Fugides
Aquest mes he fugit, en la meva anada. Fugir vol dir, segons els diccionaris i el pensament col·lectiu, allunyar-se corrent per tal devitar un dany o un perill, escapar-se. Té un pèl de covardia, fugir, potser sí. Però també de coratge, dhonestedat cap a un mateix i a les pròpies limitacions.
He fugit de la rutina de la feina, de la feina de casa, de casa meva. No perquè no hi estigués bé, però cal descansar dambients, de persones, de tics, de rols, dun mateix fent un paper i canviar de decorat i deixar que el teu escenari descansi també de tu. No hi havia cap més perill amenaçant-me que el desgast i el cansament, que déu nhi do el perillosos que poden ser.
Curiosament mhe cansat, he matinat, he suat, he tingut set, mal de peus i desquena. També. Com quan sóc a casa: com nés de simple la vida i les nostres sensacions... Però el que he vist, escoltat, olorat i tocat era nou, imprevist, bàlsams per als meus sentits, pobres esclaus dun engranatge rutinari...
He fugit lluny. Al desert, sec i irrespirable, inexplicable, buit de tota lògica. I ha estat en aquest no haver-hi res per veure ni respirar que he retrobat els sons que necessitava: el vent del desert, Siroco en diuen, arena i velocitat gronxant palmeres i amanyagant camells; el poble berber, xisclant als seus animals geperuts i xisclant per donar sort a una núvia; els tambors de la festa ressonant en la nit sahariana i en els nostres caps. I les estrelles infinites, el so per excel·lència del silenci, provocant-nos vertigen de tantes com nhi havia... Pocs sons més. Els justos, els necessaris per fer de la fugida un deliciós refugi per a la nostra oïda maltractada.
He fugit més a prop. A la muntanya, humida, fèrtil, netejadora de pulmons i dulls cansats de pantalla dordinador. Verdor i humitat. Línies sinuoses, corbes totes: muntanyoses, bovines, fluvials... Cels blavíssims, boscos verdíssims. Una fugida silenciosa també. I agorafòbica, tant despai i de temps per viure fan por... Olors de femta de bestiar, de verdet de riu, de terra de bosc. Animals vius, sans, calents. Rius daigües glaçades, conduint-se per on la terra és més fàcil, saviesa natural. El millor balneari del món, per deixar respirar els porus, com ho fan les fulles amb la rosada.
He fugit molt a la vora. A la platja, als espigons. Una altra sorra més pedrosa, farcida dalgues mortes, mullada per lembranzida amable duna mar ensinistrada, la nostra. He sentit lolor de sal damunt la cara i el gust de mar als llavis, tant lun com laltre vells coneguts.
Avui ha plogut. Final dagost, final destiu. Aquesta aigua mha fet pensar que ja era hora de tornar a casa. He repassat les aigües daquestes escapades. Laigua-or dels oasis, laigua-puresa del desglaç, laigua-pluja de la humitat a la costa. Sense ella no hi ha vida o la vida costa de viure. Sense fugides la vida és un espai aviciat, massa cru, contaminat.
Vull i em cal perdrem en miratges i en representacions inventades del que sóc.
Però vull i em cal molt més tornar, lúltim acte necessari per pair i donar sentit a tanta fugida...
He fugit de la rutina de la feina, de la feina de casa, de casa meva. No perquè no hi estigués bé, però cal descansar dambients, de persones, de tics, de rols, dun mateix fent un paper i canviar de decorat i deixar que el teu escenari descansi també de tu. No hi havia cap més perill amenaçant-me que el desgast i el cansament, que déu nhi do el perillosos que poden ser.
Curiosament mhe cansat, he matinat, he suat, he tingut set, mal de peus i desquena. També. Com quan sóc a casa: com nés de simple la vida i les nostres sensacions... Però el que he vist, escoltat, olorat i tocat era nou, imprevist, bàlsams per als meus sentits, pobres esclaus dun engranatge rutinari...
He fugit lluny. Al desert, sec i irrespirable, inexplicable, buit de tota lògica. I ha estat en aquest no haver-hi res per veure ni respirar que he retrobat els sons que necessitava: el vent del desert, Siroco en diuen, arena i velocitat gronxant palmeres i amanyagant camells; el poble berber, xisclant als seus animals geperuts i xisclant per donar sort a una núvia; els tambors de la festa ressonant en la nit sahariana i en els nostres caps. I les estrelles infinites, el so per excel·lència del silenci, provocant-nos vertigen de tantes com nhi havia... Pocs sons més. Els justos, els necessaris per fer de la fugida un deliciós refugi per a la nostra oïda maltractada.
He fugit més a prop. A la muntanya, humida, fèrtil, netejadora de pulmons i dulls cansats de pantalla dordinador. Verdor i humitat. Línies sinuoses, corbes totes: muntanyoses, bovines, fluvials... Cels blavíssims, boscos verdíssims. Una fugida silenciosa també. I agorafòbica, tant despai i de temps per viure fan por... Olors de femta de bestiar, de verdet de riu, de terra de bosc. Animals vius, sans, calents. Rius daigües glaçades, conduint-se per on la terra és més fàcil, saviesa natural. El millor balneari del món, per deixar respirar els porus, com ho fan les fulles amb la rosada.
He fugit molt a la vora. A la platja, als espigons. Una altra sorra més pedrosa, farcida dalgues mortes, mullada per lembranzida amable duna mar ensinistrada, la nostra. He sentit lolor de sal damunt la cara i el gust de mar als llavis, tant lun com laltre vells coneguts.
Avui ha plogut. Final dagost, final destiu. Aquesta aigua mha fet pensar que ja era hora de tornar a casa. He repassat les aigües daquestes escapades. Laigua-or dels oasis, laigua-puresa del desglaç, laigua-pluja de la humitat a la costa. Sense ella no hi ha vida o la vida costa de viure. Sense fugides la vida és un espai aviciat, massa cru, contaminat.
Vull i em cal perdrem en miratges i en representacions inventades del que sóc.
Però vull i em cal molt més tornar, lúltim acte necessari per pair i donar sentit a tanta fugida...