Tempest de Bob Dylan
L'onze de setembre va ser la Diada Nacional de Catalunya i va sortir a la venda el 35è àlbum de Bob Dylan, un dels músics més importants de la segona meitat del segle XX. Un segle en el que molts grans grups i cantants es van fixar en el seu estil per escriure cançons. Un dels millors grups de música, els Beatles, van ser contagiats per Bob Dylan l'any 1965, quan, després d'una reunió, van decidir canviar el seu estil de música.
En aquest nou treball de Dylan va seguint l'estil que ell vol. No segueix a ningú, sinó que construeix el seu propi camí, sigui pel que sigui, però ningú pot negar que ell ha sigut l'únic personatge realment lliure que ha fet el que ha volgut sense preocupar-se de què li poden dir, per això el considero un dels personatges més lliures que ha existit.
El nou disc té deu cançons noves que poden recordar a Muddy Waters (Early roman kings), a la clàssica música de trens (Duquesne whistle), per posar dos exemples, però tot el disc sona com un blues tranquil, com jazz, com el folk, que és la música amb la que es va fer famós Bob Dylan, i que després va traicionar segons radicals del folk a meitat dels 60. Al seu llibre Chronicles i al documental dirigit per Martin Scorsese sobre ell, es veu clarament que aquest Judas en realitat va deixar el rock, per adentrar-se al folk a Nova York a principis dels 60.
Les cançons tenen temes molts diferents: n'hi ha sobre venjances, n'hi ha sobre la nostàlgia i es nota un Dylan més íntim. La cançó que dóna títol a l'àlbum és titànica: catorze minuts, cinquanta estrofes sobre l'enfonsament del Titanic, en el que fa una referència a Leonardo di Caprio i a la pel·lícula en què actua. La cançó que tanca l'àlbum està dedicada al seu antic amic John Lennon.
La veu de Dylan, trencada, segueix sent molt interessant i als fans del trobador els hi agradarà aquest nou àlbum que esperem que no sigui l'últim com el The Tempest de Shakespeare.
En aquest nou treball de Dylan va seguint l'estil que ell vol. No segueix a ningú, sinó que construeix el seu propi camí, sigui pel que sigui, però ningú pot negar que ell ha sigut l'únic personatge realment lliure que ha fet el que ha volgut sense preocupar-se de què li poden dir, per això el considero un dels personatges més lliures que ha existit.
El nou disc té deu cançons noves que poden recordar a Muddy Waters (Early roman kings), a la clàssica música de trens (Duquesne whistle), per posar dos exemples, però tot el disc sona com un blues tranquil, com jazz, com el folk, que és la música amb la que es va fer famós Bob Dylan, i que després va traicionar segons radicals del folk a meitat dels 60. Al seu llibre Chronicles i al documental dirigit per Martin Scorsese sobre ell, es veu clarament que aquest Judas en realitat va deixar el rock, per adentrar-se al folk a Nova York a principis dels 60.
Les cançons tenen temes molts diferents: n'hi ha sobre venjances, n'hi ha sobre la nostàlgia i es nota un Dylan més íntim. La cançó que dóna títol a l'àlbum és titànica: catorze minuts, cinquanta estrofes sobre l'enfonsament del Titanic, en el que fa una referència a Leonardo di Caprio i a la pel·lícula en què actua. La cançó que tanca l'àlbum està dedicada al seu antic amic John Lennon.
La veu de Dylan, trencada, segueix sent molt interessant i als fans del trobador els hi agradarà aquest nou àlbum que esperem que no sigui l'últim com el The Tempest de Shakespeare.