La Diada
Aquest estiu, un estirabot de linefable Josep Piqué qualificant de pallassada lofrena floral de l11 de setembre va omplir de titulars les adormides redaccions de la premsa i dels tertulians de guàrdia de les emissores. Les patums nacionalistes van esquinçar-se les patriòtiques túniques per la sortida de to daquell exministre del PP, ja famós per les servils reverències fetes a George Bush. Enmig de la xardor estiuenca, les consideracions impertinents daquell antic militant dextrema esquerra, ara reconvertit en home assenyat, són dignes delogi perquè almenys posa una mica de pebre a tot allò que envolta aquesta jornada, tradicionalment bastant ensopida i previsible.
Estem ja a les vigílies de la Diada. Com cada any, qui semporta el simbolisme, les flors, els parlaments i els homenatges és el senyor Rafel Casanova i Comas. Sense negar mèrits al personatge en la defensa de la Barcelona de 1714, cal recordar que va morir lany 1743, al llit i exercint dadvocat sota el regim borbònic. No va tenir aquesta sort el desventurat Josep Moragues i Mas.
Aquest lluitador, contrari a Felip V, acabada la guerra de successió espanyola, va ser jutjat sumàriament (com aquells judicis de Franco), torturat (també em recorda èpoques recents, això) i condemnat a mort. El garrot vil (com Puig Antich lany 1974) va ser linstrument dexecució. Per si no nhi havia prou, les il·lustrades autoritats borbòniques van tenir la genial pensada desquarterar el cadàver i penjar el cap del general Moragues al Portal del Mar. Per reblar el clau, els benvolents representats del Borbó van decidir tenir el cap penjat durant 12 anys, fent-se els sords als precs de la viuda (el successor daquella administració tan considerada, Juan Carlos, tindria segles després un atac damnèsia quan va dir que la llengua castellana no shavia imposat mai per la força).
No creguis, amable lector, que el temps posa cada u al seu lloc o que la història acaba fent justícia. Quants carrers a Catalunya tenen el nom de Moragues? Quantes ofrenes i discursos es fan en honor seu? Quants grups escultòrics ens el recorden per generacions de futurs catalans?
Curiós tot plegat; normalment els màrtirs duna causa són homenatjats i vindicats en qualsevol societat, menys aquí, a casa nostra. Deu ser cosa del seny català. En lloc de recordar el sacrifici de Moragues per la pàtria, es prefereix convertir Casanova en el símbol de la resistència de Catalunya. Quina resistència? Un advocat que va morir tranquil·lament a casa seva després de guanyar-se les garrofes exercint la seva carrera a lombra dels blasmats decrets de Nova Planta. Els romàntics de la Renaixença, els pares daquesta tramoia de l11 de setembre, de gustos bastant convencionals, preferien el glamour dun Casanova lletrat que no un decapitat Moragues.
Abans de fer escarafalls hipòcrites davant uns comentaris políticament incorrectes, caldria fer un exercici col·lectiu de reformulació de la Diada i una reparació històrica, posant, per fi, a cadascú al seu lloc. Cambrils (vila màrtir de la guerra dels Segadors de 1640) també hi podria dir la seva i afegir-se a la cua dels oblidats de la tradició històrica catalana, al costat del prioratí Carrasclet o del malaguanyat Moragues.
Estem ja a les vigílies de la Diada. Com cada any, qui semporta el simbolisme, les flors, els parlaments i els homenatges és el senyor Rafel Casanova i Comas. Sense negar mèrits al personatge en la defensa de la Barcelona de 1714, cal recordar que va morir lany 1743, al llit i exercint dadvocat sota el regim borbònic. No va tenir aquesta sort el desventurat Josep Moragues i Mas.
Aquest lluitador, contrari a Felip V, acabada la guerra de successió espanyola, va ser jutjat sumàriament (com aquells judicis de Franco), torturat (també em recorda èpoques recents, això) i condemnat a mort. El garrot vil (com Puig Antich lany 1974) va ser linstrument dexecució. Per si no nhi havia prou, les il·lustrades autoritats borbòniques van tenir la genial pensada desquarterar el cadàver i penjar el cap del general Moragues al Portal del Mar. Per reblar el clau, els benvolents representats del Borbó van decidir tenir el cap penjat durant 12 anys, fent-se els sords als precs de la viuda (el successor daquella administració tan considerada, Juan Carlos, tindria segles després un atac damnèsia quan va dir que la llengua castellana no shavia imposat mai per la força).
No creguis, amable lector, que el temps posa cada u al seu lloc o que la història acaba fent justícia. Quants carrers a Catalunya tenen el nom de Moragues? Quantes ofrenes i discursos es fan en honor seu? Quants grups escultòrics ens el recorden per generacions de futurs catalans?
Curiós tot plegat; normalment els màrtirs duna causa són homenatjats i vindicats en qualsevol societat, menys aquí, a casa nostra. Deu ser cosa del seny català. En lloc de recordar el sacrifici de Moragues per la pàtria, es prefereix convertir Casanova en el símbol de la resistència de Catalunya. Quina resistència? Un advocat que va morir tranquil·lament a casa seva després de guanyar-se les garrofes exercint la seva carrera a lombra dels blasmats decrets de Nova Planta. Els romàntics de la Renaixença, els pares daquesta tramoia de l11 de setembre, de gustos bastant convencionals, preferien el glamour dun Casanova lletrat que no un decapitat Moragues.
Abans de fer escarafalls hipòcrites davant uns comentaris políticament incorrectes, caldria fer un exercici col·lectiu de reformulació de la Diada i una reparació històrica, posant, per fi, a cadascú al seu lloc. Cambrils (vila màrtir de la guerra dels Segadors de 1640) també hi podria dir la seva i afegir-se a la cua dels oblidats de la tradició històrica catalana, al costat del prioratí Carrasclet o del malaguanyat Moragues.