De Señor de los Hilillos a Goebbels
En la crisi del Prestige, el senyor Rajoy va fer-se popular per les còmiques comparacions entre el pestilent chapapote i la plastilina. Enmig de la improvisació i el caos, va ser dels pocs governants que va intentar donar la cara.
Després de la desfeta electoral del 14 de març, Don Mariano va veure com li tocava convertir-se en honorable líder de loposició. En lloc de jubilar Acebes i Zaplana, la vella guarda aznarista responsable de la pèssima gestió dels atemptats de Madrid, va confirmar-los en la cúpula directiva del partit. Lamentablement, lestil ultra daquesta colla daprenents de Pinotxo ha provocat més estralls en el tarannà de Rajoy que el vessament de petroli a les costes gallegues.
Només si considerem que es troba sota la influència del Lado Oscuro de la Fuerza podrem entendre les seves delirants consideracions sobre la situació del castellà a Catalunya. Sense cap respecte a la memòria històrica de milers de ciutadans que van veure llur llengua materna menyspreada durant la Dictadura, ha afirmat, tot passejant-se per Barcelona, que se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán: reducir su uso al ámbito de lo privado.
Amb tot, tampoc cal rebregar la barretina; qui sospirava per una dreta moderna i europea anava ben enganyat. Cal recordar que la missió apostòlica de Don Mariano per terres catalanes no era fer precisament la Ruta del Modernisme, sinó recollir signatures per torpedinar el projecte dEstatut. Si fem un repàs de les hemeroteques, constatarem que la situació terminal del castellà a casa nostra és tan intermitent com el famós riu Guadiana: apareix i desapareix segons bufa el vent de pactes i majories. Quan José María Aznar lany 1996 va necessitar els vots de CiU, va sorprendre tothom fent de rapsode i declamant versos en la llengua de Verdaguer. Abans, però, en aquells temps difícils del Váyase, señor González, lABC es despenjava amb un titular surrealista el dia 12 de setembre de 1993: Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. Els vots de Convergència donaven oxigen a un agònic PSOE, la qual cosa enfurismava el diari del senyor Anson. Amb un peculiar sentit dètica periodística, la fotografia del president Pujol acompanyava aquella portada tan equànime. Curiosament, quan Pujol i González no es podien ni veure, aquest mitjà lhavia premiat com a españoldel año el 1985.
Ara torna el ventilador de la desinformació i lenganyifa. De fet, no els preocupa pas la salut de la llengua de Cervantes al Priorat o al Solsonès; llur objectiu és més prosaic: treure de la Moncloa el senyor Zapatero, hostatge de separatistes i comunistes.
Si cal difamar, es fa sense escrúpols; si cal fabricar una realitat virtual a anys llum de la realitat quotidiana, es tira pel dret. El sinistre ministre de Propaganda del règim de Hitler ja ho deia: repeteix la mateixa mentida i acaba sent veritat.
Quina mutació la del senyor Rajoy! De simpàtic Señor de los Hilillos a patètic èmul del doctor Goebbels.
Després de la desfeta electoral del 14 de març, Don Mariano va veure com li tocava convertir-se en honorable líder de loposició. En lloc de jubilar Acebes i Zaplana, la vella guarda aznarista responsable de la pèssima gestió dels atemptats de Madrid, va confirmar-los en la cúpula directiva del partit. Lamentablement, lestil ultra daquesta colla daprenents de Pinotxo ha provocat més estralls en el tarannà de Rajoy que el vessament de petroli a les costes gallegues.
Només si considerem que es troba sota la influència del Lado Oscuro de la Fuerza podrem entendre les seves delirants consideracions sobre la situació del castellà a Catalunya. Sense cap respecte a la memòria històrica de milers de ciutadans que van veure llur llengua materna menyspreada durant la Dictadura, ha afirmat, tot passejant-se per Barcelona, que se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán: reducir su uso al ámbito de lo privado.
Amb tot, tampoc cal rebregar la barretina; qui sospirava per una dreta moderna i europea anava ben enganyat. Cal recordar que la missió apostòlica de Don Mariano per terres catalanes no era fer precisament la Ruta del Modernisme, sinó recollir signatures per torpedinar el projecte dEstatut. Si fem un repàs de les hemeroteques, constatarem que la situació terminal del castellà a casa nostra és tan intermitent com el famós riu Guadiana: apareix i desapareix segons bufa el vent de pactes i majories. Quan José María Aznar lany 1996 va necessitar els vots de CiU, va sorprendre tothom fent de rapsode i declamant versos en la llengua de Verdaguer. Abans, però, en aquells temps difícils del Váyase, señor González, lABC es despenjava amb un titular surrealista el dia 12 de setembre de 1993: Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. Els vots de Convergència donaven oxigen a un agònic PSOE, la qual cosa enfurismava el diari del senyor Anson. Amb un peculiar sentit dètica periodística, la fotografia del president Pujol acompanyava aquella portada tan equànime. Curiosament, quan Pujol i González no es podien ni veure, aquest mitjà lhavia premiat com a españoldel año el 1985.
Ara torna el ventilador de la desinformació i lenganyifa. De fet, no els preocupa pas la salut de la llengua de Cervantes al Priorat o al Solsonès; llur objectiu és més prosaic: treure de la Moncloa el senyor Zapatero, hostatge de separatistes i comunistes.
Si cal difamar, es fa sense escrúpols; si cal fabricar una realitat virtual a anys llum de la realitat quotidiana, es tira pel dret. El sinistre ministre de Propaganda del règim de Hitler ja ho deia: repeteix la mateixa mentida i acaba sent veritat.
Quina mutació la del senyor Rajoy! De simpàtic Señor de los Hilillos a patètic èmul del doctor Goebbels.