Laltre sector primari
El Col·legi dArquitectes de Catalunya anunciava fa poques setmanes les dades dhabitatges projectats durant lany passat al nostre país. El municipi de Cambrils sha situat en una gens menystenible vuitena posició, darrere dalgunes de les ciutats més importants de Catalunya (Barcelona, Terrassa, Lleida, Sabadell, Sant Cugat, Mataró i Tarragona, en aquest ordre), amb 1.229 habitatges projectats i visats. Encara és més útil, però, reflexionar amb les dades relatives a la mida de la població: a partir dels recomptes que proporciona lInstitut dEstadística de Catalunya, comprovem que aquella xifra correspon a 47 habitatges projectats per cada miler de cambrilencs, més que totes les altres ciutats del rànquing. Amb tot, en termes relatius, la nostra població és superada de lluny per Mont-roig, amb 143 habitatges visats per mil habitants. És, doncs, evident que el sector de la construcció sha convertit en preponderant a casa nostra, prenent el relleu al tradicional sector del turisme, amb el qual en fa un tàndem.
Un cop dull en perspectiva de levolució del nostre municipi en els darrers cinquanta anys indueix a pensar que no sha superat la dependència en el sector primari. En efecte, si el règim econòmic anterior es fonamentava en el conreu de la terra i lexplotació dels recursos marins, letapa actual sha convertit en una gran consumidora de sòl. La diferència rau, a banda de les rendes obtingudes, en la irreversibilitat del procés, ja que la urbanització fa taula rasa del territori. Les rendes obtingudes en el sector del turisme shan destinat majoritàriament a la construcció dhabitatges, una bona part de segona residència. Aquesta característica ha modelat un tipus durbanisme costaner que ha impossibilitat la creació dun teixit pròpiament urbà: malauradament, sha confós lexpansió urbana amb el sacrifici del territori. Els agents implicats, però especialment els planificadors, han ignorat lenorme complexitat dels processos i factors que entren en joc en el desenvolupament dels assentaments humans. De fet, lextrem més radical del pensament neoliberal considera que la construcció duna ciutat és una activitat a les mans del lliure mercat (i així ho va ratificar la llei del 1998). Es passa per alt que el sòl és un bé absolutament limitat i subjecte a valoracions simbòliques deterministes (és a dir, que depenen de la localització) i, per tant, no pot jugar en el mercat com un valor qualsevol. És important tenir present, doncs, que una major oferta de sòl no té perquè traduir-se en una disminució dels preus dels habitatges per aquests motius.
Un aspecte final a considerar és que una part daquestes inversions, moltes de capital forani, shaurien pogut canalitzar en la modernització necessària del sector turístic o en altres activitats: comerç, indústria, serveis, recerca, etc. La forta especialització a la qual està sotmesa la nostra economia local està provocant una fuita de cervells cap a les grans ciutats, ja que aquí a casa loferta professional és limitada. Una major diversificació de les iniciatives empresarials permetria un anclatge més gran dels joves en el territori i minvaria la fragilitat del sistema. Resta palesa, doncs, la complexitat dels processos involucrats en el creixement de la nostra vila, cosa que obliga a una més gran previsió i control dels mecanismes que els possibiliten.
Un cop dull en perspectiva de levolució del nostre municipi en els darrers cinquanta anys indueix a pensar que no sha superat la dependència en el sector primari. En efecte, si el règim econòmic anterior es fonamentava en el conreu de la terra i lexplotació dels recursos marins, letapa actual sha convertit en una gran consumidora de sòl. La diferència rau, a banda de les rendes obtingudes, en la irreversibilitat del procés, ja que la urbanització fa taula rasa del territori. Les rendes obtingudes en el sector del turisme shan destinat majoritàriament a la construcció dhabitatges, una bona part de segona residència. Aquesta característica ha modelat un tipus durbanisme costaner que ha impossibilitat la creació dun teixit pròpiament urbà: malauradament, sha confós lexpansió urbana amb el sacrifici del territori. Els agents implicats, però especialment els planificadors, han ignorat lenorme complexitat dels processos i factors que entren en joc en el desenvolupament dels assentaments humans. De fet, lextrem més radical del pensament neoliberal considera que la construcció duna ciutat és una activitat a les mans del lliure mercat (i així ho va ratificar la llei del 1998). Es passa per alt que el sòl és un bé absolutament limitat i subjecte a valoracions simbòliques deterministes (és a dir, que depenen de la localització) i, per tant, no pot jugar en el mercat com un valor qualsevol. És important tenir present, doncs, que una major oferta de sòl no té perquè traduir-se en una disminució dels preus dels habitatges per aquests motius.
Un aspecte final a considerar és que una part daquestes inversions, moltes de capital forani, shaurien pogut canalitzar en la modernització necessària del sector turístic o en altres activitats: comerç, indústria, serveis, recerca, etc. La forta especialització a la qual està sotmesa la nostra economia local està provocant una fuita de cervells cap a les grans ciutats, ja que aquí a casa loferta professional és limitada. Una major diversificació de les iniciatives empresarials permetria un anclatge més gran dels joves en el territori i minvaria la fragilitat del sistema. Resta palesa, doncs, la complexitat dels processos involucrats en el creixement de la nostra vila, cosa que obliga a una més gran previsió i control dels mecanismes que els possibiliten.