El retorn segons Tim Burton
La cultura americana és dallò més fascinant. Quina sinó hauria pogut modelar una festa dedicada a la por, lhorror i la monstruositat Halloween− i una dedicada a la bondat, la felicitat i compartir Nadal− i posar-les una just al costat de laltra? Aquesta estranya successió de celebracions va condicionar que, en una ocasió, el director de cinema Tim Burton presenciés com en un centre comercial canviaven els decorats duna festa pels de laltra directament. La visió va ser prou curiosa com per que naixés la idea del que després va ser Malson abans de Nadal, el film amb el qual el productor −que no director− es va instaurar a lagenda mediàtica del fanatisme gòtic adolescent.
Uns anys després, Burton ens porta a cartellera Frankenweenie. La història del film, com també la que ens explica, és ben curiosa. Aquest està basat en un curtmetratge que el director va realitzar lany 1984. La trama tracta sobre un nen que, després de perdre el seu gos quan aquest és atropellat per un automòbil, decideix tornar-lo a la vida. La història està ambientada en un petit poble californià, on hi veiem reflectit limaginari propi de la comunitat: lescola, una zona residencial, lalcalde, lunivers dels joves i el dels adults.
El relat va resultar tan negre i tan anguniós que Disney va acomiadar el director de la casa. La cinta, que consistia en 30 minuts de metratge, torna a les pantalles −com ho fa el protagonista de la història− en un film de noranta minuts en blanc i negre. A pesar de lauge de lanimació digital en les dues darreres dècades, Burton va decidir realitzar el film a lantiga, partint de titelles i decorats en miniatura, de manera que cada un dels fotogrames es converteix en una veritable obra artesanal.
Daixò tracta, en el fons, Frankenweenie: del retorn. Una pel·lícula que, amb les anteriors, funciona a mode de palimpsest: una reescriptura, sobre els mateixos valors estètics i argumentals el macabre, limaginari gòtic, les eviternes ulleres fosques sota els ulls− duna història muntada en un tàndem dallò més deplorable i el més commovedor. En aquest cas, però, el director es proposa exacerbar la tetricitat del film per apropar-se a un públic adult; el mateix que, fa uns anys, es va emocionar amb les seves primeres figures de plastilina.
Uns anys després, Burton ens porta a cartellera Frankenweenie. La història del film, com també la que ens explica, és ben curiosa. Aquest està basat en un curtmetratge que el director va realitzar lany 1984. La trama tracta sobre un nen que, després de perdre el seu gos quan aquest és atropellat per un automòbil, decideix tornar-lo a la vida. La història està ambientada en un petit poble californià, on hi veiem reflectit limaginari propi de la comunitat: lescola, una zona residencial, lalcalde, lunivers dels joves i el dels adults.
El relat va resultar tan negre i tan anguniós que Disney va acomiadar el director de la casa. La cinta, que consistia en 30 minuts de metratge, torna a les pantalles −com ho fa el protagonista de la història− en un film de noranta minuts en blanc i negre. A pesar de lauge de lanimació digital en les dues darreres dècades, Burton va decidir realitzar el film a lantiga, partint de titelles i decorats en miniatura, de manera que cada un dels fotogrames es converteix en una veritable obra artesanal.
Daixò tracta, en el fons, Frankenweenie: del retorn. Una pel·lícula que, amb les anteriors, funciona a mode de palimpsest: una reescriptura, sobre els mateixos valors estètics i argumentals el macabre, limaginari gòtic, les eviternes ulleres fosques sota els ulls− duna història muntada en un tàndem dallò més deplorable i el més commovedor. En aquest cas, però, el director es proposa exacerbar la tetricitat del film per apropar-se a un públic adult; el mateix que, fa uns anys, es va emocionar amb les seves primeres figures de plastilina.