Django desencadenado
Tarantino ha tornat, i amb ell la seva legió de fans incondicionals que van al cine a veure diàlegs tarantinians, transgressió, pur entreteniment, sang i hilaritat. I en aquesta nova gamberrada hi ha de tot, però no està a l'altura del que pots esperar-te de Tarantino.
La història, ambientada dos anys abans de la Guerra Civil Americana, gira entorn a Django (Jamie Foxx), un esclau negre alliberat pel Dr. King Schultz (Christoph Waltz), que vol trobar la seva enamorada. Aquesta és la història principal i amb un argument tan senzill no pot durar més de dues hores. Doncs bé, el director l'allarga fins a quasi tres, perdent la última mitja hora tot el que de bo tenia la resta de la pel·lícula. No obstant, la dues hores també tenen alguns defectes. Encara que vaig gaudir de les tres hores, l'última sobrava per la història que volia explicar, perquè bàsicament no explica res de nou dins l'argument.
Tarantino sembla que hagi agafat el guió de Malditos bastardos i li hagi modificat i canviat el context. Qui hagi vist la pel·lícula veurà moltes semblances que no diré per no xafar la guitarra a qui no l'hagi vist. Un aspecte, també, força dolent i estrany en Tarantino, és que la música no pega del tot. Fins i tot ha tingut a Ennio Morricone per composar una peça per a ell i resulta que passa sense pena ni glòria, en canvi, la cançó hip hop amb la violència del vell oest queda impresionantment bé.
Parlant dels actors: tots estan superbs, com no, Christoph Waltz és un monstre actuant, encara que el seu personatge recorda el mateix que feia a Malditos bastardos. És el millor de la pel·lícula. Ell i els seus diàlegs divertits, que no arriben a ser tan hilarants com els d'antany. I sense anar massa lluny, tenim a Leonardo Dicaprio, ja no és el nen de Titanic, ha sabut buscar papers més interessants, o el seu mànager sap amb qui contactar. I Samuel L. Jackson també està genial. I Jamie Foxx... està tant insuls com una nevera.
Dir que aquesta pel·lícula és entretinguda, sí, però pot arribar a fer-se pesada, i això és una cosa que a Tarantino no se li pot perdonar, perquè ell sap fer cinema, ho ha demostrat molts cops, i de talent li sobra.
La història, ambientada dos anys abans de la Guerra Civil Americana, gira entorn a Django (Jamie Foxx), un esclau negre alliberat pel Dr. King Schultz (Christoph Waltz), que vol trobar la seva enamorada. Aquesta és la història principal i amb un argument tan senzill no pot durar més de dues hores. Doncs bé, el director l'allarga fins a quasi tres, perdent la última mitja hora tot el que de bo tenia la resta de la pel·lícula. No obstant, la dues hores també tenen alguns defectes. Encara que vaig gaudir de les tres hores, l'última sobrava per la història que volia explicar, perquè bàsicament no explica res de nou dins l'argument.
Tarantino sembla que hagi agafat el guió de Malditos bastardos i li hagi modificat i canviat el context. Qui hagi vist la pel·lícula veurà moltes semblances que no diré per no xafar la guitarra a qui no l'hagi vist. Un aspecte, també, força dolent i estrany en Tarantino, és que la música no pega del tot. Fins i tot ha tingut a Ennio Morricone per composar una peça per a ell i resulta que passa sense pena ni glòria, en canvi, la cançó hip hop amb la violència del vell oest queda impresionantment bé.
Parlant dels actors: tots estan superbs, com no, Christoph Waltz és un monstre actuant, encara que el seu personatge recorda el mateix que feia a Malditos bastardos. És el millor de la pel·lícula. Ell i els seus diàlegs divertits, que no arriben a ser tan hilarants com els d'antany. I sense anar massa lluny, tenim a Leonardo Dicaprio, ja no és el nen de Titanic, ha sabut buscar papers més interessants, o el seu mànager sap amb qui contactar. I Samuel L. Jackson també està genial. I Jamie Foxx... està tant insuls com una nevera.
Dir que aquesta pel·lícula és entretinguda, sí, però pot arribar a fer-se pesada, i això és una cosa que a Tarantino no se li pot perdonar, perquè ell sap fer cinema, ho ha demostrat molts cops, i de talent li sobra.