Capítol XXIV. Quatre gats
No és intenció de qui escriu menystenir làmplia tasca desenvolupada en les darreres dècades per lEliseu Climent al capdavant dAcció Cultural del País Valencià (ACPV), en la defensa dels valors culturals que el Principat comparteix amb la resta de territoris de lantiga Corona dAragó. Però certament faria bé la Generalitat catalana en no posar tots els ous de les subvencions al mateix cistell de la promoció cultural que per aquest concepte enviem, directament o indirectament, més enllà de les nostres fronteres polítiques, no fos cas que de la captació daquestes importants ajudes econòmiques sen fes més professió que servei.
Que la subsistència delements unitaris i vertebradors de la col·lectivitat que ens ocupa seria una fita gens senzilla daconseguir era una cosa previsible, però ningú podia imaginar que, després de tant de temps proveint generosament algunes butxaques, els resultats fossin tan decebedors: sàpiguen que la idea dintegració a una comunitat cultural compartida amb catalans i mallorquins és una entelèquia assumida per una minoria i del concepte unitari de llengüa només en queden les runes, de tan aclaparador com va resultar el triomf social dels plantejaments secessionistes que, pam a pam, va conquerir el carrer. Els cementiris ideològics nestan plens de magnífics ideals que no van prosperar perquè, arribat el moment decisiu, ningú els va conduir amb prou encert. És en aquest sentit que ha estat prou galdós el paper daquells qui, per convicció pròpia o sobrevinguda, haurien dhaver defensat les posicions valencianistes és a dir, catalanistes amb molt més interès del que han dedicat a crear un entramat dempreses interrelacionades o a nodrir els egos duna elit intel·lectual local que participa als Premis Octubre com la culminació suprema de la seva endogàmia.
Indubtablement ha arribat el moment dobrir finestres i deixar que penetri un aire nou i renovador, ni que sigui perquè el que hem respirat fins ara sha mostrat extremadament ineficaç. Hem de superar els vells estereotips que avui configuren les relacions Catalunya-València. Per greu que em sàpiga, comparteixo lopinió dels qui critiquen lesperit prepotent amb què els catalans sovint ens arribem fins a aquestes terres, però en justa correspondència caldria suprimir la imatge venuda interessadament fins a la sacietat del desvalgut valencianet que, a la primera dificultat, corre a refugiar-se darrere les faldilles del seu germà gran del nord. Cal prescindir dintermediaris que creuen parlar en representació de tots nosaltres, eliminar aquells filtres que administren laïllament informatiu a una banda i altra de lEbre, i cercar gent nova de renovades forçes.
Deixem-nos de lamentacions respecte a la situació actual i afrontem el futur amb empenta ferma i clara. Si la consciència cultural es limita a estendre xecs i més xecs sense demanar-ne cap resultat, ni estudiar les polítiques més adients per capgirar la truita, aviat no caldrà capficar-shi massa; al País Valencià només quedem quatre gats.
Que la subsistència delements unitaris i vertebradors de la col·lectivitat que ens ocupa seria una fita gens senzilla daconseguir era una cosa previsible, però ningú podia imaginar que, després de tant de temps proveint generosament algunes butxaques, els resultats fossin tan decebedors: sàpiguen que la idea dintegració a una comunitat cultural compartida amb catalans i mallorquins és una entelèquia assumida per una minoria i del concepte unitari de llengüa només en queden les runes, de tan aclaparador com va resultar el triomf social dels plantejaments secessionistes que, pam a pam, va conquerir el carrer. Els cementiris ideològics nestan plens de magnífics ideals que no van prosperar perquè, arribat el moment decisiu, ningú els va conduir amb prou encert. És en aquest sentit que ha estat prou galdós el paper daquells qui, per convicció pròpia o sobrevinguda, haurien dhaver defensat les posicions valencianistes és a dir, catalanistes amb molt més interès del que han dedicat a crear un entramat dempreses interrelacionades o a nodrir els egos duna elit intel·lectual local que participa als Premis Octubre com la culminació suprema de la seva endogàmia.
Indubtablement ha arribat el moment dobrir finestres i deixar que penetri un aire nou i renovador, ni que sigui perquè el que hem respirat fins ara sha mostrat extremadament ineficaç. Hem de superar els vells estereotips que avui configuren les relacions Catalunya-València. Per greu que em sàpiga, comparteixo lopinió dels qui critiquen lesperit prepotent amb què els catalans sovint ens arribem fins a aquestes terres, però en justa correspondència caldria suprimir la imatge venuda interessadament fins a la sacietat del desvalgut valencianet que, a la primera dificultat, corre a refugiar-se darrere les faldilles del seu germà gran del nord. Cal prescindir dintermediaris que creuen parlar en representació de tots nosaltres, eliminar aquells filtres que administren laïllament informatiu a una banda i altra de lEbre, i cercar gent nova de renovades forçes.
Deixem-nos de lamentacions respecte a la situació actual i afrontem el futur amb empenta ferma i clara. Si la consciència cultural es limita a estendre xecs i més xecs sense demanar-ne cap resultat, ni estudiar les polítiques més adients per capgirar la truita, aviat no caldrà capficar-shi massa; al País Valencià només quedem quatre gats.