La mestra que volem
Avui, en un daquells dies previs de festa major, mhe creuat pel carrer amb lImma, una mestra de Cambrils. Hem intercanviat unes paraules al mig de la riera i hem fet via tots dos: ella feia tard i jo anava de retiro amb la família. No ha sigut ni una conversa llarga ni intensa, però mha emocionat i vull compartir-la amb vosaltres, lectors, esperant i desitjant que no senfadi lImma per haver-ho fet.
Enguany, com ja sabrà la immensa majoria de lectors, especialment els que dalguna manera o altra treballen a la vora dun mestre, professor o qualsevol relacionat amb la docència al nostre país, és un any difícil: retallades, increment dalumnes a les aules, reducció de docents, minva de recursos a tots els efectes, retard en la reincorporació dels interins i dels substituts, trampetes per tal destalviar-se qualsevol euro... Els polítics diuen que es tracta de la racionalització i que és pel nostre bé i que no hi ha diners per a més.
Amb menys recursos, menys mestres i més alumnes, qui en sortirà afectat? Els nostres fills, per descomptat. I què fem els pares? No donem el suport que es mereixen els mestres, que són els que treballen amb els nostres fills.
I què es pot fer davant daquesta situació? Hi haurà mil respostes i mil accions diferents segons el que cadascú pensi. Hi ha qui aposta per fer vaga directa i contundent, o per fer vaga de zel, o per fer boicot a tercers, o qui defuig encarar el problema.
I què em diu lImma de tot plegat? Que els nens no han de notar res. Que els alumnes no tenen la culpa de res i que són ells els protagonistes de leducació. Que cal posar-hi més imaginació i il·lusió que mai perquè ni la crisi ni les retallades es notin. No cal dir res més.
Si extrapolem aquesta postura a la família, a cada casa, veurem que és el que ja fan moltes famílies perquè no els falti plat a taula o per estirar els minvats recursos sense que els nostres fills ho notin massa.
Aquesta actitud no espera la solució miraculosa de part daltres: es digui administració, es digui Europa, cop de sort... La solució és dins nostre i dins de les nostres possibilitats. És com hem dactuar, però sempre tenint clar què és prioritari en aquest cas: els nens i nenes, i la seva educació.
Vull creure que hi ha més mestres com lImma i que serà gràcies a aquests −voluntariosos, engrescadors, creatius, treballadors− que ens en sortirem, la societat, nosaltres i els nostres fills.
Enguany, com ja sabrà la immensa majoria de lectors, especialment els que dalguna manera o altra treballen a la vora dun mestre, professor o qualsevol relacionat amb la docència al nostre país, és un any difícil: retallades, increment dalumnes a les aules, reducció de docents, minva de recursos a tots els efectes, retard en la reincorporació dels interins i dels substituts, trampetes per tal destalviar-se qualsevol euro... Els polítics diuen que es tracta de la racionalització i que és pel nostre bé i que no hi ha diners per a més.
Amb menys recursos, menys mestres i més alumnes, qui en sortirà afectat? Els nostres fills, per descomptat. I què fem els pares? No donem el suport que es mereixen els mestres, que són els que treballen amb els nostres fills.
I què es pot fer davant daquesta situació? Hi haurà mil respostes i mil accions diferents segons el que cadascú pensi. Hi ha qui aposta per fer vaga directa i contundent, o per fer vaga de zel, o per fer boicot a tercers, o qui defuig encarar el problema.
I què em diu lImma de tot plegat? Que els nens no han de notar res. Que els alumnes no tenen la culpa de res i que són ells els protagonistes de leducació. Que cal posar-hi més imaginació i il·lusió que mai perquè ni la crisi ni les retallades es notin. No cal dir res més.
Si extrapolem aquesta postura a la família, a cada casa, veurem que és el que ja fan moltes famílies perquè no els falti plat a taula o per estirar els minvats recursos sense que els nostres fills ho notin massa.
Aquesta actitud no espera la solució miraculosa de part daltres: es digui administració, es digui Europa, cop de sort... La solució és dins nostre i dins de les nostres possibilitats. És com hem dactuar, però sempre tenint clar què és prioritari en aquest cas: els nens i nenes, i la seva educació.
Vull creure que hi ha més mestres com lImma i que serà gràcies a aquests −voluntariosos, engrescadors, creatius, treballadors− que ens en sortirem, la societat, nosaltres i els nostres fills.