Intocable Amour
Fa poc han sortit les pel·lícules pre-seleccionades per l'Acadèmia a l'Oscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. I d'aquestes, és molt probable que guanyi Intocable, que té un estil tan americà que no sembla francesa. Però jo, espero i desitjo que guanyi qualsevol altre, i si és Haneke amb la seva Amour millor.
No he vist totes les que competeixen a aquest premi premi sobrevalorat, però Haneke se'l mereix. Aquest director, normalment impacta i ofereix històries dures sobre com pot arribar a ser l'ésser humà. I en aquest cas, fa el mateix, però amb una subtilesa i una senzillesa aclaparadores. Amour tracta d'una parella d'octogenaris retirats, i l'amor d'ell (Jean-Louis Trintignant) es posarà a prova quan ella (Emmanuelle Riva) sufreixi una greu paràlisi. Les interpretacions dels protagonistes són increïbles, els dos ens ofereixen el millor d'ells mateixos. I Haneke, que és un gran director, deixa la càmera al pis de la parella amb plànols llargs i pocs tràvelings, però que sacsegen la pel·lícula com el patiment de la protagonista. Tot això sense sortir de la casa, veient com estan reclosos dins de les quatre parets per culpa de la paràlisi. Com a totes les pel·lícules d'aquest director, des del principi toca passar-ho malament.
En canvi, si agafem Intocable, la pel·lícula d'èxit, suposadament francesa perquè és més americana que Lo imposible (pot ser no tant); està buida, i amb això no dic que sigui dolenta. Ja fa temps que es va estrenar aquí, la història és sobre un home tetraplègic i com un altre home entra en la seva vida i l'ajuda. Està basada en una història real, només que l'home que entra a la vida del ric paralític és musulmà i de raça negra. Un conte sobre l'amistat, molt entretingut i modest. Però buit i sensibler, provocant la llàgrima fàcil.
Coneixent l'Acadèmia dels Òscars, sembla que li donaran a la pel·lícula francesa, però tan de bo li donessin ja el premi a Haneke i el seu Intocable Amour.
No he vist totes les que competeixen a aquest premi premi sobrevalorat, però Haneke se'l mereix. Aquest director, normalment impacta i ofereix històries dures sobre com pot arribar a ser l'ésser humà. I en aquest cas, fa el mateix, però amb una subtilesa i una senzillesa aclaparadores. Amour tracta d'una parella d'octogenaris retirats, i l'amor d'ell (Jean-Louis Trintignant) es posarà a prova quan ella (Emmanuelle Riva) sufreixi una greu paràlisi. Les interpretacions dels protagonistes són increïbles, els dos ens ofereixen el millor d'ells mateixos. I Haneke, que és un gran director, deixa la càmera al pis de la parella amb plànols llargs i pocs tràvelings, però que sacsegen la pel·lícula com el patiment de la protagonista. Tot això sense sortir de la casa, veient com estan reclosos dins de les quatre parets per culpa de la paràlisi. Com a totes les pel·lícules d'aquest director, des del principi toca passar-ho malament.
En canvi, si agafem Intocable, la pel·lícula d'èxit, suposadament francesa perquè és més americana que Lo imposible (pot ser no tant); està buida, i amb això no dic que sigui dolenta. Ja fa temps que es va estrenar aquí, la història és sobre un home tetraplègic i com un altre home entra en la seva vida i l'ajuda. Està basada en una història real, només que l'home que entra a la vida del ric paralític és musulmà i de raça negra. Un conte sobre l'amistat, molt entretingut i modest. Però buit i sensibler, provocant la llàgrima fàcil.
Coneixent l'Acadèmia dels Òscars, sembla que li donaran a la pel·lícula francesa, però tan de bo li donessin ja el premi a Haneke i el seu Intocable Amour.