En una ocasió, Allen va comentar en una entrevista el fet que tenia el costum d’escriure totes les idees que li venien al cap en trossets de paper, posar-los en bosses de plàstic i tancar-los en un calaix, de manera que cada cop que hagués d’escriure un guió, o qualsevol altre projecte, pogués escampar-los per sobre el llit i escollir aquells que li interessessin. En això consisteix exactament A Roma amb amor, un entramat de patchwork en què diversos trossets de paper, diferents idees, conformen una entranyable trama coral. El fil conductor? Roma. Sembla ser que no hi ha director com el novaiorquès que hagi estat capaç d’adaptar el seu estil a allò que alguns anomenen “cinema turístic”. Les regles són fàcils: Allen es desplaça allà on hi hagi els diners, on s’hagi decidit produir un dels seus films. Primer va ser Londres amb els seus carrers grisos i turbulents, després una Barcelona càlida, irracional i passional, i finalment el París més artístic i bohemi. Llavors combina els clixés i tòpics culturals de cada regió amb una cançó repetitiva per, finalment, convertir la ciutat en musa, tal i com ho va fer, ara ja fa uns anys, amb el seu estimat Manhattan. Així doncs, el director ens presenta una Roma esbojarrada, surrealista, en ocasions una mica cridanera i impertinent. Una ciutat pautada per les regles de la comèdia italiana en la que els personatges −turistes perduts, natius inconformistes− passen pels embolics amb els que el director ens ha fet somriure des de fa molt de temps: l’adulteri, la impredictibilitat de la fama o les incerteses de l’ésser humà. Alec Baldwin, Roberto Benigni, Penélope Cruz, Judy David, Jesse Eisenberg, Ellen Page o el mateix Allen, entre altres, conformen un equip impecable, propi també de la marca del director. Però hi ha alguna cosa que fa d’A Roma amb amor una pel·lícula que deixa amb un sabor amarg a l’espectador. Sí, Allen segueix parlant en clau irònica i sarcàstica de la mateixa manera que ho feia quan va començar, però a vegades això no és suficient. Tal és el cas d’aquest film: una successió de gags, una muntanya de situacions còmiques amb girs surrealistes sense un eix conductor prou rígid, prou consistent. En resum, massa trossets de paper enganxats a la força.