Pa per a avui...
Els funcionaris estan en peu de guerra, després que el govern de Mariano Rajoy decidís suprimir-los la paga extra de Nadal, entre daltres noves retallades als drets daquests servidors públics. Les accions de protesta, que porten per nom Divendres Negres i que consisteixen a manifestar-se els divendres vestits de negre davant les administracions, han arribat també a Cambrils. En el manifest que es va llegir el dia 20 de juliol davant el consistori cambrilenc, els empleats municipals denunciaven el desprestigi que pateixen i el que consideren agressions dels governs, que els fan responsables de lactual situació de crisi. Els servidors públics ‒entre els quals, a banda de lestereotipat funcionari del vuelva usted mañana, que també nhi deu haver però no són tots, hi ha bombers, policies, metges, mestres...‒ sovint són percebuts per part de la ciutadania com uns xupòpters, equiparables als polítics, però no són aquests els culpables de la crisi.
En aquesta crisi, que no és econòmica, sinó sistèmica i sistemàtica ‒és a dir que és el sistema mateix el que està en crisi‒, tots hi tenim certa part de responsabilitat. Els ciutadans, que som lase dels cops ‒i en general bastant ases, també‒, no en som només les víctimes. En el clima de bonança anterior a la crisi, hem tirat de crèdit de forma descontrolada i sense pensar en la pometa per a la set. La hipoteca, el crèdit del cotxe nou, els crèdits del nou plasma, del nou portàtil, del nou gadget... el crèdit de les targetes... Ningú no va fer quatre números per veure que necessitaria més duna vida per pagar-ho tot? Suposant, és clar, que tindria feina durant tot aquest temps. Ara que vénen maldades, és hora dels laments i de culpar qui sigui.
La veritat és que ens han enredat i ens hem deixat enredar, per això no tota la culpa és del sector financer ‒que, per si algú no ho sabia, no són hermanites de la caritat‒. La culpa és una mica de tots: de qui enreda, de qui es deixa enredar i de qui permet que qui enreda, enredi, és a dir, dels governs. Els governs, en comptes destar al servei del mercat ‒vaja, del diner‒ haurien destar al servei dels seus ciutadans i són els primers que no havien dhaver estirat més el braç que la màniga ni permetre lespeculació en cap de les seves formes.
Ara la responsabilitat de treurens de la crisi és seva, dels polítics, dels que tenen el poder de decisió ‒aquells a qui hem atorgat el poder de representar-nos‒ i han de buscar solucions, imaginatives o com siguin, però solucions, perquè les retallades i la política impositiva ni són solucions, ni estimulen el consum ‒com no es cansen de dir‒, ni generen feina. És de sentit comú: a menys poder adquisitiu, menys consum; amb un menor poder adquisitiu, si encarim els productes a través dels impostos, el consum encara baixarà més; si baixa el consum, perilla la continuïtat dels comerços i les empreses de serveis; si a causa del baix consum, aquests han de plegar, hi haurà més aturats i més despesa en prestacions socials... Són faves comptades. Shan de buscar altres solucions, perquè aquestes polítiques són pa per a avui i fam per a demà.
Valgui per qui li valgui!
En aquesta crisi, que no és econòmica, sinó sistèmica i sistemàtica ‒és a dir que és el sistema mateix el que està en crisi‒, tots hi tenim certa part de responsabilitat. Els ciutadans, que som lase dels cops ‒i en general bastant ases, també‒, no en som només les víctimes. En el clima de bonança anterior a la crisi, hem tirat de crèdit de forma descontrolada i sense pensar en la pometa per a la set. La hipoteca, el crèdit del cotxe nou, els crèdits del nou plasma, del nou portàtil, del nou gadget... el crèdit de les targetes... Ningú no va fer quatre números per veure que necessitaria més duna vida per pagar-ho tot? Suposant, és clar, que tindria feina durant tot aquest temps. Ara que vénen maldades, és hora dels laments i de culpar qui sigui.
La veritat és que ens han enredat i ens hem deixat enredar, per això no tota la culpa és del sector financer ‒que, per si algú no ho sabia, no són hermanites de la caritat‒. La culpa és una mica de tots: de qui enreda, de qui es deixa enredar i de qui permet que qui enreda, enredi, és a dir, dels governs. Els governs, en comptes destar al servei del mercat ‒vaja, del diner‒ haurien destar al servei dels seus ciutadans i són els primers que no havien dhaver estirat més el braç que la màniga ni permetre lespeculació en cap de les seves formes.
Ara la responsabilitat de treurens de la crisi és seva, dels polítics, dels que tenen el poder de decisió ‒aquells a qui hem atorgat el poder de representar-nos‒ i han de buscar solucions, imaginatives o com siguin, però solucions, perquè les retallades i la política impositiva ni són solucions, ni estimulen el consum ‒com no es cansen de dir‒, ni generen feina. És de sentit comú: a menys poder adquisitiu, menys consum; amb un menor poder adquisitiu, si encarim els productes a través dels impostos, el consum encara baixarà més; si baixa el consum, perilla la continuïtat dels comerços i les empreses de serveis; si a causa del baix consum, aquests han de plegar, hi haurà més aturats i més despesa en prestacions socials... Són faves comptades. Shan de buscar altres solucions, perquè aquestes polítiques són pa per a avui i fam per a demà.
Valgui per qui li valgui!