Sense complexos
Hem sortit de larmari. Definitivament. Sense complexos. Nestem tips dexplicar-nos i que no ens entenguin. Nestem tips de pedagogies estèrils. Despolis fiscals. De ser banyuts i pagar el beure. De ser la solució i el problema. De ser traïts. De ser ridiculitzats. De ser menyspreats. De ser lase dels cops. De ser víctimes. De ser victimistes. Nestem tips.
La multitudinària manifestació de lOnze de Setembre va ser la demostració i la reivindicació de tot això. De forma festiva. De forma pacífica. Amb alegria. Sense rancúnies. Sense odi. I sobretot, sense complexos. Qui hi va ser ho sap. Mai abans shavien vist tantes estelades. Mai abans hi havia hagut un clamor tan gran a favor del dret a decidir. Mai abans hi havia hagut tanta il·lusió.
I ara què? Ara tenim loportunitat de triar els dirigents polítics que comencin a donar els passos necessaris per a la consecució de lEstat Català. Serà un procés llarg i feixuc. I no podem començar la casa per la teulada. Abans de tot hem de saber què vol el poble de Catalunya. I no ho podem saber sense convocar un referèndum. Les estadístiques es poden interpretar com es vulgui, els vots no. Els vots només es poden comptar. I el sentit del vot en un futur referèndum sobre la voluntat del poble català de ser un estat independent és ben clar: sí o no. Tants diran que sí. Tants diran que no. I shaurà de respectar els resultats. El nombre de vots a favor o en contra no és com allò de la Catalunya silenciosa de què parlen alguns. Aquesta Catalunya silenciosa que no va anar a la manifestació no podem saber si està a favor de la independència o hi està en contra. Simplement no hi va anar. Per tant, no es poden fer lectures partidistes ni en un sentit ni en laltre. Un referèndum són faves comptades. Acceptem la democràcia? Doncs fem-la servir. El debat no és independència sí, independència no. Ni tan sols referèndum sí, referèndum no. El debat és més simple: democràcia sí o democràcia no. Aquí està el problema de fons. A qui li fa por un referèndum li fa por conèixer la realitat. Això és com no voler-se fer una revisió mèdica per si li troben alguna malaltia.
I per aconseguir els seus objectius, cadascú segueix la seva estratègia. Nhi ha que fan servir lestratègia de la por: de perdre les pensions, de quedar fora de leuro... O lestratègia de lamenaça: de treure tancs al carrer, de cometre il·legalitats... O lestratègia de la pressió: pressionar Europa i instàncies internacionals perquè es pronunciïn... O totes juntes.
Per això, encara que sigui difícil perquè tots estem manipulats dalguna manera−, no ens hem de deixar manipular. La independència és abans que res una qüestió de voluntat, després ja veurem si hi ha consens, si saconsegueix o com saconsegueix, però de moment no ens hem de deixar atemorir i hem de poder manifestar-nos amb llibertat.
Valgui per qui li valgui!
La multitudinària manifestació de lOnze de Setembre va ser la demostració i la reivindicació de tot això. De forma festiva. De forma pacífica. Amb alegria. Sense rancúnies. Sense odi. I sobretot, sense complexos. Qui hi va ser ho sap. Mai abans shavien vist tantes estelades. Mai abans hi havia hagut un clamor tan gran a favor del dret a decidir. Mai abans hi havia hagut tanta il·lusió.
I ara què? Ara tenim loportunitat de triar els dirigents polítics que comencin a donar els passos necessaris per a la consecució de lEstat Català. Serà un procés llarg i feixuc. I no podem començar la casa per la teulada. Abans de tot hem de saber què vol el poble de Catalunya. I no ho podem saber sense convocar un referèndum. Les estadístiques es poden interpretar com es vulgui, els vots no. Els vots només es poden comptar. I el sentit del vot en un futur referèndum sobre la voluntat del poble català de ser un estat independent és ben clar: sí o no. Tants diran que sí. Tants diran que no. I shaurà de respectar els resultats. El nombre de vots a favor o en contra no és com allò de la Catalunya silenciosa de què parlen alguns. Aquesta Catalunya silenciosa que no va anar a la manifestació no podem saber si està a favor de la independència o hi està en contra. Simplement no hi va anar. Per tant, no es poden fer lectures partidistes ni en un sentit ni en laltre. Un referèndum són faves comptades. Acceptem la democràcia? Doncs fem-la servir. El debat no és independència sí, independència no. Ni tan sols referèndum sí, referèndum no. El debat és més simple: democràcia sí o democràcia no. Aquí està el problema de fons. A qui li fa por un referèndum li fa por conèixer la realitat. Això és com no voler-se fer una revisió mèdica per si li troben alguna malaltia.
I per aconseguir els seus objectius, cadascú segueix la seva estratègia. Nhi ha que fan servir lestratègia de la por: de perdre les pensions, de quedar fora de leuro... O lestratègia de lamenaça: de treure tancs al carrer, de cometre il·legalitats... O lestratègia de la pressió: pressionar Europa i instàncies internacionals perquè es pronunciïn... O totes juntes.
Per això, encara que sigui difícil perquè tots estem manipulats dalguna manera−, no ens hem de deixar manipular. La independència és abans que res una qüestió de voluntat, després ja veurem si hi ha consens, si saconsegueix o com saconsegueix, però de moment no ens hem de deixar atemorir i hem de poder manifestar-nos amb llibertat.
Valgui per qui li valgui!