Europassotisme
Les recents eleccions al Parlament Europeu han superat tots els rècords negatius. Els polítics vessaven llàgrimes de cocodril per la irrisòria participació ciutadana, però oblidaven una cosa elemental. Lelevada abstenció era lindicador inapel·lable que alguna cosa daquesta gran obra de la Unió Europea no acaba de rutllar. Totes les comparacions són odioses i en aquest cas encara més. El 14 de març una massiva participació farcia les urnes de paperetes, el 13 de juny estaven a règim. Els voluntariosos membres dels col·legis electorals feien la mateixa cara dèxit que faria un esquimal que es posés a vendre neveres al Pol Nord.
Per què la ciutadania ha fugit de participar en aquests comicis? Personalment també vaig patir la temptació dignorar la convocatòria. Vaig haver de fer un considerable exercici de voluntat per acabar exercint el dret de vot. Cap dels febles arguments de la campanya electoral sobre la gran importància de la jornada electoral o sobre el pes de lEurocambra en la vida dels ciutadans van quallar gaire en el meu ànim.
Tanta xerrameca sobre la transcendència daquests comicis ha estat gairebé insultant per a la intel·ligència de lelector mitjà. Si són tan decisius, per què les primeres espases dels grans partits són una colla de polítics fracassats? El senyor José Borrell només va ser bo per practicar el jacobinisme fiscal a Catalunya; quan va ser aclamat candidat socialista va durar tres telediaris per les seves amistats perilloses amb inspectors corruptes. Del Jaime Mayor Oreja ja en coneixem el seu brillant currículum electoral al País Basc. Els comicis europeus, ara per ara, només serveixen als grans partits per desprendres de llast molest, com el conegut cas de lAlejo Vidal Quadras o per atorgar sucoses jubilacions a uns quants dinosaures. La insignificant presència de cartells electorals a la nostra vila, com indicava la Revista Cambrils del mes passat, era una fefaent prova que linterès dels partits per la campanya electoral era força virtual.
El ciutadà sap prou bé que la tramoia del Parlament Europeu no té cap protagonisme polític, malgrat els encomiables esforços per fer-nos creure el contrari. Té menys sobirania i menys pes polític que el consistori de Colldejou. Qualsevol estudiant de primer de Polítiques sap que el Parlament Europeu és una andròmina inútil, perquè qui talla el bacallà a la Unió Europea són el Consell de Ministres i la Comissió Europea. Malgrat que Maastrich va intentar atorgar més funcions reals al Parlament compartit entre Estrasburg i Brussel·les, aquest continua estant a anys llum de tenir el poder legislatiu que correspondria a un parlament de veritat en qualsevol estat democràtic.
Amb tot, aquesta mastodòntica institució, el Parlament Europeu, sí que té una clara funció social: els sous siderals dels eurodiputats (poden superar perfectament els 10.000 euros/mes) garanteixen a la ciutadania europea, els paganos de la Unió, que uns 700 parlamentaris visquin sense estretors. En un context europeu on es vol aprimar lestat del benestar per ser fidels a lortodòxia econòmica (tot allò dels dèficits zeros), consola veure com no es mira prim a lhora de mantenir ben peixats els eurodiputats. Lexpert que es pregunti les raons de lelevada abstenció dels darrers comicis comunitaris podria entendre fàcilment aquesta equació: leuroxollo dalguns professionals de la política equival a europassotisme per a bona part de la ciutadania europea.
Per què la ciutadania ha fugit de participar en aquests comicis? Personalment també vaig patir la temptació dignorar la convocatòria. Vaig haver de fer un considerable exercici de voluntat per acabar exercint el dret de vot. Cap dels febles arguments de la campanya electoral sobre la gran importància de la jornada electoral o sobre el pes de lEurocambra en la vida dels ciutadans van quallar gaire en el meu ànim.
Tanta xerrameca sobre la transcendència daquests comicis ha estat gairebé insultant per a la intel·ligència de lelector mitjà. Si són tan decisius, per què les primeres espases dels grans partits són una colla de polítics fracassats? El senyor José Borrell només va ser bo per practicar el jacobinisme fiscal a Catalunya; quan va ser aclamat candidat socialista va durar tres telediaris per les seves amistats perilloses amb inspectors corruptes. Del Jaime Mayor Oreja ja en coneixem el seu brillant currículum electoral al País Basc. Els comicis europeus, ara per ara, només serveixen als grans partits per desprendres de llast molest, com el conegut cas de lAlejo Vidal Quadras o per atorgar sucoses jubilacions a uns quants dinosaures. La insignificant presència de cartells electorals a la nostra vila, com indicava la Revista Cambrils del mes passat, era una fefaent prova que linterès dels partits per la campanya electoral era força virtual.
El ciutadà sap prou bé que la tramoia del Parlament Europeu no té cap protagonisme polític, malgrat els encomiables esforços per fer-nos creure el contrari. Té menys sobirania i menys pes polític que el consistori de Colldejou. Qualsevol estudiant de primer de Polítiques sap que el Parlament Europeu és una andròmina inútil, perquè qui talla el bacallà a la Unió Europea són el Consell de Ministres i la Comissió Europea. Malgrat que Maastrich va intentar atorgar més funcions reals al Parlament compartit entre Estrasburg i Brussel·les, aquest continua estant a anys llum de tenir el poder legislatiu que correspondria a un parlament de veritat en qualsevol estat democràtic.
Amb tot, aquesta mastodòntica institució, el Parlament Europeu, sí que té una clara funció social: els sous siderals dels eurodiputats (poden superar perfectament els 10.000 euros/mes) garanteixen a la ciutadania europea, els paganos de la Unió, que uns 700 parlamentaris visquin sense estretors. En un context europeu on es vol aprimar lestat del benestar per ser fidels a lortodòxia econòmica (tot allò dels dèficits zeros), consola veure com no es mira prim a lhora de mantenir ben peixats els eurodiputats. Lexpert que es pregunti les raons de lelevada abstenció dels darrers comicis comunitaris podria entendre fàcilment aquesta equació: leuroxollo dalguns professionals de la política equival a europassotisme per a bona part de la ciutadania europea.