¡Y el Goya es para Trueba! Ah no...
El diumenge 17 de febrer es va fer l'entrega dels Goya, els premis de l'Academia de Cine de Espanya, com tots ja sabem. La gran guanyadora va ser Blancanieves seguida de Lo imposible. També hi havia una tal El artista y la modelo d'un tal Trueba, que no es va emportar res de res, suposo que estaria per decorar. I és una pena.
La gala va començar amb un homenatge a una escena de Bienvenido Míster Marshall del gran Berlanga, una època que, encara que hi estigués la dictadura, es feia un cinema de qualitat i d'un humor negre molt espanyol. La gala dels Goya, al principi, va estar més o menys bé. Després, va degenerar. El moment d'Eva Hache amb Wert no va ser prou dur, es notava molt preparat, una simple fatxada per cobrir. En definitiva, la gala va ser dolenta, com els Gaudí.
Es notava d'entrada qui havia de guanyar i qui no. La pel·lícula de Trueba, encara que potser pot semblar pretensiosa, era molt millor pel·lícula que Grupo 7 que té a un Mario Casas que es carrega tota la pel·lícula ell sol. És com ficar a Infiltrados a Chuck Norris, Van Damm, Steven Segal... i que la imatge del conjunt intentés ser seriós i professional. Però Grupo 7 té una direcció notable i actors secundaris, i no tan secundaris (Antonio de la Torre), molt bons, però Casas sap com actuar igual que els tres mencionats abans, i això és tot un mèrit.
No es pot negar la tècnica de Blancanieves, tampoc la de Lo imposible, però la primera és molt més artística, és cinema d'autor, té unes pretensions semblants com a El artista y la modelo, a més, és esperpèntica, estranya, ben feta, però en el meu punt de vista, ridícula i amb un guió pobre, però ben dirigida. No com Lo imposible, que és comercialitat pura i dura, super americanada, inversemblant (no pel fet de que sigui una història real, sinó pel seu muntatge, massa artificial).
Per acabar, avui mateix he llegit un article en un diari on deia que els catalans han hagut d'entrar a l'hermètic cinema espanyol per poder així fer-lo millor, i per tant tenim aquestes pel·lícules tan bones. Vull ressaltar que ha de saber res, o ser un inútil, per creure això, o per estar orgullós que uns catalans han ajudat a fer Lo imposible o uns altres a Blancanieves o jo que sé a quina pel·lícula més. Està molt bé que un català victimista necessiti sempre elogiar la seva terra i els seus habitants d'aquesta súper malvada Espanya que ho fa tot malament, i els catalans ho fan tot bé. En fi, es podria separar lo que és l'art, com el cine, de lo que és una tonteria estúpida per victimistes idiotes.
I em quedo amb el que va dir Trueba fa uns vint anys al recollir l'Oscar: Me gustaría creer en Dios para darle las gracias... pero sólo creo en Billy Wilder
La gala va començar amb un homenatge a una escena de Bienvenido Míster Marshall del gran Berlanga, una època que, encara que hi estigués la dictadura, es feia un cinema de qualitat i d'un humor negre molt espanyol. La gala dels Goya, al principi, va estar més o menys bé. Després, va degenerar. El moment d'Eva Hache amb Wert no va ser prou dur, es notava molt preparat, una simple fatxada per cobrir. En definitiva, la gala va ser dolenta, com els Gaudí.
Es notava d'entrada qui havia de guanyar i qui no. La pel·lícula de Trueba, encara que potser pot semblar pretensiosa, era molt millor pel·lícula que Grupo 7 que té a un Mario Casas que es carrega tota la pel·lícula ell sol. És com ficar a Infiltrados a Chuck Norris, Van Damm, Steven Segal... i que la imatge del conjunt intentés ser seriós i professional. Però Grupo 7 té una direcció notable i actors secundaris, i no tan secundaris (Antonio de la Torre), molt bons, però Casas sap com actuar igual que els tres mencionats abans, i això és tot un mèrit.
No es pot negar la tècnica de Blancanieves, tampoc la de Lo imposible, però la primera és molt més artística, és cinema d'autor, té unes pretensions semblants com a El artista y la modelo, a més, és esperpèntica, estranya, ben feta, però en el meu punt de vista, ridícula i amb un guió pobre, però ben dirigida. No com Lo imposible, que és comercialitat pura i dura, super americanada, inversemblant (no pel fet de que sigui una història real, sinó pel seu muntatge, massa artificial).
Per acabar, avui mateix he llegit un article en un diari on deia que els catalans han hagut d'entrar a l'hermètic cinema espanyol per poder així fer-lo millor, i per tant tenim aquestes pel·lícules tan bones. Vull ressaltar que ha de saber res, o ser un inútil, per creure això, o per estar orgullós que uns catalans han ajudat a fer Lo imposible o uns altres a Blancanieves o jo que sé a quina pel·lícula més. Està molt bé que un català victimista necessiti sempre elogiar la seva terra i els seus habitants d'aquesta súper malvada Espanya que ho fa tot malament, i els catalans ho fan tot bé. En fi, es podria separar lo que és l'art, com el cine, de lo que és una tonteria estúpida per victimistes idiotes.
I em quedo amb el que va dir Trueba fa uns vint anys al recollir l'Oscar: Me gustaría creer en Dios para darle las gracias... pero sólo creo en Billy Wilder