Un gelat des del Fòrum
La calor cada cop apreta més, aquí en aquesta terrassa del Fòrum i a qualsevol terrassa de la costa catalana.
Una de les coses que més magradava a lestiu quan era menut era, després de dinar, sortir a passejar per la vora del mar i després duna estoneta mapropava a una geladeria de davant del passeig, on feien duna manera artesanal aquelles delícies dels mandrosos, com les anomenava en Brillant-Savarin (un dels grans gastrònoms francesos del passat segle), i gaudir-ne de llepada en llepada. Tot i que encara queden aquells gelats artesanals, la tecnologia ha fet grans avenços i fins i tot nosaltres podem fer i conservar gelats i sorbets de tota mena. La curiositat del saber, en aquest marc confluent de les cultures, em porta enrere en el temps, per descobrir lorigent del famós mantecao, com deia làvia Dolors.
Si ens remuntem a la prehistòria dels gelats i els sorbets, hauríem de destacar que els xinesos van ser els primers. Fa més de tres mil anys que utilitzaven el gel per conservar i preparar els primers sorbets, per mitjà duna barreja de neu i sal que col·locaven al voltant duns recipients plens dalmívar (aigua i sucre cuit). Com és sabut, al mateix temps que la sal fa elevar la temperatura debullició de laigua, també fa disminuir la temperatura del gel per sota de zero.
Hi ha discrepàncies en la nostra cultura per atribuir el primer sorbet. Uns diuen que va ser lemperador Neró, personatge molt cultivat i refinat, que servia als seus invitats una barreja de fruites xafades amb gel, portat de les muntanyes del nord, a la qual hi afegia mel. Uns altres assenyalen que lorigen de la paraula sorbet vindria del mot àrab o sirià chorbet o sharbet. Segons aquesta història aquest postre exquisit ja era conegut per Alexandre Magne (350 abans de Crist). La recepta en aquest cas era molt similar a la dels nostres dies, suc de fruita obtingut per pressió que era colat per mitjà dun teixit de seda i enriquit posteriorment amb mel. Shi afegia un extracte de plantes per evitar la cristal·lització, ja en aquella època. La barreja es col·locava en àmfores, que senterraven a la neu. És, però, segons els indicis, més segur que després dun dels seus llargs viatges, lexplorador Marco Polo portés aquesta recepta fins a Venècia des de les llunyanes terres de la Xina. És aleshores quan els italians fan el seu sorbetto, que més tard Procopio exportaria a França en el seu famós cafè.
Així doncs, una altra vegada hem de donar gràcies a la multiculturalitat, que ens dóna tanta diversitat de productes i elaboracions i ens permet tenir una visió oberta pel nostre paladar, però sobretot ens permet disfrutar daquest mantecao per combatre, ni que sigui per un instant, aquesta calor.
Una de les coses que més magradava a lestiu quan era menut era, després de dinar, sortir a passejar per la vora del mar i després duna estoneta mapropava a una geladeria de davant del passeig, on feien duna manera artesanal aquelles delícies dels mandrosos, com les anomenava en Brillant-Savarin (un dels grans gastrònoms francesos del passat segle), i gaudir-ne de llepada en llepada. Tot i que encara queden aquells gelats artesanals, la tecnologia ha fet grans avenços i fins i tot nosaltres podem fer i conservar gelats i sorbets de tota mena. La curiositat del saber, en aquest marc confluent de les cultures, em porta enrere en el temps, per descobrir lorigent del famós mantecao, com deia làvia Dolors.
Si ens remuntem a la prehistòria dels gelats i els sorbets, hauríem de destacar que els xinesos van ser els primers. Fa més de tres mil anys que utilitzaven el gel per conservar i preparar els primers sorbets, per mitjà duna barreja de neu i sal que col·locaven al voltant duns recipients plens dalmívar (aigua i sucre cuit). Com és sabut, al mateix temps que la sal fa elevar la temperatura debullició de laigua, també fa disminuir la temperatura del gel per sota de zero.
Hi ha discrepàncies en la nostra cultura per atribuir el primer sorbet. Uns diuen que va ser lemperador Neró, personatge molt cultivat i refinat, que servia als seus invitats una barreja de fruites xafades amb gel, portat de les muntanyes del nord, a la qual hi afegia mel. Uns altres assenyalen que lorigen de la paraula sorbet vindria del mot àrab o sirià chorbet o sharbet. Segons aquesta història aquest postre exquisit ja era conegut per Alexandre Magne (350 abans de Crist). La recepta en aquest cas era molt similar a la dels nostres dies, suc de fruita obtingut per pressió que era colat per mitjà dun teixit de seda i enriquit posteriorment amb mel. Shi afegia un extracte de plantes per evitar la cristal·lització, ja en aquella època. La barreja es col·locava en àmfores, que senterraven a la neu. És, però, segons els indicis, més segur que després dun dels seus llargs viatges, lexplorador Marco Polo portés aquesta recepta fins a Venècia des de les llunyanes terres de la Xina. És aleshores quan els italians fan el seu sorbetto, que més tard Procopio exportaria a França en el seu famós cafè.
Així doncs, una altra vegada hem de donar gràcies a la multiculturalitat, que ens dóna tanta diversitat de productes i elaboracions i ens permet tenir una visió oberta pel nostre paladar, però sobretot ens permet disfrutar daquest mantecao per combatre, ni que sigui per un instant, aquesta calor.