Capítol XXV. Ensopegar en la mateixa pedra
Cada cop que tinc ocasió de comentar els continguts daquesta columna amb algun cambrilenc, he de fer front a la pregunta més repetida: com és que han arribat fins a aquest extrem? Evidentment no hi pot haver una sola resposta, ni una única interpretació, però els esdeveniments viscuts els darrers dies em donen loportunitat dabordar la qüestió inicial.
Quatre dies després dacabar el mundial dEspanya82 va promulgar-se lestatut dautonomia valencià. Alguns afirmen que aquest i no cap altre va ser el millor gol que es va marcar durant els trenta dies de competició futbolística. El partit socialista del País Valencià (PSPV), que des dels darrers anys del franquisme havia omplenat les seves bases amb joves creients dun valencianisme que reconeixia llurs arrels com afins amb els veïns catalans, va decidir, gairebé dun dia per laltre, capgirar la tradició i substituir la històrica quatribarrada per la senyera amb franja blava, denominar valencià la llengüa pròpia i, finalment, canviar la designació original de País Valencià per Comunidad Valenciana. Cal dir que tot plegat va ser el resultat de les pressions rebudes per part del govern central, aleshores en mans de la desapareguda UCD, que havia assumit els plantejaments de la dreta blavera per tal daconseguir un triple objectiu: aturar el creixement de lesquerra valenciana, impedir qualsevol acció unitària de dos dels motors econòmics i polítics més potents de lEstat espanyol i, finalment, tallar de socarrel el naixement dun nou nacionalisme para problemas ya tenemos suficiente con Euskadi y Cataluña, es va escoltar al voltant del pacte entre Abril Martorell i Alfonso Guerra. La satisfacció va arribar a les dues cases; els uns aconseguien els seus propòsits i els altres van governar la Generalitat, amb Joan Lerma al capdavant, gairebé durant una dècada.
Vint-i-quatre anys després, el Partit Popular va decidir que els valencians demanaven a crits una revisió del marc estatutari i van decidir impulsar la corresponent reforma. Tot anava sobre rodes entre els dos partits majoritaris fins que en el darrer moment Ignasi Pla líder del PSPV a loposició des de fa onze anys, va declarar que no donaria suport a la nova proposta fins que no sacceptessin dues condicions innegociables: rebaixar la barrera electoral de representació parlamentària del 5 al 3% i replantejar-se la nova definició lingüísticament secessionista incorporada a larticulat com idioma valenciano. Pocs podien creure que lesquerra prengués el timó del seu destí i retornés a uns orígens que tants bons resultats havien proporcionat. Dies més tard, però, el dirigent socialista va ensopegar novament en una pedra que pacientment lhavia esperat durant un quart de segle, i va declarar que estava disposat a recuperar lesperit de Lerma; ben poc havia durat el somni. Podríem carregar responsabilitats a dreta i esquerra, però abans em permetré recordar que laprovació de lestatut al Parlamento de Madrid va obtindre els vots afirmatius dels socialistes, també dels catalans.
Quatre dies després dacabar el mundial dEspanya82 va promulgar-se lestatut dautonomia valencià. Alguns afirmen que aquest i no cap altre va ser el millor gol que es va marcar durant els trenta dies de competició futbolística. El partit socialista del País Valencià (PSPV), que des dels darrers anys del franquisme havia omplenat les seves bases amb joves creients dun valencianisme que reconeixia llurs arrels com afins amb els veïns catalans, va decidir, gairebé dun dia per laltre, capgirar la tradició i substituir la històrica quatribarrada per la senyera amb franja blava, denominar valencià la llengüa pròpia i, finalment, canviar la designació original de País Valencià per Comunidad Valenciana. Cal dir que tot plegat va ser el resultat de les pressions rebudes per part del govern central, aleshores en mans de la desapareguda UCD, que havia assumit els plantejaments de la dreta blavera per tal daconseguir un triple objectiu: aturar el creixement de lesquerra valenciana, impedir qualsevol acció unitària de dos dels motors econòmics i polítics més potents de lEstat espanyol i, finalment, tallar de socarrel el naixement dun nou nacionalisme para problemas ya tenemos suficiente con Euskadi y Cataluña, es va escoltar al voltant del pacte entre Abril Martorell i Alfonso Guerra. La satisfacció va arribar a les dues cases; els uns aconseguien els seus propòsits i els altres van governar la Generalitat, amb Joan Lerma al capdavant, gairebé durant una dècada.
Vint-i-quatre anys després, el Partit Popular va decidir que els valencians demanaven a crits una revisió del marc estatutari i van decidir impulsar la corresponent reforma. Tot anava sobre rodes entre els dos partits majoritaris fins que en el darrer moment Ignasi Pla líder del PSPV a loposició des de fa onze anys, va declarar que no donaria suport a la nova proposta fins que no sacceptessin dues condicions innegociables: rebaixar la barrera electoral de representació parlamentària del 5 al 3% i replantejar-se la nova definició lingüísticament secessionista incorporada a larticulat com idioma valenciano. Pocs podien creure que lesquerra prengués el timó del seu destí i retornés a uns orígens que tants bons resultats havien proporcionat. Dies més tard, però, el dirigent socialista va ensopegar novament en una pedra que pacientment lhavia esperat durant un quart de segle, i va declarar que estava disposat a recuperar lesperit de Lerma; ben poc havia durat el somni. Podríem carregar responsabilitats a dreta i esquerra, però abans em permetré recordar que laprovació de lestatut al Parlamento de Madrid va obtindre els vots afirmatius dels socialistes, també dels catalans.