Judith
Aquest mes he anat lluny, a una ciutat molt al nord, on no, no hi ha pingüins, però nhi podria haver, de tant fred com és. Hèlsinki es diu. Hi ha viscut durant vuit anys la Judith, ara ja doctora en ciència. Aquest mes he anat a ser testimoni del final duna etapa professional.
Podria dir que la defensa de la tesi va ser molt emocionant i tensa, que loponent no li ho va posar fàcil, que sen va sortir molt bé.
Podria dir que els que hi érem ens sentíem orgullosos della. Envoltada de família, amics, científics, companys, caps, universitaris, gent tan preparada en neurociència com ella.
Podria dir que la festa de celebració va ser molt emotiva. Mil parlaments, mil regals, mil aplaudiments, mil flaixos de càmeres, mil bons desitjos... Alguna llàgrima.
Podria dir que és una llàstima que hagi hagut destar tan lluny per optar a la investigació i amb les facilitats que li han donat allí. És trist i fa vergonya recordar el silenci del llavors president Pujol, coincidint amb una de les meves visites, quan es va adonar que els recursos del nostre país eren tan minsos que no li podia oferir res perquè tornés a casa. Rient rient la va encoratjar a treballar per un país que no era el seu. Surrealista.
Podria dir que vuit anys no són res i que lexperiència no té preu, però puc assegurar que la solitud, les nits, la foscor i els hiverns gairebé àrtics no són gens fàcils de pair.
Podria dir que tot en aquest món costa i que no hi ha res gratuït, que la feina ben feta té recompensa i que al final, si persisteixes, aconsegueixes allò que vols. De fet, és precisament això el que li he dit sempre perquè no es desmuntés pel camí. Molta teoria.
Podria dir moltes coses daquesta anada. Però totes em sortirien del cap. És amb el cor que penso en ella quan hi penso.
Sé que he de donar gràcies a la distància i a la tesi perquè aquest fet circumstancial de lloc ha permès posar a prova el sentiment. Lamistat no és un accident, però pot començar així. Situacions adverses poden unir molt, això és el que compta i això és el que ens ha passat.
Podria parlar de lamistat i dir grans paraules, recrear-me en els bons records i fer caure llagrimetes donant-ne detalls. No ho faré. Després de tot, el que mha quedat és un estat dànim, una emoció, forta i potent, sí, però que ja ha esdevingut sentiment, tranquil, noble, real. I molts, molts moments còmplices, molts consells, batalles conjuntes i molts farts de riure, també. Molts.
Podria dir que durarà per sempre. No ho sé això, la vida és canvi i sort que és així. Però sé que ara el vincle és indestructible i ho és perquè no hem permès que res lamenacés. Quan una cosa és de veritat ho saps i ho protegeixes, aquí, a Finlàndia, a Alemanya o a Rússia...
Aquí el tens, tel vaig prometre. És per tu.
Podria dir que la defensa de la tesi va ser molt emocionant i tensa, que loponent no li ho va posar fàcil, que sen va sortir molt bé.
Podria dir que els que hi érem ens sentíem orgullosos della. Envoltada de família, amics, científics, companys, caps, universitaris, gent tan preparada en neurociència com ella.
Podria dir que la festa de celebració va ser molt emotiva. Mil parlaments, mil regals, mil aplaudiments, mil flaixos de càmeres, mil bons desitjos... Alguna llàgrima.
Podria dir que és una llàstima que hagi hagut destar tan lluny per optar a la investigació i amb les facilitats que li han donat allí. És trist i fa vergonya recordar el silenci del llavors president Pujol, coincidint amb una de les meves visites, quan es va adonar que els recursos del nostre país eren tan minsos que no li podia oferir res perquè tornés a casa. Rient rient la va encoratjar a treballar per un país que no era el seu. Surrealista.
Podria dir que vuit anys no són res i que lexperiència no té preu, però puc assegurar que la solitud, les nits, la foscor i els hiverns gairebé àrtics no són gens fàcils de pair.
Podria dir que tot en aquest món costa i que no hi ha res gratuït, que la feina ben feta té recompensa i que al final, si persisteixes, aconsegueixes allò que vols. De fet, és precisament això el que li he dit sempre perquè no es desmuntés pel camí. Molta teoria.
Podria dir moltes coses daquesta anada. Però totes em sortirien del cap. És amb el cor que penso en ella quan hi penso.
Sé que he de donar gràcies a la distància i a la tesi perquè aquest fet circumstancial de lloc ha permès posar a prova el sentiment. Lamistat no és un accident, però pot començar així. Situacions adverses poden unir molt, això és el que compta i això és el que ens ha passat.
Podria parlar de lamistat i dir grans paraules, recrear-me en els bons records i fer caure llagrimetes donant-ne detalls. No ho faré. Després de tot, el que mha quedat és un estat dànim, una emoció, forta i potent, sí, però que ja ha esdevingut sentiment, tranquil, noble, real. I molts, molts moments còmplices, molts consells, batalles conjuntes i molts farts de riure, també. Molts.
Podria dir que durarà per sempre. No ho sé això, la vida és canvi i sort que és així. Però sé que ara el vincle és indestructible i ho és perquè no hem permès que res lamenacés. Quan una cosa és de veritat ho saps i ho protegeixes, aquí, a Finlàndia, a Alemanya o a Rússia...
Aquí el tens, tel vaig prometre. És per tu.