència dels altres. Tot plegat resulta en una pèrdua de genuïnitat i tradició lingüística, però també de riquesa lèxica i semàntica. Qui distingeix entre gran i gros o caixa i capsa? Qui parla de traus, clots o sots i no només de forats? I destripar i esquinçar, en comptes de trencar?
Fins i tot, els insults sonen més ofensius en castellà: millor etzibar un gilipollas que un carallot o un enze. Fa més modern? Més integrador? Qui ho sap. Els corrents actuals de la lingüística plantegen el xoc de llengües més enllà de la simple oposició entre mots correctes i incorrectes, i incideixen més en els aspectes psicològics, socials i polítics. Només que no hem doblidar mai que els fenòmens de canvi lingüístic són reversibles si els seus parlants sho proposen amb intel·ligència.
El coneixement profund dun idioma, independentment de quina extensió mundial tingui, permet capturar amb més claredat els diferents matisos de la realitat. Cada llengua és una eina que ens permet crear un mapa tan precís del món com vulguem. En aquest sentit, langlès sha guanyat la fama de disposar dun immens bagatge de matisos lèxics. Precisament, ha estat aquesta llengua la que sha acabat convertint en un estàndard internacional. Alhora, alguns països hi veuen una amenaça per a les seves llengües estatals. A França, shan aprovat lleis que prohibeixen lús danglicismes en documents oficials i restringeixen lús de langlès científic en territori nacional. En el cas del català, la intrusió de langlès ha de conviure amb la forta pressió del castellà. El complex panorama sociolingüístic que tenim comporta que els mateixos catalanoparlants emprem paraules, expressions i elements gramaticals copiats o inspirats literalment del castellà, de manera que es perden girs propis i únics. En molts casos, els calcs són del tot incorrectes, ja que no tenen raó de ser (per què tamany si sempre sha dit mida?). En altres, es prefereixen paraules i frases que sassemblin al castellà, malgrat no ser del tot incorrectes (guardar, preocupar, ofegar-se, vivenda) en detriment de les formes més pròpies (desar, amoïnar, negar-se, habitatge). Sovint es fa per facilitar la comprensió del català a altres persones que lentenen amb dificultat o, almenys, això pensem massa sovint, bo i menystenint la capacitat i la competència dels altres. Tot plegat resulta en una pèrdua de genuïnitat i tradició lingüística, però també de riquesa lèxica i semàntica. Qui distingeix entre gran i gros o caixa i capsa? Qui parla de traus, clots o sots i no només de forats? I destripar i esquinçar, en comptes de trencar?
Fins i tot, els insults sonen més ofensius en castellà: millor etzibar un gilipollas que un carallot o un enze. Fa més modern? Més integrador? Qui ho sap. Els corrents actuals de la lingüística plantegen el xoc de llengües més enllà de la simple oposició entre mots correctes i incorrectes, i incideixen més en els aspectes psicològics, socials i polítics. Només que no hem doblidar mai que els fenòmens de canvi lingüístic són reversibles si els seus parlants sho proposen amb intel·ligència.